El joc de les diferències

Frankfurt a banda, aquests darrers dies ens han deixat un parell d'imatges que no he pogut evitar de col·locar una al costat de l'altra per lliurar-me a l'apassionant i odiosa pràctica d'establir comparacions i buscar diferències.

La més propera, cronològicament parlant, l'hem poguda veure avui mateix, amb la visita del lehendakari Ibarretxe a la cova del Gran Farsant del regne. Amb tota la dignitat del món, s'ha plantat a Madrid, com fa dos anys, amb un pla a la cartera per al futur d'Euskadi: que decideixi el poble. Zapatero, amb un posat de milhomes més fingit que real (per allò de donar una imatge de fermesa), ha sortit a dir que res de res, que ja podia tornar per on havia vingut. Ibarretxe, seriós i decidit, ha reiterat que la seva proposta és perfectament democràtica i legal. Espanya, entestada com sempre a no abandonar la cua d'Europa occidental en termes de cultura democràtica i respecte dels drets fonamentals, es confirma una vegada més com una farsa de democràcia. Pel que fa a ZP, res de nou: indigència intel·lectual, gesticulació absurda i la buidor argumental més absoluta. En resum, tot el que podem esperar d'Espanya.

En contrast amb tot això, aquest cap de setmana s'ha celebrat el "Consejo Territorial" del PSOE, una mena de reunió de delegats de zona, com les que suposo que deu organitzar Inditex o El Corte Inglés, per posar exemples d'altres entitats de perfil similar. El contingut i les conclusions d'aquesta trobada són d'una insubstancialitat tan extrema que no val la pena ni parlar-ne. El més interessant de la cita és la foto de família final. Un cop més, hi podem apreciar en primer terme el Gran Farsant, amb posat de venedor de cotxes de segona mà fracassat, però si ens hi fixem una mica més podrem trobar-hi també l'ésser que presideix la nostra Generalitat, tristament marginat a la segona fila, però còmodament integrat enmig dels seus congèneres: funcionaris delegats que administren una de les sucursals de la gran corporació socialista. Grisor, mediocritat i misèria política, molta misèria.

Diuen que les comparacions són odioses, però sembla mentida que ho puguin arribar a ser tant. D'una banda, un president amb sentit d'estat, digne, valent i disposat a assumir riscos pel seu país i, de l'altra, un president amb vocació d'encarregat, servil i dòcil, avergonyint i vexant amb la seva sola presència la institució que representa. Mai la basquitis no havia tingut tanta raó de ser...