Després d'un cap de setmana més aviat ben farcit de notícies, i marcat pel trist anunci fet per l'expresident Maragall, amb el qual des d'aquí ens solidaritzem, voldríem esbossar un parell d'apunts sobre la Conferència Nacional d'E i també sobre l'acte per reclamar el retorn dels papers de Salamanca.
Pel que fa al primer tema, malgrat que les previsions inicials eren força pessimistes, finalment sembla que el toc d'atenció a la direcció és més sever del que semblava, tenint en compte que la cita arribava precedida d'un visible intent de tupinada organitzativa per part de la direcció, que s'hi va presentar amb la certesa que tot ja estava ben cuinat. Tot i això, els sectors crítics es van fer sentir i deixen la porta oberta a una possible sorpresa al Congrés Nacional, en funció de com vagin les eleccions del març. Enmig de tot això, encara no sabem ben bé a què juguen Uriel Bertran i Esquerra Independentista, un moviment que va néixer com a submarí creat per Puigcercós per torpedinar Reagrupament.cat i que, a dia d'avui, costa de dir en quin bàndol se situa. La cita va servir, a més a més, per constatar que per més guerres intestines i punyalades per l'esquena que facin xup-xup a la direcció, el poder i les cadires realment serveixen per trobar un punt en comú. Com una sola veu, han proclamat als quatre vents la consigna oficial: cal que Esquerra estigui al poder (encara que ningú no en sàpiga el perquè).
I diumenge, al Palau Sant Jordi, es va organitzar un d'aquests actes suposadament reivindicatius per reclamar el retorn dels papers. I dic suposadament perquè a hores d'ara encara és hora que senti algú, entre els polítics, intel·lectuals i factòtums de tota mena que hi van assistir, que expressi el seu rebuig davant d'una obvietat que, en un país normal, no caldria ni explicitar: que el partit que governa a Catalunya va votar, a Madrid, en contra del retorn dels papers. Com és possible que el PSC fins i tot s'atreveixi a enviar consellers a aquest acte i a exigir al govern espanyol el retorn? Ens hem tornat tots bojos? Com pot ser que no surti cap sociòleg de capçalera, filòsof multiusos o ploma privilegiada a denunciar que a Catalunya estem governats per un partit que ens nega la devolució d'un botí de guerra i que, per postres, compta amb els vots d'un partit independentista (sic)? Com és possible que a aquestes alçades, amb tot el que ha plogut, un tal Josep Lluís i el seu mostatxo encara puguin enfilar-se a un faristol, deixar anar la xerrameca de sempre, i sortir aplaudits? Com és possible tant de desvergonyiment? Sense deixar de valorar l'esforç dels organitzadors de l'acte, trobo que tot plegat ha acabat, com passa massa sovint, rebregat i esquitxat pels mateixos filibusters de sempre.
Suposo que són coses que passen quan el país ja fa temps que viu instal·lat en l'esquizofrènia política; quan un partit que es reclama sobiranista i no sé quantes coses més pot governar amb Montillas, Corbachos i de Madres; quan un partit suposadament republicà no defensa ciutadans seus encausats com a vulgars lladregots per cremar una foto del rei. I un llarg etcètera al qual podem anar sumant despropòsits cada pocs dies.
Pel que fa al primer tema, malgrat que les previsions inicials eren força pessimistes, finalment sembla que el toc d'atenció a la direcció és més sever del que semblava, tenint en compte que la cita arribava precedida d'un visible intent de tupinada organitzativa per part de la direcció, que s'hi va presentar amb la certesa que tot ja estava ben cuinat. Tot i això, els sectors crítics es van fer sentir i deixen la porta oberta a una possible sorpresa al Congrés Nacional, en funció de com vagin les eleccions del març. Enmig de tot això, encara no sabem ben bé a què juguen Uriel Bertran i Esquerra Independentista, un moviment que va néixer com a submarí creat per Puigcercós per torpedinar Reagrupament.cat i que, a dia d'avui, costa de dir en quin bàndol se situa. La cita va servir, a més a més, per constatar que per més guerres intestines i punyalades per l'esquena que facin xup-xup a la direcció, el poder i les cadires realment serveixen per trobar un punt en comú. Com una sola veu, han proclamat als quatre vents la consigna oficial: cal que Esquerra estigui al poder (encara que ningú no en sàpiga el perquè).I diumenge, al Palau Sant Jordi, es va organitzar un d'aquests actes suposadament reivindicatius per reclamar el retorn dels papers. I dic suposadament perquè a hores d'ara encara és hora que senti algú, entre els polítics, intel·lectuals i factòtums de tota mena que hi van assistir, que expressi el seu rebuig davant d'una obvietat que, en un país normal, no caldria ni explicitar: que el partit que governa a Catalunya va votar, a Madrid, en contra del retorn dels papers. Com és possible que el PSC fins i tot s'atreveixi a enviar consellers a aquest acte i a exigir al govern espanyol el retorn? Ens hem tornat tots bojos? Com pot ser que no surti cap sociòleg de capçalera, filòsof multiusos o ploma privilegiada a denunciar que a Catalunya estem governats per un partit que ens nega la devolució d'un botí de guerra i que, per postres, compta amb els vots d'un partit independentista (sic)? Com és possible que a aquestes alçades, amb tot el que ha plogut, un tal Josep Lluís i el seu mostatxo encara puguin enfilar-se a un faristol, deixar anar la xerrameca de sempre, i sortir aplaudits? Com és possible tant de desvergonyiment? Sense deixar de valorar l'esforç dels organitzadors de l'acte, trobo que tot plegat ha acabat, com passa massa sovint, rebregat i esquitxat pels mateixos filibusters de sempre.
Suposo que són coses que passen quan el país ja fa temps que viu instal·lat en l'esquizofrènia política; quan un partit que es reclama sobiranista i no sé quantes coses més pot governar amb Montillas, Corbachos i de Madres; quan un partit suposadament republicà no defensa ciutadans seus encausats com a vulgars lladregots per cremar una foto del rei. I un llarg etcètera al qual podem anar sumant despropòsits cada pocs dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada