Tot esperant la tercera via

Aquests dies de caos ferroviari i infrastructural podrien fer pensar que aquest article té la intenció de palesar la indignació més absoluta per com n'està quedant de rebregat el nostre pobre país. De vegades, l'expressió que diu que una imatge val més que mil paraules es carrega de pes fins que es fa irrefutable. I aquest és el cas de la fotografia que il·lustra el text i que, em sembla, és suficient per resumir l'estat del país: un caos, el caos, un enorme esvoranc.

La via de la imatge, al voltant de la qual hi transiten tot d'operaris visiblement sorpresos i desorientats, forma part d'una gràfica al·legoria en què, qui més qui menys, hi pot distingir els metafòrics protagonistes de la història: Catalunya, els seus ciutadans, la sensació d'estupor generalitzada... Però aquesta no és la tercera via de la qual volem parlar avui, sinó més aviat del camí que cal emprendre per superar aquest estat de coses i per encarar el futur.

Potser per primera vegada en democràcia, sura en l'ambient la sensació, cada dia més generalitzada, que els partits polítics d'àmbit català (grup del qual excloc el PSC) es troben en una situació de bloqueig que els incapacita per prendre la iniciativa en un tema com aquest. ERC, presonera dels seus errors estratègics i de l'avidesa de poder dels seus líders, s'ha abocat a una fugida endavant que només s'acabarà quan la cúpula actual desaparegui de l'escena. ICV, convertida definitivament en una lamentable crossa del PSC, fa la viu-viu capitalitzant els errors del montillisme i el desencís de l'electorat d'esquerres. I CiU continua sense adonar-se que els temps del pujolisme ja han passat i que les ambigüitats calculades i les complicitats amb els poderosos no tenen sentit un cop han desallotjat el partit dels llocs que ocupen els que remenen les cireres.

No és casualitat, doncs, que en els darrers dos anys proliferin les plataformes, cercles, fundacions i altres moviments (alguns més escorats cap a un partit, d'altres realment independents i alguns directament teledirigits), tots amb una sèrie de denominadors comuns: 1) Catalunya ha de decidir lliurement el seu futur; 2) És necessària la unió de les forces catalanistes; 3) Superació dels partidismes i renovació de discursos. Sembla clar que, en un moment o un altre, aquests moviments han d'acabar convergint en un punt, ja que no fan sinó recollir els missatges que, dia sí dia també, podem sentir entre la ciutadania, és a dir: 1) El país és un desori, pèssimament governat, mal planificat i, per postres, espoliat i humiliat per Espanya; 2) Els líders polítics actuals estan incapacitats per fer sortir el país del fangar; 3) Cal posar sobre la taula d'una vegada per totes el debat sobiranista.

Malgrat tot això, no sembla fàcil trobar la manera de canalitzar aquest sentiment, que va creixent a cada nova vexació. CiU, com deia algú que no recordo, no perd l'oportunitat de deixar passar cada nova oportunitat i, com hem dit abans, ERC no hi és ni se l'espera fins que no canviï de timoners. En aquest context, hi ha veus que parlen de la necessitat d'un nou partit, d'un nou líder, d'algú amb prou ganxo i carisma com per engrescar unes bosses d'abstencionistes que ben aviat rebentaran de plenes. De tant en tant, se sent parlar de l'anomenada "operació Laporta". I una mica més recentment, hi ha un altre nom que cada vegada sona més: el d'Alfons López Tena. No us el perdeu, aquí i aquí. Lúcid, directe, contundent. Sentint-lo i llegint-lo, fa l'efecte que el que sempre ens han presentat com una dolorosa operació a cor obert, plena de vísceres i de sang, en realitat no hagués de ser res més que una ràpida i senzilla intervenció amb cirurgia làser d'última generació. Ni anestèsia, ni sutura ni postoperatori. Tot ben net i polit. Espanya continua mentalment al segle XIX, la classe política catalana està encallada al XX. En canvi, discursos com el seu ens ensenyen el camí del segle XXI. I si fos ell, el nostre home?

Perdent els papers

Després d'un cap de setmana més aviat ben farcit de notícies, i marcat pel trist anunci fet per l'expresident Maragall, amb el qual des d'aquí ens solidaritzem, voldríem esbossar un parell d'apunts sobre la Conferència Nacional d'E i també sobre l'acte per reclamar el retorn dels papers de Salamanca.

Pel que fa al primer tema, malgrat que les previsions inicials eren força pessimistes, finalment sembla que el toc d'atenció a la direcció és més sever del que semblava, tenint en compte que la cita arribava precedida d'un visible intent de tupinada organitzativa per part de la direcció, que s'hi va presentar amb la certesa que tot ja estava ben cuinat. Tot i això, els sectors crítics es van fer sentir i deixen la porta oberta a una possible sorpresa al Congrés Nacional, en funció de com vagin les eleccions del març. Enmig de tot això, encara no sabem ben bé a què juguen Uriel Bertran i Esquerra Independentista, un moviment que va néixer com a submarí creat per Puigcercós per torpedinar Reagrupament.cat i que, a dia d'avui, costa de dir en quin bàndol se situa. La cita va servir, a més a més, per constatar que per més guerres intestines i punyalades per l'esquena que facin xup-xup a la direcció, el poder i les cadires realment serveixen per trobar un punt en comú. Com una sola veu, han proclamat als quatre vents la consigna oficial: cal que Esquerra estigui al poder (encara que ningú no en sàpiga el perquè).

I diumenge, al Palau Sant Jordi, es va organitzar un d'aquests actes suposadament reivindicatius per reclamar el retorn dels papers. I dic suposadament perquè a hores d'ara encara és hora que senti algú, entre els polítics, intel·lectuals i factòtums de tota mena que hi van assistir, que expressi el seu rebuig davant d'una obvietat que, en un país normal, no caldria ni explicitar: que el partit que governa a Catalunya va votar, a Madrid, en contra del retorn dels papers. Com és possible que el PSC fins i tot s'atreveixi a enviar consellers a aquest acte i a exigir al govern espanyol el retorn? Ens hem tornat tots bojos? Com pot ser que no surti cap sociòleg de capçalera, filòsof multiusos o ploma privilegiada a denunciar que a Catalunya estem governats per un partit que ens nega la devolució d'un botí de guerra i que, per postres, compta amb els vots d'un partit independentista (sic)? Com és possible que a aquestes alçades, amb tot el que ha plogut, un tal Josep Lluís i el seu mostatxo encara puguin enfilar-se a un faristol, deixar anar la xerrameca de sempre, i sortir aplaudits? Com és possible tant de desvergonyiment? Sense deixar de valorar l'esforç dels organitzadors de l'acte, trobo que tot plegat ha acabat, com passa massa sovint, rebregat i esquitxat pels mateixos filibusters de sempre.

Suposo que són coses que passen quan el país ja fa temps que viu instal·lat en l'esquizofrènia política; quan un partit que es reclama sobiranista i no sé quantes coses més pot governar amb Montillas, Corbachos i de Madres; quan un partit suposadament republicà no defensa ciutadans seus encausats com a vulgars lladregots per cremar una foto del rei. I un llarg etcètera al qual podem anar sumant despropòsits cada pocs dies.

ERC: el crepuscle i la llum

Quan l'actual direcció d'Esquerra (abans ERC) abandoni les poltrones (o en sigui defenestrada), darrere seu hi hauran deixat un partit històric i amb un enorme nombre d'exvotants però totalment buit d'ideologia i de contingut. I és que qualificar d'ideologia les ocurrències pseudomarxistes (com ara la iniciativa del salari universal) i els habituals numerets embolcallant-se amb la bandera per, cinc minuts més tard, córrer a demanar perdó seria probablement massa generós. Tot això deixant de banda el trivial detall que els cervells que configuren el nucli dur de l'actual E i que, talment com caribenys pirates, es van apressar a repartir-se el suculent botí format per conselleries, presidències del parlament i altres cadires, amb prou feines són capaços d'articular un discurs polític que vagi més enllà de quatre consignetes d'esquerra tronada premental i d'una profunda i arrelada rancúnia anticonvergent. Així doncs, amb aquests sòlids pilars, és fàcil suposar que del llegat que deixin a les generacions futures amb prou feines se'n podrà aprofitar el paper com a combustible.

En aquest context, demà dissabte, a la Conferència Nacional, assistirem a un nou acte (potser un dels últims) d'aquesta lenta agonia de la cúpula d'Esquerra, aferrats amb ungles i dents a les seves cadires daurades, que previsiblement no abandonaran fins que la clatellada electoral sigui massa sonada. I això potser no passa fins a les properes eleccions catalanes, ja que la davallada de vots de les properes eleccions del mes de març tornarà a quedar camuflada per l'abstenció i maquillada amb excuses conjunturals (més o menys com el novembre de l'any passat). A molts, el cor ens diu que demà, o potser al Congrés Nacional de 2008, Carretero i els altres membres dels corrents crítics tenen una oportunitat d'or per acabar amb tot aquest despropòsit, però el cap (i altres informacions que ens han arribat) ens fa veure que la direcció actual ha preparat una important tupinada per fer callar els sectors crítics. Segons Reagrupament.cat, s'han posat tota mena de traves als seus membres per acreditar-se, s'han organitzat autocars de militants "addictes" a la direcció i s'han escollit amb molta cura els delegats. En fi, tot plegat fa pensar que està tot controlat. I si la patacada a les eleccions espanyoles del març no és massa sonada, probablement també se'n surtin del Congrés.

I és que, a banda de la indignitat moral i política i del comportament rapinyaire i mercantilista dels caps visibles de l'actual ERC, un dels problemes principals és que, generacionalment, molts d'ells ja estan "amortitzats" des d'un punt de vista polític i aprofiten els seus millors anys per fer un bon calaix i no haver de patir angúnies a les seves velleses. Així, per exemple, Uriel Bertran va decidir saltar del vaixell uns mesos enrere, conscient que, per edat, encara és a temps de jugar algun paper en el futur d'ERC. En canvi, Carod, Huguet, Ridao i fins i tot Puigcercós (tot i la seva relativa joventut), són conscients que fa massa anys que estan a la primera línia de la vida política del país i que de cara a l'electorat han perdut tot el crèdit. Davant d'aquesta perspectiva, han optat per la fugida endavant i per arrambar tot el que puguin.

Sigui com sigui, cal agrair que a ERC encara hi hagi gent disposada a fer-se sentir i a intentar començar a definir les línies mestres del futur, un futur que l'actual direcció, víctima de la ceguesa i l'enfolliment més absoluts, mirarà d'ajornar fins que sigui inevitable. Esperem que per al país no sigui massa tard...

El joc de les diferències

Frankfurt a banda, aquests darrers dies ens han deixat un parell d'imatges que no he pogut evitar de col·locar una al costat de l'altra per lliurar-me a l'apassionant i odiosa pràctica d'establir comparacions i buscar diferències.

La més propera, cronològicament parlant, l'hem poguda veure avui mateix, amb la visita del lehendakari Ibarretxe a la cova del Gran Farsant del regne. Amb tota la dignitat del món, s'ha plantat a Madrid, com fa dos anys, amb un pla a la cartera per al futur d'Euskadi: que decideixi el poble. Zapatero, amb un posat de milhomes més fingit que real (per allò de donar una imatge de fermesa), ha sortit a dir que res de res, que ja podia tornar per on havia vingut. Ibarretxe, seriós i decidit, ha reiterat que la seva proposta és perfectament democràtica i legal. Espanya, entestada com sempre a no abandonar la cua d'Europa occidental en termes de cultura democràtica i respecte dels drets fonamentals, es confirma una vegada més com una farsa de democràcia. Pel que fa a ZP, res de nou: indigència intel·lectual, gesticulació absurda i la buidor argumental més absoluta. En resum, tot el que podem esperar d'Espanya.

En contrast amb tot això, aquest cap de setmana s'ha celebrat el "Consejo Territorial" del PSOE, una mena de reunió de delegats de zona, com les que suposo que deu organitzar Inditex o El Corte Inglés, per posar exemples d'altres entitats de perfil similar. El contingut i les conclusions d'aquesta trobada són d'una insubstancialitat tan extrema que no val la pena ni parlar-ne. El més interessant de la cita és la foto de família final. Un cop més, hi podem apreciar en primer terme el Gran Farsant, amb posat de venedor de cotxes de segona mà fracassat, però si ens hi fixem una mica més podrem trobar-hi també l'ésser que presideix la nostra Generalitat, tristament marginat a la segona fila, però còmodament integrat enmig dels seus congèneres: funcionaris delegats que administren una de les sucursals de la gran corporació socialista. Grisor, mediocritat i misèria política, molta misèria.

Diuen que les comparacions són odioses, però sembla mentida que ho puguin arribar a ser tant. D'una banda, un president amb sentit d'estat, digne, valent i disposat a assumir riscos pel seu país i, de l'altra, un president amb vocació d'encarregat, servil i dòcil, avergonyint i vexant amb la seva sola presència la institució que representa. Mai la basquitis no havia tingut tanta raó de ser...

Democràcia a l'espanyola: el cas Batasuna

En vigílies del gran aquelarre patriòtic que a la meseta preparen per al dia de la Hispanidaz, he considerat prou escaient parlar d'una de les principals pedres a la sabata de la gloriosa nació espanyola: l'anomenat "problema" basc. La resolució del conflicte torna a quedar ajornada sine die i el govern espanyol continua entestat a anar plantant llavors que, quan germinin, ajudaran a posar una mica més de llenya a aquest incendi.

D'un partit que, com el PP, converteix en vots (tant abans com ara) cada nova víctima d'ETA i que alimenta, amb associacions de víctimes, fòrums diversos i altaveus mediàtics el xup-xup espanyolista, no en podíem esperar massa contribucions a l'hora de resoldre el problema. I heus ací que qui havia de ser la gran esperança, l'abanderat del diàleg, el bonrotllisme i el federalisme ibèric, el nostre estimat ZP, finalment s'ha confirmat com un funcionari jacobí qualsevol, enfilat al carro d'un espanyolisme amb menys caspa però, al cap i a la fi, nascut dels mateixos esquemes de sempre. Així doncs, un president sense talla moral, mentider, i sense la visió d'estat necessària per afrontar amb valentia una negociació que posi fi al conflicte.

A aquest espanyolisme de dues cares, l'amable i somrient del PSOE i la maníaca i cavernària del PP, no se li va acudir cap més solució per acabar amb el problema que inventar-se una llei de partits pensada per marginar Herri Batasuna i basada en una barbaritat com la d'equiparar en la categoria de terroristes aquells que posen les bombes i els que simplement es neguen a condemnar-ho. Si fóssim en una democràcia completa, per dir-ho suaument, hi hauria la possibilitat de recórrer una llei d'aquestes característiques, que vulnera drets fonamentals i obre la porta a tota mena d'abusos, com ara la possibilitat d'il·legalitzar un partit un afiliat del qual, per exemple, estigui relacionat amb accions terroristes. I per què no?

Tanmateix, resulta que la recepta espanyola de democràcia consta d'un poder legislatiu que controla el poder executiu que, alhora, designa els càrrecs més importants del poder judicial (vocals, fiscals generals, magistrats del Tribunal Constitucional, etc.). La independència del poder judicial, pilar fonamental de tota democràcia, és només fum. Un exemple ben clar el trobem aquests dies quan sentim que els magistrats del Tribunal Constitucional, segons si els ha designat el PP o el PSOE, votaran a favor o en contra de tombar o retallar l'Estatut català. En quina democràcia un tribunal que ha de vetllar pel compliment de les garanties constitucionals pot estar manipulat d'aquesta manera pels partits polítics? I, per acabar-ho d'adobar, l'instrument que regula tots aquests mecanismes, la Constitució, un text aprovat fa 30 anys i que la meitat de la població actual no ha pogut votar (o bé perquè no havia nascut o bé perquè no tenia 18 anys el 1978), resulta que és intocable i sagrat, una mena de tòtem que haurem de rosegar durant generacions i generacions.

En continuarem parlant, de ben segur. Mentrestant, avui podrem gaudir d'una magnífica jornada no-nacionalista i no-radical amb desfilades militars, cabres de la Legión i tota aquesta parafernàlia tan moderna i cosmopolita. L'Espanya de sempre, passejant el seu complex d'inferioritat a ritme de marxa militar i traient els tancs al carrer. Bon profit els faci.

Catalunya: de l'oasi al desert

Després d'una absència que ja començava a allargar-se massa, tornem amb energies renovades i amb una llista de temes pendents que se'ns va ampliant a cada nou dia que passa. Últimament, sembla que hem tornat a aquelles èpoques en què ser català sortia a emprenyada diària. I segons quins dies, amb racció doble. La relació de calamitats és llarga, i va des de les efígies reials carbonitzades, l'adjudicació de la T-Sud a Iberia, el cas de la tertuliana de CatRadio fins al referèndum d'Euskadi o la nova vexació amb relació als papers de Salamanca. Tinc temptacions d'estendre'm sobre algun d'aquests temes, però em penso que tindré ocasió de fer-ho en els propers dies, ja que cada cop que començo a escriure quatre línies acabo superat per la realitat, en forma de nova notícia, que sol ser pitjor que l'anterior.

Per un moment, m'agradaria situar-me una mica per sobre de les misèries quotidianes i encetar una reflexió que ja fa temps que em ronda pel cap: la desaparició de l'espai nacional català, en un sentit ampli, però especialment en els mitjans de comunicació. Fa un temps vaig veure un magnífic documental sobre el naufragi d'una expedició a l'Antàrtida a principis de segle (molt recomanable l'exposició de la Fundació Caixa Catalunya sobre aquest tema). Un dels moments més angoixants era quan els expedicionaris, atrapats al gel durant l'hivern, veien a la primavera com sota els seus peus s'anava fonent l'enorme placa on tenien el campament. Cada dia anava caient un tros de gel, fins que al final es veieren obligats a enfilar-se als bots i fer-se a la mar, sense saber massa bé on anar.

Cada dia que passa tinc més la sensació que som com nàufrags a la deriva que anem trampejant els temporals remant sobre un rai fet de canyes. I a cada envestida perdem un rem, un cap o una vela. La situació ja és prou greu, però ho és molt més pel fet que no tenim rumb, ni timó ni capità. Els atacs que patim queden sense resposta, però a hores d'ara ja no podem focalitzar totes les crítiques en la classe política. És evident que estem governats per una banda de pirates, estalinistes, espanyolistes (per acció o per omissió) i mafiosos (aquest article és de lectura obligada en aquest sentit), i que l'oposició sembla obsessionada a fer-se l'hara-kiri polític i martiritzar els seus votants cada cop que en té ocasió, però el contrapès a tot aquest despropòsit l'hauríem de buscar en els mitjans de comunicació o el món periodístic. I el desert és absolut i desolador. Un cop descartada tota la infecta propaganda socialista (El Periódico, grup Prisa en bloc, TV3 i CatRadio, definitivament perdudes per a la causa catalana), fins fa un temps encara podíem comptar amb petits reductes de llibertat al Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) i a l'Avui. Però ara ja no. S'ha acabat. La Vanguardia s'ha lliurat definitivament als braços de ZP, el gran farsant de la meseta, i l'Avui, absorbit entre el Grup Godó i Planeta (cal dir res més?), es troba en ple procés d'espanyolització: el nivell lingüístic s'apropa perillosament al d'El Periódico (semblava impossible) i el referent mental de la línia editorial ha deixat de ser Catalunya, un procés similar a l'evolució de TV3. Tot plegat, de moment, és força subtil, però si en seguim els editorials ho podem apreciar clarament: cap tipus de compromís amb reivindicacions nacionals, elogi moderat del govern de Montilla, priorització de notícies d'àmbit espanyol, etc. En resum, una mena de La Vanguardia però en català.

El panorama, doncs, és francament apocalíptic. Només ens queden alguns raconets a Internet i ben poca cosa més. En aquest context, sembla encara més sospitosa la renúncia de Xavier Bosch a continuar dirigint El Món a RAC1. Recordem que Bosch era un dels únics periodistes de referència que realment cantava la canya al Tripartit, pressionava amb les entrevistes i destapava informacions incòmodes. Curiosament, amb unes xifres d'audiència millors a cada nova temporada, el presentador decideix plegar al·legant motius personals. El substitut, Jordi Basté, sempre ha destacat pel seu compromís nacional, però de moment la línia del programa és visiblement més tova, més d'acord amb els nous temps (recordeu que en ZP va anar a la presentació del nou disseny de LV).

Més enllà de la indignació que ens poden produir la manipulació informativa i l'obscurantisme sectari d'uns mitjans de comunicació al servei d'un partit i un pensament únic, sempre alineats amb la correcció política i totalment acrítics, el problema de fons és que tot el que no surt als mitjans de comunicació de masses és susceptible de passar desapercebut de cara a una gran majoria de població. Pràcticament ningú no sap res de les amenaces del govern a periodistes, de les corruptel·les que es mouen entre bambolines, de les desenes de promeses incomplertes dels partits del govern, de la coacció de la policia catalana a fotògrafs, de les subvencions a mitjans de comunicació perquè tinguin la boca tancada o no massa oberta i un llarg etcètera de despropòsits i accions de dubtosa legalitat.

Hi ha alguna manera d'articular una reacció que pugui arribar al gran públic? Com es poden fer arribar aquestes coses a aquells que d'aquí a uns anys aniran a les urnes i, inconscients ells i elles, tornaran a donar un xec en blanc a xantatgistes, saltamarges, saquejadors i col·laboracionistes? Podem nosaltres, des de les nostres cibercatacumbes, obrir una escletxa de llum enmig de tanta foscor?

Hibernació estiuenca

Un seguit de circumstàncies fatalment conjuminades, com ara les obligacions laborals, el sopor canicular (tot i aquest estiu relativament benigne) i el desencís nacional han provocat que aquest humil bloc hagi passat força setmanes adormit. Em consta que encara hi ha qui, de tant en tant, treu el nas per aquest raconet per veure si hi ha novetats. A tots aquests "tossuts", només els puc agrair l'esforç i demanar disculpes per aquest sobtat abandonament.

Curiosament, l'estiu ha anat ben carregat de notícies. Llevar-se al matí i sentir paraules com Endesa, Renfe o AENA ha estat aquests darrers mesos sinònim de problemes i d'humiliacions i vexacions per al país. Cada dia, una nova garrotada, una nova bufetada, però sempre amb el mateix agressor. Espanya, els espanyols, el govern espanyol, tot plegat una mateixa cosa, un ens informe i intangible que a voltes adopta la figura "clownesca" del Farsant ZP, d'altres l'efígie rància i casposa d'un Manuel Pizarro i moltes altres el rostre eternament hispànic d'un Zaplana, un Bono o un Acebes qualsevol. Res de nou sota el sol, doncs.

I mentrestant, Catalunya, que un dia fou una ànima rebel, sempre disposada a respondre als atacs de Ponent, sempre a punt per fer-se valer i per fer sentir la seva veu, s'ha convertit avui en un animal ferit, vell, rendit, que entoma els cops tot esperant que cada puntada a l'estòmac sigui, finalment, la darrera, per poder tornar a fer la viu-viu en un país cada dia més desorientat, cada dia una mica menys digne i una mica més envilit. Una mica més espanyol, vaja.

Tanmateix, sempre hi ha espai per a l'esperança. En el fons, hi ha país i hi ha gent amb ganes de treballar i d'empènyer per fer sortir el carro del fangar. D'aquí a uns dies, el que escriu aquestes línies fa el farcellet per marxar a un viatge molt especial, llarg en temps i en distàncies, i del qual espero tornar amb aire fresc als pulmons i idees clares al cap. D'aquí a un mes, aproximadament, greixarem el motor i engegarem les màquines per tornar a aportar petits grans de sorra en aquesta particular travessa del desert.

Entre les moltes i variades reflexions, més o menys virulentes segons el dia, que aquest estiu m'han vingut al cap arran de la nostra petita (o gran) tragèdia nacional, aquesta mena de zona catastròfica en què s'ha convertit casa nostra darrerament, n'hi ha una que trobo que val la pena esmentar abans de marxar. Evidentment, no tot el que passa és culpa de la trepa de corruptes, saltamarges i bandits que ens governen. N'hi ha que sí i n'hi ha que no tant. Ara bé, la humiliació que suposa veure el conseller d'indústria de vacances durant l'apagada de Barcelona, veure un president de la Generalitat que no es digna a comparèixer en roda de premsa per valorar els fets, que prefereix passar les vacances al pueblo abans que dedicar-se a conèixer el país que, teòricament, governa i que tant desconeix... Tota aquesta indignitat indescriptible, aquest pou sense fons de calamitats, era fàcilment evitable si a Catalunya s'hagués format un govern mínimament lògic, mínimament respectuós amb els anhels del país i la seva realitat, mínimament competent i amb una mínima voluntat de lideratge en la construcció nacional. Tot això ve a tomb del fet que a mesura que s'han anat succeint aquests tristos esdeveniments, he anat sentit molts planys al més pur estil italià, en el sentit de considerar-ho tot plegat com fruit dels designis divins. Doncs no. Aquest govern hi és perquè algú va donar el seu vot a ERC, ICV i el PSOE o bé perquè va decidir quedar-se a casa o no votar. A partir d'aquí, tots plegats hem de fer foc nou, sense rancúnies ni retrets: tots els vots són legítims, però no s'hi val a desentendre's de les decisions pròpies quan ens adonem que ens hem equivocat.

Com deia una música molt especial, "Més lluny, heu d'anar més lluny / dels arbres caiguts que ara us empresonen, / i quan els haureu guanyat /tingueu ben present no aturar-vos." Espero que puguem fer junts aquest camí. El mes que ve, amb les primeres llums de la tardor, tornarem a caminar plegats. Us hi esperem.

Eutanàsia nacional

Fins fa un temps, quan la nostra llengua, la nostra cultura, el país en general, rebia els habituals atacs des de ponent, més o menys comptàvem que determinats estaments, determinats càrrecs institucionals i organitzacions culturals farien aquella necessària passa endavant per defensar-nos. Quan arribava la tempesta, podíem tancar les portes, passar la balda i esperar que escampés. Ara, des del dia funest que a casa nostra hi mana l'apoderat del nostre enemic, que per a major befa i escarni és un ésser que en circumstàncies normals hauria d'estar prenent nota a turistes en una terrassa de la Costa Brava, tot ha canviat i el procés de desintegració nacional avança, amb pas ferm i decidit.

No faltaran les veus que acusin d'apocalíptica aquesta visió, però els darrers dies hem pogut observar dos exemples preocupants i especialment dolorosos pel fet de venir d'on vénen i de qui vénen: dues de les persones que, des de la seva posició, més haurien de vetllar pel present i el futur de la llengua catalana. El primer és Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest eminent sociòleg, professor en universitats d'arreu del món, autor d'importants obres en el camp de la sociologia i titular d'altres mèrits que no gosaria mai negar, s'ha despenjat amb unes curioses declaracions: afirma que considera "horrorós" (sic) que a Frankfurt no hi vagin autors que escriuen en castellà. Aquesta opinió seria més o menys passable en boca d'un membre del poble ras, però resulta que prové del president de la màxima institució normativa de la nostra llengua. No voldria acabar aquestes línies dedicades al senyor Giner sense recordar que al seu currículum també hi figura la participació setmanal en la tertúlia d'El Cor de la Ciutat organitzada pel magazine de tarda dirigit per la molt sectària Julia Otero. Nomenar-lo president de l'IEC després d'haver exercit com a tertulià de telenovel·les em sembla una ofensa, una més, a la nostra cultura.

El segon personatge del dia respon al nom de Miquel Pueyo, secretari de política lingüística de la Generalitat. Igual com Giner, compta amb un currículum ben guarnit: doctor en filologia catalana, eminent sociolingüista, acadèmic, etc. Fa poc ha escrit un llibre, "El fantasma de la mort del català", en què ens pinta un món feliç en el qual la llengua catalana irradia vitalitat per totes bandes. Carrega contra els catastrofistes que alerten del perill que corre el català i afirma que no tot són males notícies. Fa uns dies, el programa de Xavier Bosch va preguntar a l'audiència si era possible viure en català a Catalunya i va convidar precisament Miquel Pueyo per parlar del tema. Quan Bosch va començar a fer entrar trucades en directe de persones indignades perquè a tal o tal establiment no els entenien en català, situació tristament habitual, el senyor Pueyo els va anar despatxant dient que eren situacions puntuals i que no n'hi ha per tant.

Per tant, tenim un president de l'IEC que convidaria els escriptors en castellà a Frankfurt i un secretari de política lingüística que creu que el català té una salut de ferro i que tots plegats som uns exagerats. Suposo que el proper pas, en la línia actual de col·locar les guineus a vigilar el galliner, serà investir president de la Generalitat algú que seria incapaç d'obtenir el nivell C de català. Ah, però si això ja ho tenim!

El tren de la infàmia

Massa sovint, el dia a dia de l'actualitat i les nostres cabòries quotidianes tot just ens permeten processar la informació que ens va arribant i saltar ràpidament a un altre tema, sempre amb presses. Poques vegades tenim ocasió d'aturar-nos un instant i, abans d'empassar-nos sense mastegar el fragment informatiu corresponent, fer una mirada enrere i pensar-hi una mica. Aquests dies, els camarades socialistes que surten a la foto ens han ofert l'ocasió ideal per fer aquesta necessària pausa i digerir com cal les bones notícies.

Ara que ja han passat les eleccions i que no cal continuar defensant falses promeses, el secretari d'estat d'infraestructures s'ha desplaçat a la colònia de "Levante-norte" per comunicar-nos la bona nova: el govern amic, per tal de garantir la nostra seguretat, ens ha fet el favor de posposar l'arribada del TGV a la Sagrera i, de retruc, a Girona i la frontera francesa, fins l'any 2012. Tres anys de retard amb relació al calendari vigent, que al seu torn ja anava acumulant endarreriments. En teoria, l'arribada a la frontera francesa estava prevista per a l'any 2004 (el 2002 a Barcelona). Tot comptat, vuit anys de retard. En fi, ni tan sols paga la pena aprofundir-hi massa, en aquest tema. Una vergonya més que, si a Catalunya, als ajuntaments i la Generalitat, hi governés algú més que una colla de funcionaris-administradors amb carnet de partit, si més no rebria alguna protesta. Però a la Catalunya sovietitzada del Tripartit, no només no hi ha queixes, sinó que rebem els delegats del govern farsant amb encaixades de mans.

Amb aquest nou retrat de misèria nacional es posa de manifest, una vegada més, la diferència entre l'Espanya del PSOE i l'Espanya del PP. L'Espanya del PP ens escanya amb força i, mentre ho fa, ens insulta i ens menysprea. L'Espanya del PSOE ens escanya, potser encara amb més força, i mentre ho fa ens diu que no patim, que ho fan pel nostre bé. Espanya, aquest país de l'etern subdesenvolupament conceptual i mental, no en té prou de colonitzar-nos, pel que sembla. A més a més, s'ha de riure de nosaltres.

Sis dies de guerra, quaranta anys sense pau

Entre els dies 5 i 10 d'aquesta setmana, però de fa 40 anys, el conflicte entre Israel i el món Àrab es va situar en els paràmetres que coneixem i discutim encara avui, i tot com a conseqüència de la cèlebre Guerra dels Sis Dies. Si fins llavors els amables veïns d'Israel somiaven tothora en la destrucció incondicional del jove estat (allò que en deien, i encara alguns en diuen, "llençar-los al mar"), a partir de llavors l'existència d'Israel es va acceptar, ni que fos per la via dels fets, com a inevitable i el focus de la polèmica es va desplaçar als punts de conflicte que coneixem avui dia, com ara els territoris ocupats o els Alts del Golan, a banda del tema dels refugiats, una bola de neu que no ha parat de créixer en els darrers 60 anys.

Deixo per als llibres d'història les cròniques i els relats detallats de les operacions militars i de l'espectacular victòria israeliana, ja que aquests dies ja hem tingut i tindrem ocasió de llegir i sentir narracions, més o menys imparcials, del xoc. Fins i tot a TV3 vam poder veure l'altre dia un petit repàs de la guerra, tot i que oportunament reblat amb tota mena de crítiques per l'ocupació de Cisjordània i el tracte que hi rep la població palestina. A més a més, van ometre un petit detall de no res, el fet que els països àrabs van iniciar el conflicte amb l'objectiu de destruir físicament Israel, la qual cosa en principi hauria de ser més que suficient com per justificar l'inici de les hostilitats.

Tanmateix, hi ha un altre punt que moltes cròniques s'obliden d'esmentar i que, d'alguna manera, serveix per desmentir la creença, tan estesa arreu, que Israel té vocació de potència imperialista, com en teoria demostra l'ocupació de Cisjordània. La guerra, liderada per Egipte i secundada per Síria, Aràbia Saudita i l'Iraq, va comptar el segon dia amb la incorporació d'un convidat sorpresa: Jordània. Israel i Jordània feia temps que mantenien contactes, més o menys secrets, per delimitar fronteres i establir un tractat de pau. Per tant, inicialment va optar per no entrar en el conflicte. Però quan, el primer dia, un atac aeri israelià va destruir gairebé tot l'exèrcit de l'aire d'Egipte, Nàsser es va adonar que només tenia opcions de guanyar la guerra si era capaç d'obrir un altre front a Israel: el de Cisjordània. Suposadament, en una reunió amb el rei Hussein de Jordània va mostrar unes imatges de radar per fer-li creure que l'aviació egípcia es dirigia en tromba cap a Israel sense oposició. En realitat, la imatge del radar corresponia a l'aviació israeliana, que tornava d'atacar els camps egipcis. La diplomàcia israeliana va mirar de fer desistir el monarca jordà fins el darrer moment, però tot va ser debades. Tot i que hi ha altres versions, el cas és que el rei Hussein va caure-hi de quatre grapes i va carregar amb tot contra Israel pel flanc oriental. El resultat: derrota i pèrdua dels territoris de Cisjordània i de la ciutat de Jerusalem.

Aquesta curiositat bèl·lica ve a tomb d'una reflexió: potser si Jordània no hagués entrat al conflicte, avui dia ja no parlaríem de territoris ocupats, ni de la tanca de seguretat, ni dels checkpoints ni de colons. Potser Cisjordània seria una província més de Jordània, o potser s'hauria constituït en estat independent, qui ho sap. Una decisió, presa segurament en qüestió de poques hores, sense proves clares i amb poc convenciment, va portar el conflicte fins al vesper en què es troba avui. Evidentment, algunes de les decisions que Israel va prendre després amb relació a Cisjordània no hi van ajudar gaire, però això ja són figues d'un altre paner. De vegades, el conflicte entre Israel i el món àrab se'ns presenta com un camí únic, farcit de picabaralles, retrets i morts, però si hi apropem una mica més la lupa podem apreciar com d'aquest camí principal, cada cert temps en neix un camí diferent, que inicialment s'allunya, de vegades s'acosta i en ocasions fins i tot coincideix, però que mai no és el mateix. Hi ha qui, com Hamàs, el president de l'Iran o cert progressisme nostrat, encara parla del conflicte segons els paràmetres dels anys quaranta del segle XX, com si es pogués tornar a aquell camí original. No s'han adonat encara que aquell camí ja no existeix, sinó que reposa enterrat sota el pes de la història. I qui sap si som a temps de tornar al camí d'abans de 1967...

Paisatge després de la batalla

Després de passar la jornada electoral i la ressaca corresponent a l'estranger, torno a terres catalanes tot just quan el fum comença a esvair-se i deixa entreveure els primers traços borrosos del camp de batalla, aquest petit fangar nostrat cada vegada més enllotat i pestilent. Han passat uns dies i tothom fa com si res: els stalinistes es diverteixen preparant jornades per insultar països democràtics amb fons públics i l'encarregat de magatzem que tenim de president ens ofèn la intel·ligència amb reflexions a l'alçada de la seva indigència intel·lectual. Però amb unes xifres de participació dignes d'una república tropical, aquesta vegada els partits que n'han sortit més escaldats ja no aconsegueixen dissimular-ho amb excuses de mal pagador.

Un dels principals damnificats és sens dubte el PSC, que continua amb la seva lenta hemorràgia, perdent vots a cabassos a cada nova cita electoral, però que té la sort de tenir uns escuders ben lleials i manyacs que els llepen les ferides. ICV, com a bon element parasitari, ja fa temps que va decidir lligar el seu destí al del PSC, cosa que en alguns llocs els ha fet guanyar vots i en d'altres perdre'n. El cas d'ERC és una altra cosa: si s'analitzen les xifres al detall, es pot apreciar que la trompada és de les que fan època. En aquest article d'un membre de Reagrupament.cat (corrent que segurament reapareixerà pròximament) es pot observar com a les ciutats grans, aquelles on el vot té més component polític, la caiguda d'ERC ha estat espectacular i que ha perdut regidors a gairebé totes les ciutats.

I ara què, doncs? La gran aposta estratègica d'ERC, la de créixer ocupant l'espai del PSC, se'n va en orris a les primeres de canvi, tot just uns mesos després de fer ressuscitar el Tripartit. Però ERC, amb aquella decisió, ja va creuar el Rubicó i els irresponsables que dirigeixen el partit no canviaran de rumb, tot i que fa temps que han perdut papers i brúixola. La patacada a les properes eleccions generals segurament serà encara més sonada, i més encara si tenim en compte que a les eleccions de 2004 el nombre de vots recollits es va engreixar d'una manera un punt enganyosa gràcies al linxament de Carod per part de la Brunete madrilenya.

Si la tendència continua, és força probable que a ERC hi hagi un canvi, ja sigui impulsat per algun corrent intern, per un congrés extraordinari o per una revolta de les bases. Tanmateix, a l'horitzó s'albira un escenari que podria portar per a Catalunya la pitjor de les catàstrofes: una victòria del PP a les eleccions generals. La tragèdia seria doble: d'una banda, gràcies a les conegudes simpaties del PP pel fet diferencial català (similars, això sí, a les del PSOE) i, de l'altra, suposaria la situació somiada pels integrants del Tripartit: al PSC, li permetria defensar un discurs catalanista i federalista sense perill de molestar ningú i amb la garantia absoluta que cap ni una de les reivindicacions plantejades seria escoltada. Pel que fa a ERC, faria possible que Carod assumís el paper d'ase dels cops que tan bé representa i convertir el partit i els seus dirigents en els màrtirs defensors de la nació catalana davant de l'amenaça neofranquista. De retruc, CiU es quedaria sense espai de maniobra per pactar i els seus escons, a Barcelona i a Madrid, no servirien de massa res.

Cal tenir present que, quan es va ordir el primer Tripartit, els seus "arquitectes" donaven per feta la victòria del PP, cosa que els havia de permetre gaudir d'una dinàmica d'agressió-resposta que aglutinés el poble al voltant del seu govern per fer front a l'enemic extern. Els beneficis són incalculables, ja que aquest enrenou constant els eximeix de passar comptes amb l'electorat per la feina feta, atès que cada cita amb les urnes es converteix en una mena de plebiscit anti-PP. D'altra banda, permet carregar les culpes de tots els mals a "Madrit", recuperant així una entranyable i arrelada tradició. A més a més, serveix per atacar CiU, com a antic aliat del PP. Es tracta, doncs, d'una equació letal per a Catalunya, que només serviria per perpetuar la paràlisi governamental que vivim i per anar-nos ofegant cada dia una miqueta més en les nostres pròpies misèries.

Escudella o "melting pot"?

Immersos com estem en una campanya electoral d'allò que en diríem "de perfil baix", ben a to amb els nostres governs, costa trobar propostes que convidin a la reflexió. La indigència intel·lectual i moral dels candidats i la seva ferma convicció que l'electorat que els dóna els vots és, directament, imbècil, segurament provocarà una fuga (una altra) de vots cap a l'abstenció. Amb unes xifres de participació indignes per a una democràcia, el més probable és que les pèrdues numèriques de vots quedin camuflades per uns resultats percentuals més o menys estables, la qual cosa consolidarà una mica més l'estafa general en què s'ha convertit la nostra política d'un temps ençà.

I enmig de tot això, tornem a assistir al sainet cíclic amb relació a la immigració. Un tema crucial, segurament el repte més important que ha d'afrontar el país i alhora un material extremadament inflamable. De com gestionem la immigració en dependrà la nostra existència i el nostre futur com a país. En tots els països seriosos, especialment en nacions petites com la nostra, sotmeses a la pressió cultural i lingüística de veïns més potents i, de vegades, agressius, la integració de la immigració és un tema d'estat i és objecte d'un debat madur. Al voltant d'aquest tema s'articulen propostes, més o menys innovadores, més o menys restrictives, que circulen de manera bidireccional: van adreçades tant a la integració dels immigrants a la nova realitat com a la necessitat d'un canvi de mentalitat en la població nativa. D'exemples en aquest sentit en podríem trobar a Finlàndia, el Quebec, Bèlgica, Holanda o Dinamarca. A Catalunya, no és que quedi molta feina per fer, sinó que la marea pseudoesquerranosa que ens assola ha convertit el tema en un tabú. Qualsevol que gosi insinuar la necessitat d'establir mesures de control dels fluxos migratoris, de promoure una major integració en tots els nivells o d'exigir determinats requisits corre el risc seriós de quedar colgat per una allau de desqualificacions i acusacions de racisme per part del poderós i omnipresent lobby pijoprogre.

Les formacions autoanomenades d'esquerres, en canvi, s'han atribuït la facultat d'utilitzar en benefici propi el fenomen de la immigració. Cada cert temps, els eco-no-sé-què reclamen el vot per als immigrants. Saben perfectament que aquesta promesa no té cap possibilitat de prosperar i, si en tingués cap, dirien que amb el poc poder que gestionen no hi poden fer res. Una situació similar, curiosament, al tema del referèndum de l'autodeterminació amb ERC. Sembla que les dues crosses del PSOE tenen comportaments mimètics. En qualsevol cas, utilitzen de manera irresponsable i electoralista un tema extremadament delicat i, a més a més, s'apropien de l'exclusivitat del tema, per la superioritat moral que els confereix el fet de ser, suposadament, d'esquerres.

I enmig d'aquestes batusses estèrils i sense contingut, tot plantejament seriós sobre la immigració va quedant ajornat sine die. Ni planificació, ni control, ni requisits, ni anàlisi... Veus qualificades com la del gran Xavier Roig (enginyer i economista que podeu llegir de tant en tant a l'Avui i a l'e-noticies) ja fa temps que alerten sobre la manca de reflexió en un tema cabdal com aquest. Un dels tòpics que qüestiona sovint és el que parla de la suposada necessitat de tanta mà d'obra immigrant. La seva tesi és que com que a Catalunya la productivitat és molt baixa cal contractar més mà d'obra de la que faria falta en altres països per fer la mateixa feina. Així, les empreses en comptes d'augmentar la productivitat tendeixen a reduir-la, ja que per fer la mateixa feina es contracten més treballadors no qualificats. En resum, si a Catalunya les empreses apliquessin mesures per millorar la productivitat, no seria necessària tanta mà d'obra. Un dels perills és que, per exemple, quan es redueixi el volum de feina en sectors com el de la construcció ens trobem amb una gran quantitat de treballadors sense feina i sense qualificació. En fi, sóc conscient que la meva exposició em delata com a autèntic neci en el camp de l'economia, però amb tot això només pretenc aportar un exemple d'un debat que, per culpa d'un progressisme mal entès i d'un discurs "multiculti" pervers, a Catalunya encara és hora que posem sobre la taula.

Tot el temps que alguns cretins perden acusant a tort i a dret de racista només de sentir la paraula "immigració" el podrien invertir en una reflexió profunda. Una vegada més, però, tenim un problema, i és que estem governats per funcionaris sense ofici i per als quals idees com "visió de futur", "sentit d'estat" o "responsabilitat" no formen part de la seva professió.

Al·lahu Akbar, TV3, Beirut

Aquests darrers dies, amb l'enrenou de l'informe Winograd i la inestabilitat política que es respira a Israel, la televisió que paguem tots (que no és el mateix que "de tots") ha considerat convenient explicar-nos la situació des de la imparcial i mai tendenciosa perspectiva de Joan Roura, el mujahidí de Badalona, el jihadista de les ones. L'última perla amb què ens ha obsequiat és una crònica de com Hezbollah ajuda les víctimes dels pèrfids bombardejos israelians al sud del Líban, concedint-los diners per restaurar les cases, ajudant als ferits, proporcionant assistència, etc. Tot plegat ben amanit amb algun testimoni lacrimogen (amb tots els respectes per les víctimes) i fins i tot amb una entrevista amb un capitost de la milícia. Entre les moltes coses que el relat no diu, per exemple, n'hi ha una de tan òbvia com que la guerra la va començar Hezbollah o bé que els missils que van caure sobre Israel són cortesia de la gran democràcia iraniana. I això per no parlar del que suposa equiparar moralment l'Estat d'Israel amb Hezbollah.

Sens dubte, podríem perdre'ns en disquisicions sobre la guerra del Liban, el conflicte Israel-Palestina i altres consideracions geopolítiques i històriques, i segurament no ens posaríem mai d'acord, o potser sí. El cas és que les cròniques pseudoprogres i antisionistes ni tan sols donen l'oportunitat de plantejar un debat sobre el tema, perquè el veredicte ja se sap abans de començar: Israel, culpable; Estats Units, còmplice. En el cas de l'informe Winograd, per exemple, es podria haver aprofitat per comentar que Israel disposa de mecanismes que permeten controlar les accions dels seus líders o bé les importants mobilitzacions públiques, impensables en la majoria de països veïns. Doncs no, com de costum s'ha aprofitat per carregar els neulers contra Israel, per legitimar el terrorisme i per fer d'altaveu de l'antisemitisme i el fanatisme més tronats.

Segurament molts dels que ens trobem per aquests verals ja estem curats d'espants en aquest sentit. Amb les noves tecnologies, Internet o la televisió per satèl·lit no cal mirar TV3 per informar-se, però a casa nostra hi ha una majoria de població per a la qual TV3 és gairebé l'únic referent informatiu. Per tant, el sectarisme sense límits dels delegats de TV3 a Orient Mitjà inocula constantment unes dosis, cada cop més carregades, de propaganda antiisraeliana, antiamericana i antioccidental. En Roura, no obstant, és gat vell i evita amb molta cura utilitzar directament la mentida. Però tan o més repugnant que la mentida és la manipulació amb l'objectiu de satanitzar tot un país i de contribuir, sembla que amb prou èxit, que a Catalunya l'odi a Israel sigui un sentiment més difós fins i tot que la defensa de la causa palestina. L'important, pel que sembla, no és saber què es defensa, sinó tenir clar qui és l'enemic.

El gran circ municipal

D'uns anys ençà, a la Casa de la Vila del Cap i Casal hi tenim instal·lat un circ gestionat per pallassos tragicòmics que, de tant en tant, escenifiquen la broma del pallasso espavilat que llença al pallasso despistat un enorme pastís de nata. El primer assenyala el segon amb el dit i esclafeix a riure. El segon es fa l'ofès, però després d'una estona emmurriat, es neteja la cara i torna a somriure. El públic, content, aplaudeix la funció i es fa un tip de riure.

Doncs bé, el pallasso espavilat i els dos pallassos despistats formen el simpàtic tripartit municipal que porta les regnes de la ciutat de Barcelona. I el públic que en paga les despeses i els riu les gràcies és l'electorat ciutadà, entestat a agrair amb els seus vots la magnífica feina de l'equip de govern. Amb el tema de la cessió del Castell de Montjuïc, Jordi Hereu, aquest gran líder, ha tornat de Madrid amb un vistós pastís que ha pogut estampar davant de tothom als rostres dels seus dos socis. L'únic problema és que, pel que sembla, de tant avall com s'ha hagut de baixar els pantalons davant de ZP ha hagut de tornar sense i tapant-se les vergonyes. Sigui com sigui, tot indica que la funció es prorrogarà durant quatre anys més. A més a més, sembla que la cosa ha tingut tant d'èxit que a les grans ciutats catalanes amenacen amb reproduir el mateix model. Per tant, tripartits a dojo i diversió garantida per a tota la família.

Certament, el panorama per al votant barceloní no és gens engrescador i l'abstenció probablement en dirà bé, perquè l'única disjuntiva que es planteja és entre el Tripartit i en Trias. Segurament el candidat de CiU no és el més adequat, per edat, per imatge o pel que sigui, però no és menys cert que les normes més bàsiques d'higiene democràtica recomanen urgentment un canvi. I és que, més enllà de la molt censurable i lamentable farsa en què viuen instal·lats els titulars de les poltrones municipals, més enllà dels espectacles dantescos que ofereixen dia sí dia també i de l'enfilall inacabable de mentides i promeses incomplertes, sembla evident que a la ciutat li cal un nou lideratge, aire fresc, una nova empenta. I l'única manera que el trio de pallassos pot empènyer la ciutat és per fer-la rodolar encara més per la tartera, muntanya avall.

L'assalt final

Dèiem l'altre dia que la set de poder, aquest motor que propulsa el tripartit, aquesta cola d'impacte que el cohesiona, és com un pou sense fons. I aquesta sospita es confirma amb la notícia que s'ha destapat avui, al voltant de la batalla de les candidatures a diferents pobles de les comarques de Lleida i Girona. El resum seria que a una vintena de pobles els equips de govern de CiU es presentaran a aquestes properes eleccions sota les sigles del PSC. Motius? Tal com han reconegut directament un parell d'alcaldes, als seus respectius pobles tenen obres pendents d'enllestir i, textualment, "han rebut garanties que si es presenten pel PSC les obres s'acabaran". Això, traduït, vol dir que des de Nicaragua han rebut amenaces d'abandonar el poble a la seva sort si no es canviaven de jaqueta.

La televisió oficial del règim, conscient que el tema era massa gros per amagar-lo (com fa tot sovint), ha enviat un equip a Granyena de Segarra, un dels pobles del cas. El periodista destacat a la zona ha tingut la poca decència de presentar el tema com "una pugna entre els dos grans partits per mirar de sumar més candidatures" (sic). Amb aquesta curiosa pirueta discursiva, un cas flagrant de transfuguisme sota amenaces i de "compra" de llistes s'ha convertit en una batalleta més pel control de la Diputació. Au, doncs, carpeta tancada i passem a una altra cosa. Una vegada més, ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

I és que la barbàrie socialista, amb la col·laboració desinteressada dels seus dos fidels escuders, avança imparable. La plaga de filibusters i saltamarges que ens desgoverna no en té mai prou. Com ja comentàvem (vegeu el post anterior), les diputacions, juntament amb l'Ajuntament de Tarragona, són les úniques caselles que falten al PSC per completar el seu puzle monocromàtic i acabar de desallotjar CiU totalment del poder. I com que ja se sap que a la Catalunya rural no hi tenen gaire res a pelar, cal buscar noves i imaginatives fórmules. Mentre preparen l'assalt final, pels flancs treuen el cap les seves dues crosses, que també han presentat llistes de falsos independents "fitxats" a última hora per sumar vots a consells comarcals i diputacions.

En aquest sentit, no podem deixar, una vegada més, de preguntar-nos què empeny ERC cap a aquest suïcidi col·lectiu, més enllà dels quatre càrrecs de torn que pugui arreplegar fent de comparsa del PSC. A quina mena d'estratègia secreta respon el lliurament sistemàtic i incondicional de totes les fonts de poder al PSC? Quin estrany benefici n'obtenen (més enllà dels purament pecuniaris), quan sembla evident que a cada pas que fan en aquesta direcció perden un cabàs de vots?

Escoltant les paraules de l'alcalde de Granyena de Segarra he arribat a tenir la impressió de sentir un testimoni d'un exfuncionari cubà o xinès: reconeixia sense embuts que, cansat de preguntar a la Generalitat quan pensava reprendre unes obres al poble que l'administració havia deixat abandonades, li havien respost que mentre es continués presentant per CiU ja se les podia pintar a l'oli. En aquest punt, potser fins i tot la Justícia podria demanar explicacions, però en tot cas el llistó de la misèria moral i política socialista sembla que encara no ha tocat fons. Potser sí que d'aquestes coses n'han passat sempre, però el més preocupant és que els implicats no tinguin cap problema a admetre-ho obertament davant de les càmeres. Evidentment, si l'abordatge a les diputacions per part del PSC i acòlits finalment té èxit, la situació continuarà agreujant-se, ja que finalment totes les administracions estaran en mans dels mateixos, i per tant qui vulgui apostar sobre segur ja sabrà quin és el cavall guanyador: el PSOE, Espanya, com sempre.

El dia 27 de maig segurament viurem l'últim acte d'aquest procés de capitulació nacional. Per una coincidència tràgica, es tancarà el cercle iniciat fa 300 anys amb la batalla d'Almansa. La diferència és que si llavors vam caure per la força de les armes, ara ho farem pel col·laboracionisme caïnita i irresponsable d'uns que un dia van ser independentistes.

El monopoly del poder

Alertava l'altre dia el president Pujol sobre els riscos de la situació de concentració de poder que es pot dibuixar després de les properes eleccions municipals del mes de maig. Evidentment, concentració en benefici del PSC, com no podia ser d'altra manera. I és que més enllà dels interessos partidistes, lògics d'altra banda, de CiU per retenir la cadira o accedir-hi en determinades institucions, el cas és que la balança del poder en aquests darrers anys està tan desequilibrada que fa esparverar. Algunes diputacions i una sola capital de província són les úniques excepcions d'un mapa totalment monocolor en tots els nivells administratius. A més a més, el PSC ja fa temps que, en aquest sentit, juga amb una enorme xarxa a sota, la que li sostenen les dues crosses oficials, ER i ICV. Aquest còmode sistema d'amortiment permet al PSC fer i desfer a les alcaldies segons els convingui. Ara canviem d'alcalde a mitja legislatura, ara ens gastem 12 milions d'euros en publicitat institucional...

Tanmateix, aquest problema només és la part més visible de l'òpera bufa tripartita, aquesta "aposta estratègica" (Carod dixit) que consisteix a lliurar, a canvi de res, de manera sistemàtica i sense fer preguntes, tot quant càrrec administratiu al PSOE, ja sigui alcalde, president d'un govern o encarregat de magatzem, sempre que tingui el carnet del PSOE. Sota aigua s'hi amaga el gruix del problema, de vegades molt més imperceptible, tot i que només cal fixar-s'hi una mica. Ho il·lustrarem amb un estudi de cas ben pràctic i recent.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, fa un parell d'anys que protagonitza anades i vingudes del Ministeri de Foment per interessar-se sobre el progrés de la construcció del TGV (tot i que ben mirat combinar "progrés" i "TGV" en una mateixa frase ratlla l'oxímoron). "Venía por lo del tren", deu ser la pregunta. "Uy, el señor ministro no está", diu la secretària. "De acuerdo, pues vuelvo el año que viene". I quan torna a Girona i algun periodista li pregunta com ha anat l'expedició mesetària, tot són paraules boniques, crides a la calma i ciris a Santa Rita. En paraules textuals, "l'important no és quan arribi el tren, sinó que arribi bé". Que no corrin, doncs, vés que no els quedi alguna travessa mal col·locada per anar amb presses. En resum, doncs, davant d'una administració que fa anys que es passa pel folre tota mena de compromís, calendari i agenda, la resposta és el silenci. I com que la Generalitat s'absté d'entrar en el tema, no fos cas que algú a Madrid s'ho prengués malament, des del Ministeri de Foment poden continuar presumint de com se'ns rifen als pobrets catalans.

L'exemple és traslladable a moltes altres situacions que impliquen per força una confrontació amb l'Estat, tot plegat com a conseqüència d'haver deixat totes les institucions del país en mans d'un partit que funciona com una gran empresa, amb president, delegats territorials, caps de zona, gerents locals i, com a tota gran empresa, també amb subcontractistes i treballadors externs que els fan la feina bruta, moltes vegades fins i tot sense cobrar. Què més es pot demanar?

Israel: ni mur ni vergonya

Encetem amb aquesta entrada una secció dedicada a reflexionar a l’entorn del conflicte entre Israel i Palestina, un tema que els molt lamentables i sectaris mitjans de comunicació de casa nostra han aconseguit convertir en un infecte abocador ideològic de porqueria antisionista, antiamericana i proislamista. No pretenc, ni molt menys, parlar de les claus del conflicte, sinó més aviat posar el meu granet de sorra per mirar de desmentir algunes de les mentides i manipulacions que circulen sobre Israel. M’avanço, d’entrada, a les opinions que em diran que se’m veu el llautó. Potser tenen raó, però atès que en aquest país abunden els portaveus de la causa palestina, tampoc no està malament que de tant en tant algú faci sentir la veu de l’altra part implicada.

Un dels temes estrella que més habitualment serveixen per criticar Israel és el polèmic (i mal anomenat) mur de Cisjordània. I dic “mal anomenat” perquè en realitat no es tracta d’un mur, sinó d’una tanca, un filat: el 97% dels prop de 700 km (alguns encara per construir) del recorregut consta d’una tanca de filferro amb mecanismes de vigilància, un sistema similar al que molts països instal·len a les seves fronteres (Ceuta i Melilla, per exemple). L’altre 3% són els famosos blocs de formigó que amb tant de goig ens ensenyen a TV3 de tant en tant, allò del "mur de la vergonya". El que no s’explica és que els murs es van instal·lar pels freqüents atacs des d’edificis elevats a carreteres veïnes, causa de centenars de morts i ferits israelians cada any. I doncs, tota la xerrameca que alertava que el mur serviria per fer avançar les fronteres d’Israel dins de Cisjordània i annexionar-se territoris? Com a dades complementàries, podríem afegir que la tanca està instal·lada principalment en terrenys lliures, que els terrenys que s’han hagut d’expropiar no s’han requisat, sinó que continuen essent propietat dels seus antics amos, que inclou moltíssims punts de pas i, sobretot, que des que es va començar a instal·lar s’ha reduït enormement el nombre de civils israelians víctimes d’atacs suïcides o d’emboscades. Entre 2000 i 2004 van morir gairebé 900 israelians en aquest tipus d’atacs. Des de 2004 fins ara les víctimes mortals han baixat més d'un 75%. Les mentides que s’han escrit i pronunciat sobre la tanca de seguretat són tantes que no acabaríem mai. Com a darrer element, podríem apuntar que la premsa internacional normalment parla de “tanca” o “barrera”, mentre que molts mitjans de comunicació de casa nostra han importat el terme que fan servir els palestins: “mur de separació”. I és que les paraules poden amagar moltes coses. I també les imatges...

Quan TV3 ensenya plans dels únics 10 quilòmetres de mur realment elevat (els trams amb més atacs per part de francotiradors), no menteix, però manipula. Ni més ni menys que el que ha fet Telemadrid amb el ja cèlebre documental sobre la discriminació del castellà a Catalunya: agafar un fragment de la realitat, aïllar-lo de la resta i presentar-lo com a única veritat. Si ens posem les mans al cap quan veiem aquests muntatges, és igual de raonable fer-ho quan les manipulacions afecten algú altre. No deixa de sobtar, tanmateix, que des dels nostres mitjans de comunicació s'entestin a alimentar, dia rere dia, el mateix monstre que clama, des de fa dècades, per la desaparició física d'Israel.

¿Quin preu té, la felicitat?

De moment, sembla que volta els 17.400 euros. I és que l'amic Joan, ànima guardiana de la seguretat a casa nostra, encarregarà a una comissió d'experts un estudi per determinar el grau de felicitat dels catalans. "Ets feliç?", podria ser la pregunta. La resposta del líder del soviet suprem català segurament seria afirmativa. Només cal veure la cara de salut que gasta. La mateixa pregunta la podrien formular als pares de la Núria Pòrtulas, per exemple.

Precisament el cas de la Núria Pòrtulas ha tornat a posar de manifest, una vegada més, l'espantosa magnitud de la farsa dita "ecosocialista". Si la política, entesa com a activitat vocacional i com a passió, es podria definir com l'acció de posar el benefici propi al servei d'una causa, els nostres amics progres-comunistes-antisemites-ecomentiders han capgirat la fórmula amb gran èxit, tot posant una causa al servei del seu benefici propi. I sembla que l'invent té tant d'èxit que ERC ha volgut sumar-s'hi. En el cas del PSC, és una equació que ja fa temps que apliquen sense amagar-se'n massa.

Curiosa paradoxa, la d'un matrimoni antisistema que viu precisament, i no gens malament, del sistema que paguem tots. Xalets a mar i muntanya, roba de marca, ulleres de disseny, tot ben posadet al servei de la defensa del comunisme, l'ecologisme, la xerrameca antioccidental i l'antisionisme. El cas d'Iniciativa és un dels exemples més sagnants de l'abisme que pot separar les paraules dels fets en un partit de govern i, tot i així, gràcies a una poderosa maquinària de màrqueting (un dels pocs rastres de modernitat del partit), van consolidant un espai polític engreixat a base de postadolescents desinformats, antisistema de pa sucat amb oli, estalinistes tronats i gent vinguda d'aquí i d'allà i meravellada pel somriure sardònic de l'amic Xoan i els tons verd-vermellosos de les pancartes.

Deia l'altre dia en Francesc Marc Àlvaro, amb la seva habitual lucidesa, que aquest govern que patim és irrompible, com si fos de goma. Per més grosses que les facin, per més pallassades, batusses, mentides i negligències, per més mediocres que hi manin i per més incompetència que demostrin, saben que una part de l'electorat és fixa i que un altre percentatge, que fluctua en funció de la magnitud de la calamitat que presentin com a cap de llista, el poden atraure amb les habituals i ingents inversions publicitàries i amb el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació. I si res d'això no funciona, sempre queda el recurs de l'aritmètica: la suma de tres, tot i que no fa un bon govern, és suficient per mantenir la cadira. Només cal veure l'Ajuntament de Barcelona, on personatges, ara esdevinguts ministres, amb serioses limitacions intel·lectuals són capaces de treure majories absolutes i on, probablement, després del 27 de maig hi governarà una mena de conductor de furgonetes (amb tot el respecte per la professió), mentre un soci de govern reparteix cacauets als micos i l'altra té cura dels jardins.

Sense retorn

Hi ha imatges, situacions, que costen d'encaixar, més enllà de la ràbia que podem sentir molts per com s'ha mercadejat interessadament (i amb poc èxit, per cert) amb els horitzons del nostre país. Fins i tot més enllà de la vergonya que produeix veure el nostre Parlament rebaixat a la categoria de barra de bordell (a l'alçada, ara ja sí, de l'encarregat de planta que presideix el nostre país). I és que més enllà de tot això, hi ha estampes que no és que tinguin flaire de derrota, és que són LA derrota. Mentre contemplava el vice-no-sé-què apartant la mirada de la tribuna quan en Francesc Homs se li adreçava, preguntant-li com explicarien a la ciutadania la negativa a pactar la resolució amb CiU, vaig tenir una sensació estranya. Com quan un amic es va allunyant del teu costat i tu vas aguantant despropòsits, insults i menyspreus, sempre amb la llunyana esperança de recuperar-lo, perquè creus que, en el fons, per bé que cada vegada més profund, hi ha alguna cosa que encara us uneix.

M'incloc entre la munió de catalans que ja fa temps que estem desencisats amb ER. Desencisats, emprenyats, dolguts, vexats, i que cadascú ho expressi com vulgui. Malgrat tot, mai com ahir no havia tingut la sensació que el petit fil que encara m'hi unia s'ha trencat definitivament. Conscient del mal que podia causar, dels danys irreparables per a la credibilitat d'un partit, un discurs i un país sencer, Carod no va ser capaç de mirar als ulls al seu interlocutor, refugiat entre els seus dos seus sinistres companys de viatge. Mediocritat, indigència intel·lectual i hipocresia, tot en dosis abundants.

Tindrem temps de comentar i proposar escenaris de futur, que per la bona salut del nostre país i les nostres institucions, han de passar per força per la desaparició del Tripartit, però a hores d'ara em comença a quedar clara una cosa: amb ER no hi ha res a fer. No deixa de ser trist, sobretot per als qui havíem cregut en el seu projecte, però segurament fins que no torni a la marginalitat política o bé fins que no en desaparegui la cúpula actual (possiblement com a conseqüència del primer supòsit), serà molt difícil confiar-hi. El desplegament d'incompetència, irresponsabilitat, inconsistència i misèria moral ha estat tan espectacular que tot pacte amb aquesta trepa és sinònim de suïcidi.

Si les urnes no els sentencien, esperem que com a mínim la història i la memòria del país s'encarreguin de fer-ho. Adéu, Esquerra.

L'aposta estratègica d'ER: política de casino

En aquesta surreal partida de pòquer en què l'amateurisme polític ha volgut convertir la política catalana, avui assistirem a un nou acte al Parlament, un acte en què esperem que tothom estigui a l'alçada.

Quan es juga a fer catxes i el teu rival et segueix el joc, conscient que les teves cartes no valen res, una opció assenyada seria plantar-se a temps i admetre l'error, especialment si tenim en compte que en aquesta mà els menjacalçots no juguen amb fitxes de plàstic, sinó amb tot el país sencer. Doncs bé, en una nova demostració de consistència política, ER es disposa a practicar un més dels malabarismes a què ens té acostumats.

D'entrada, CiU no es pot plantar en aquest punt, i espero que no ho faci. Si ER, aquest partit de porters de discoteca de pit inflat, vol tensar la corda, doncs endavant les atxes. En aquest sentit, trobo que fa bè en Mas de remarcar la contradicció flagrant que suposa llançar el repte autodeterminista alhora que formar govern amb la Secta. I és que, a hores d'ara, parlar de contradicció ja és sinònim de fer-ho d'ER. O, per ser més exactes, més que contradiccions podríem parlar de transtorn bipolar, esquizofrènia política o, directament, ineptitud i incompetència. ER es mou entre l'obediència cega a l'amo de Madrid i el "caixa o faixa" independentista. Algú els podria fer notar que, entremig d'aquests dos extrems, hi ha una escala de grisos molt rica i variada que permet treballar dia a dia, governar, avançar en sobirania... Res, tot plegat quatre minúcies.

Política de frenopàtic? Dr. Jekyll i Mr. Hyde? Veurem com acaba tot plegat...

El viatge més llarg comença amb una petita passa...

Divendres passat, de Verges estant, mentre gaudia del privilegi de contemplar per darrera vegada el gran Lluís Llach, finalment se’m va acudir una manera de convertir en realitat la idea de fer alguna cosa, per petita que sigui, pel nostre malmès país, submergit d'un temps ençà sota un núvol d’incertesa, desencís, mediocritat i tants adjectius com se us acudeixin.

Amb la paraula i el teclat com a úniques i modestes armes, en aquest espai hi deixaré, i espero que vosaltres també, pensaments que de vegades neixen del cap, d'altres del cor i força sovint també de més avall...

En la mesura que m’ho permetin el temps i els ànims, em proposo de mantenir al dia aquest petit observatori de l’actualitat política catalana, que també té, per què no dir-ho, la immodesta aspiració de convertir-se en punt de trobada de patriotes de tot pelatge i condició.

Sigueu, doncs, benvinguts a aquesta trinxera, aquest racó pensat per a obstinats que, com un servidor, no ens resignem a contemplar com el país se’ns marceix i asseca, amb l’acció intencionada i perversa d’uns i la negligència criminal d’altres.

En record d’un referent que ens deixa, i en homenatge a la seva figura, que segur que tots ja enyorem una mica, comencem a caminar. I, parlant de referents, no voldria tancar aquest post inaugural sense un petit homenatge a un altre racó de la xarxa que, a les dures i a les madures, m’ha animat sempre a continuar la lluita: gràcies de tot cor.

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.