26/10/07

Tot esperant la tercera via

Aquests dies de caos ferroviari i infrastructural podrien fer pensar que aquest article té la intenció de palesar la indignació més absoluta per com n'està quedant de rebregat el nostre pobre país. De vegades, l'expressió que diu que una imatge val més que mil paraules es carrega de pes fins que es fa irrefutable. I aquest és el cas de la fotografia que il·lustra el text i que, em sembla, és suficient per resumir l'estat del país: un caos, el caos, un enorme esvoranc.

La via de la imatge, al voltant de la qual hi transiten tot d'operaris visiblement sorpresos i desorientats, forma part d'una gràfica al·legoria en què, qui més qui menys, hi pot distingir els metafòrics protagonistes de la història: Catalunya, els seus ciutadans, la sensació d'estupor generalitzada... Però aquesta no és la tercera via de la qual volem parlar avui, sinó més aviat del camí que cal emprendre per superar aquest estat de coses i per encarar el futur.

Potser per primera vegada en democràcia, sura en l'ambient la sensació, cada dia més generalitzada, que els partits polítics d'àmbit català (grup del qual excloc el PSC) es troben en una situació de bloqueig que els incapacita per prendre la iniciativa en un tema com aquest. ERC, presonera dels seus errors estratègics i de l'avidesa de poder dels seus líders, s'ha abocat a una fugida endavant que només s'acabarà quan la cúpula actual desaparegui de l'escena. ICV, convertida definitivament en una lamentable crossa del PSC, fa la viu-viu capitalitzant els errors del montillisme i el desencís de l'electorat d'esquerres. I CiU continua sense adonar-se que els temps del pujolisme ja han passat i que les ambigüitats calculades i les complicitats amb els poderosos no tenen sentit un cop han desallotjat el partit dels llocs que ocupen els que remenen les cireres.

No és casualitat, doncs, que en els darrers dos anys proliferin les plataformes, cercles, fundacions i altres moviments (alguns més escorats cap a un partit, d'altres realment independents i alguns directament teledirigits), tots amb una sèrie de denominadors comuns: 1) Catalunya ha de decidir lliurement el seu futur; 2) És necessària la unió de les forces catalanistes; 3) Superació dels partidismes i renovació de discursos. Sembla clar que, en un moment o un altre, aquests moviments han d'acabar convergint en un punt, ja que no fan sinó recollir els missatges que, dia sí dia també, podem sentir entre la ciutadania, és a dir: 1) El país és un desori, pèssimament governat, mal planificat i, per postres, espoliat i humiliat per Espanya; 2) Els líders polítics actuals estan incapacitats per fer sortir el país del fangar; 3) Cal posar sobre la taula d'una vegada per totes el debat sobiranista.

Malgrat tot això, no sembla fàcil trobar la manera de canalitzar aquest sentiment, que va creixent a cada nova vexació. CiU, com deia algú que no recordo, no perd l'oportunitat de deixar passar cada nova oportunitat i, com hem dit abans, ERC no hi és ni se l'espera fins que no canviï de timoners. En aquest context, hi ha veus que parlen de la necessitat d'un nou partit, d'un nou líder, d'algú amb prou ganxo i carisma com per engrescar unes bosses d'abstencionistes que ben aviat rebentaran de plenes. De tant en tant, se sent parlar de l'anomenada "operació Laporta". I una mica més recentment, hi ha un altre nom que cada vegada sona més: el d'Alfons López Tena. No us el perdeu, aquí i aquí. Lúcid, directe, contundent. Sentint-lo i llegint-lo, fa l'efecte que el que sempre ens han presentat com una dolorosa operació a cor obert, plena de vísceres i de sang, en realitat no hagués de ser res més que una ràpida i senzilla intervenció amb cirurgia làser d'última generació. Ni anestèsia, ni sutura ni postoperatori. Tot ben net i polit. Espanya continua mentalment al segle XIX, la classe política catalana està encallada al XX. En canvi, discursos com el seu ens ensenyen el camí del segle XXI. I si fos ell, el nostre home?

17 comentaris:

Oriol de Mollerussa ha dit...

Jo el voto. Llegir "Catalunya sota Espanya" ha estat una mena de revel·lació.

Nahmànides ha dit...

Doncs jo pensava llegir-me "Catalunya sota Espanya". Val la pena? La veritat és que pel que he llegit i sentit d'en López Tena, fa molt bona pinta.

joliu ha dit...

L'Alfons López Tena ja té partit, és de CDC i no crec que tingui interès en crear-ne un de nou.
Des del Cercle, més aviat volen crear les eines i l'estat d'opinió necessari per empènyer als partits polítics cap al camí de 'sortida'.
L'Alfons porta un activitat frenètica escampant la bona nova del Cercle d'Estudis i jo ja el vaig escoltar a Badalona gràcies a l'invitació d'en Dessmond.
El podreu escoltar el proper vuit de novembre a: Sant Feliu de Codines: Presentació del llibre "Catalunya sota Espanya" d'Alfons López Tena

joliu ha dit...

Les meves conclusions després del sopar de Badalona les vaig penjar al meu bloc

joliu ha dit...

No us perdeu aquest tall del López Tena a una entrevista de la COPE.
Tena a la COPE

Nahmànides ha dit...

Sí, el tall del L. Tena a la COPE és impagable, igual com l'article.

Joliu,

Sí que és cert que està vinculat a CdC, però em sembla que el seu missatge no és exactament el mateix. No sé si té cap interès a crear-ne cap de nou, suposo que tot dependria de qui li fes la proposta i en quines condicions. El cas és que, com dius tu, porta força temps amb una activitat frenètica, i tinc la sensació que no només té interès en publicitar el seu llibre, sinó que vol anar un pas més enllà. No ho sé, potser són simplement les ganes que sigui així...

Asenov ha dit...

No sé si ahir vau veure l'Àgora, on López Tena va deixar en ridícul Javier Pérez Royo, l'ex-fiscal del TSJC Mena i un antic magistrat del Suprem del qual no recordo el nom (ni tampoc cap aportació significativa).

El paper de Pérez Royo va ser especialment lamentable: López Tena el va anar deixant sense arguments fins que, visiblement incòmode, es va haver d'aferrar a l'últim recurs que li quedava: l'ús d'una ironia més pueril que no pas efectiva i patètics intents de condescèndencia sense cap mena de base real.

joliu ha dit...

Nahmànides, veig que t'ha fet posar la pell de gallina veure que posava en el mateix pla votar ERC que votar CiU.

I tens raó, no és el mateix menjar pols que menjar merda.

El que passa és que les eleccions generals me les plantejo només aritmèticament, ja que amb els caps de llista que m'hi posen no ho puc fer amb el cor.

Per mi només es tracta que el resultat numèric faci imprescindibles els diputats catalans, i si pot ser que els faci imprescindibles a tots. Que els diputats de CiU+ERC siguin justos i necessaris, sense altra solució que posar-se d'acord.

La primera conseqüència seria netejar la generalitat i les diputacions de socialistes. La segona balances fiscals públiques i finançament suficient amb execució real. La tercera acord per a la celebració d'un referèndum.

Nahmànides ha dit...

Doncs ahir em vaig perdre en López-Tena. La veritat és que no acostumo a mirar l'Àgora, però si ho arribo a saber hi trec el nas. Ja me'l miraré al 3 a la carta. La veritat és que l'home no acostuma a decepcionar.

Joliu,

El problema que hi veig precisament té relació amb el que apuntes. El fet que els diputats siguin necessaris ja s'ha demostrat que no serveix de res si només UN dels dos partits és necessari. Amb la composició actual, tot plegat és inútil, perquè si ho recordes al principi de la legislatura CiU i ERC es barallaven per veure qui aprovava primer els pressupostos, i tot plegat no ha servit de res.

La disjuntiva és important, perquè votar ERC significa legitimar totes les calamitats que acumulen, i ja són moltes, francament. I votar CiU pot significar, en el pitjor dels casos, contribuir a fer ministre en Duran. No em negaràs que el panorama és desencisador...

Anònim ha dit...

Sí, ho nego, estic animat.
Que CiU i ERC ens hagin decebut no vol dir que ho hagin de fer sempre.
Per la via democràtica no ens queda més remei que anar tú mateix a fer política o esperar que algún dia es comportin dignament. Però per fer-ho cal que els donem la força i el poder per condicionar el president espanyol.
És això o el suidici.

Anònim ha dit...

MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS
adhereix-te

joliu ha dit...

eoooooo, has tornat a marxar de vacances?

Un indígena ha dit...

És offtopic però he pensat que et pot intereessar: Texto sagrado regresa a Israel.

PETATS A ULTRANÇA ha dit...

Nahmànides que fas una treva?

joliu ha dit...

Per cert, Bon any!

Josep (sl) ha dit...

CDC esta movent CiU cap un graó en el seu nacionalisme i alhora més en el seu sobirànisme. Es una organització gran i diversa i canvis organitzatius i de discurs fan les reestructuracions i reformulacions estratègiques requereixen temps i tenen complexitats.
Alhora abandonar l'ambigüitat de cop ara per ara tindria un gran cost electoral i podria ser contraproduent. Però llegint el discurs d'Artur Mas esta clar què voluntat és anar a més.
Alhora és un fet què ja temps què la nova generació de convergents no amaga el seu independentisme.

Anònim ha dit...

fund reluctance nasdaq karl nautical teddlie multimedia clerics generics pubs kalol
masimundus semikonecolori