Fins fa un temps, quan la nostra llengua, la nostra cultura, el país en general, rebia els habituals atacs des de ponent, més o menys comptàvem que determinats estaments, determinats càrrecs institucionals i organitzacions culturals farien aquella necessària passa endavant per defensar-nos. Quan arribava la tempesta, podíem tancar les portes, passar la balda i esperar que escampés. Ara, des del dia funest que a casa nostra hi mana l'apoderat del nostre enemic, que per a major befa i escarni és un ésser que en circumstàncies normals hauria d'estar prenent nota a turistes en una terrassa de la Costa Brava, tot ha canviat i el procés de desintegració nacional avança, amb pas ferm i decidit.
No faltaran les veus que acusin d'apocalíptica aquesta visió, però els darrers dies hem pogut observar dos exemples preocupants i especialment dolorosos pel fet de venir d'on vénen i de qui vénen: dues de les persones que, des de la seva posició, més haurien de vetllar pel present i el futur de la llengua catalana. El primer és Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest eminent sociòleg, professor en universitats d'arreu del món, autor d'importants obres en el camp de la sociologia i titular d'altres mèrits que no gosaria mai negar, s'ha despenjat amb unes curioses declaracions: afirma que considera "horrorós" (sic) que a Frankfurt no hi vagin autors que escriuen en castellà. Aquesta opinió seria més o menys passable en boca d'un membre del poble ras, però resulta que prové del president de la màxima institució normativa de la nostra llengua. No voldria acabar aquestes línies dedicades al senyor Giner sense recordar que al seu currículum també hi figura la participació setmanal en la tertúlia d'El Cor de la Ciutat organitzada pel magazine de tarda dirigit per la molt sectària Julia Otero. Nomenar-lo president de l'IEC després d'haver exercit com a tertulià de telenovel·les em sembla una ofensa, una més, a la nostra cultura.
El segon personatge del dia respon al nom de Miquel Pueyo, secretari de política lingüística de la Generalitat. Igual com Giner, compta amb un currículum ben guarnit: doctor en filologia catalana, eminent sociolingüista, acadèmic, etc. Fa poc ha escrit un llibre, "El fantasma de la mort del català", en què ens pinta un món feliç en el qual la llengua catalana irradia vitalitat per totes bandes. Carrega contra els catastrofistes que alerten del perill que corre el català i afirma que no tot són males notícies. Fa uns dies, el programa de Xavier Bosch va preguntar a l'audiència si era possible viure en català a Catalunya i va convidar precisament Miquel Pueyo per parlar del tema. Quan Bosch va començar a fer entrar trucades en directe de persones indignades perquè a tal o tal establiment no els entenien en català, situació tristament habitual, el senyor Pueyo els va anar despatxant dient que eren situacions puntuals i que no n'hi ha per tant.
Per tant, tenim un president de l'IEC que convidaria els escriptors en castellà a Frankfurt i un secretari de política lingüística que creu que el català té una salut de ferro i que tots plegats som uns exagerats. Suposo que el proper pas, en la línia actual de col·locar les guineus a vigilar el galliner, serà investir president de la Generalitat algú que seria incapaç d'obtenir el nivell C de català. Ah, però si això ja ho tenim!