19/6/07

Eutanàsia nacional

Fins fa un temps, quan la nostra llengua, la nostra cultura, el país en general, rebia els habituals atacs des de ponent, més o menys comptàvem que determinats estaments, determinats càrrecs institucionals i organitzacions culturals farien aquella necessària passa endavant per defensar-nos. Quan arribava la tempesta, podíem tancar les portes, passar la balda i esperar que escampés. Ara, des del dia funest que a casa nostra hi mana l'apoderat del nostre enemic, que per a major befa i escarni és un ésser que en circumstàncies normals hauria d'estar prenent nota a turistes en una terrassa de la Costa Brava, tot ha canviat i el procés de desintegració nacional avança, amb pas ferm i decidit.

No faltaran les veus que acusin d'apocalíptica aquesta visió, però els darrers dies hem pogut observar dos exemples preocupants i especialment dolorosos pel fet de venir d'on vénen i de qui vénen: dues de les persones que, des de la seva posició, més haurien de vetllar pel present i el futur de la llengua catalana. El primer és Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest eminent sociòleg, professor en universitats d'arreu del món, autor d'importants obres en el camp de la sociologia i titular d'altres mèrits que no gosaria mai negar, s'ha despenjat amb unes curioses declaracions: afirma que considera "horrorós" (sic) que a Frankfurt no hi vagin autors que escriuen en castellà. Aquesta opinió seria més o menys passable en boca d'un membre del poble ras, però resulta que prové del president de la màxima institució normativa de la nostra llengua. No voldria acabar aquestes línies dedicades al senyor Giner sense recordar que al seu currículum també hi figura la participació setmanal en la tertúlia d'El Cor de la Ciutat organitzada pel magazine de tarda dirigit per la molt sectària Julia Otero. Nomenar-lo president de l'IEC després d'haver exercit com a tertulià de telenovel·les em sembla una ofensa, una més, a la nostra cultura.

El segon personatge del dia respon al nom de Miquel Pueyo, secretari de política lingüística de la Generalitat. Igual com Giner, compta amb un currículum ben guarnit: doctor en filologia catalana, eminent sociolingüista, acadèmic, etc. Fa poc ha escrit un llibre, "El fantasma de la mort del català", en què ens pinta un món feliç en el qual la llengua catalana irradia vitalitat per totes bandes. Carrega contra els catastrofistes que alerten del perill que corre el català i afirma que no tot són males notícies. Fa uns dies, el programa de Xavier Bosch va preguntar a l'audiència si era possible viure en català a Catalunya i va convidar precisament Miquel Pueyo per parlar del tema. Quan Bosch va començar a fer entrar trucades en directe de persones indignades perquè a tal o tal establiment no els entenien en català, situació tristament habitual, el senyor Pueyo els va anar despatxant dient que eren situacions puntuals i que no n'hi ha per tant.

Per tant, tenim un president de l'IEC que convidaria els escriptors en castellà a Frankfurt i un secretari de política lingüística que creu que el català té una salut de ferro i que tots plegats som uns exagerats. Suposo que el proper pas, en la línia actual de col·locar les guineus a vigilar el galliner, serà investir president de la Generalitat algú que seria incapaç d'obtenir el nivell C de català. Ah, però si això ja ho tenim!

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, Nahmànides, si tan admirable trobes el currículum del Sr. Giner (i ho és, no hi ha cap dubte), tampoc no te'l carreguis per haver-se lliurat a la frivolitat en un programa de televisió.

D’altra banda, la situació en què es troba el català i el perill que corre són tan evidents per a qui tingui ulls, orelles i ganes de no enganyar-se que encara em sobta que hi hagi gent entestada a fer veure que no passa res. Optimisme, ingenuïtat o interès?

Roger T. ha dit...

Company, com és habitual, molt encertades les teves reflexions. Realment, no em pensava que Salvador Giner pogués fer declaracions d'aquest tipus. Però bé, suposo que està en l'òrbita del PSC i, per tant, l'espanyolització és bastant inevitable (sobre el tema de la Fira de Frankfurt, vaig fer aquest post: http://magradaparlar.blogspot.com/2007/06/collons-de-recollons.html). En quant a Pueyo (de ERC), es fa ressò, en línies generals, de les darreres teories sociolingüístiques sobre el català -un dels artífexs de les quals és parent meu-, que diuen que el català no perilla, perquè no es deixa de transmetre de pares a fills, ans al contrari, augmenta la gent que el transmet als fills -a través de fills o néts de la immigració espanyola, que parlaven castellà amb els pares, i als fills els parlen català. Evidentment que, el llibre de Pueyo, té alguna cosa a veure amb oferir una bona imatge de l'actuació del Departament de Política Lingüística. Intenta desmentir les veus alarmistes, que diuen amb veu llastimera que el català s'acaba.

Bé, jo no estic d'acord ni amb una postura, ni amb l'altra. Ni cal anar cridant que el català s'acaba, només perquè ens ho sembla, ni cal anar pregonant, que el català està de puta mare, que no ens preocupem. Cal fer el que cal fer, i punt. Sense pessimismes. És evident que estem rebent, en els últims anys, una massa d'immigrants, que ni tan sols apareixen en els últims estudis. Tenim una bona eina per donar a conèixer la nostra llengua als fills d'aquests immigrants: la immersió lingüística. En quant a impel.lir als immigrants, vells i nous, a que aprenguin -si ja són adults-, i usin -tots- la nostra llengua, això només hi ha una manera de fer-ho: fent la llengua necessària i, sobretot i més enllà, prestigiant-la. Fent-la necessària, aconseguirem que la vulguin aprendre -l'hagin d'aprendre. Prestigiant-la aconseguirem que vulguin parlar-la, no només quan sigui estrictament necessari.

El govern català ha de col.laborar en aquesta tasca de fer necessària i prestigiar la llengua. Però sobretot, som els catalans els que ens hem de conscienciar de la necessitat de fer-ho. Hem de fer-ho per no desaparèixer a llarg termini, i per no ser una minoria cultural a dins el nostre propi país a curt termini. Hem de: parlar sempre en català, exigir que ens atenguin en català com a consumidors, premiar els productes i empreses etiquetats i que fagin ús del català. A nivell d'empresa, contractar només gent que parli català, de manera que pugui donar un servei adequat als catalanoparlants -jo tinc una petita empresa, i no cal dir que només contracto personal que parli català-, i etiquetar i rotular en català, clar. I a nivell més global i essencial, cal que els catalans siguem conscients de que ho som, i que ens enorgullim del que som. Cal estendre i cultivar l'orgull de ser, única manera de que els catalans estiguin disposats a fer tot això que comento, i de prestigiar la seva llengua (com es prestigia, una llengua?, cal respondre's, també, aquesta pregunta de forma eficaç). Cal estar disposats, sempre, a fer pedagogia entre els nouvinguts i els vellvinguts que no coneixen encara la nostra situació. Cal perseverar en l'ús de la llengua de forma suau i educada, però persistent.

Cal fer un pla, a poder ser des del govern -precisament per això cal un govern catalanista!-, per canviar l'actitud dels catalanoparlants, per consciensciar-los de la delicada situació que vivim, per insuflar-los orgull de ser -base de tota societat exitosa-, perquè prestigiin la llengua a tot arreu on vagin. És inútil defallir, és inútil dir que tot està molt malament, o que tot va molt bé, i quedar-se tan ample. Cal actuar. Ja.

Bé, vaja rotlle... un dia d'aquests faré un post parlant del tema. Salutacions.

Anònim ha dit...

Amic Asenov,

Amb això de la tertúlia no pretenc pas treure mèrits acadèmics i intel·lectuals al sr. Giner. Passa que crec que a casa nostra, i arreu, hi ha institucions que tenen una dignitat especial, pel que són i representen. L'IEC n'és una, tal com ho veig. El sr. Giner, si vol potenciar la seva faceta popular assistint a aquestes tertúlies, pot fer-ho tranquil·lament, però crec que no és acceptable que després d'un any de fer-ho el nomenin president de l'IEC, sincerament. El mateix es podria dir del sr. (per dir-ne d'alguna manera) Benach, que abans de presidir el parlament va destacar com a columnista al Mundo Deportivo i tertulià al programa d'en Basté. En el cas d'en Benach, per sort seva, com que no tenia mèrits previs de cap tipus tampoc no fa tan mal efecte... En fi, jo crec que hauríem de tenir una mica més de respecte amb aquestes coses, però vaja, és una opinió...

Roger, gràcies pel comentari i les teves aportacions. Em sembla molt encertat el teu plantejament, i evidentment el nostre paper com a parlants és fonamental. Per desgràcia, no tothom està conscienciat com tu, em temo. Això de contractar treballadors que no parlen català clama al cel. El cas dels bars/restaurants és especialment dramàtic. Evidentment, pagant el que es paga de salari no es pot triar massa, però quants empresaris hi ha que abans de posar el pobre immigrant de torn a servir taules li parlen sobre la importància d'entendre el català i, per exemple, li dediquen unes hores a explicar-li què vol dir cada cosa, com es diuen els plats, etc.? Realment, falta molta consciència. Per això jo dic, en aquest sentit, que el màxim responsable de política lingüística hauria de ser la persona més amatent a aquesta problemàtica, i hauria de ser qui més alcés la veu i qui més alertés dels perills que corre el català, i no pas desprendre aquesta mena d'autocomplaença.

Un indígena ha dit...

Totes les declaracions, articles en premsa, etc. dels responsables del Departament de Política Lingüística, ara i en temps de CiU, ens pintaven un món feliç que no pretenia altra cosa que donar una bona imatge de l'actuació del Departament. I mai han fet res de bo per enfortir la llengua més enllà de l'estricte territori autonòmic.

Anònim ha dit...

Benvolgut Nahmànides,

Ja m’imagino que no li vols treure mèrits al Sr. Giner, però trobo que files massa prim. Si en un plat de la balança poses totes les obres i les càtedres que apareixen en el seu currículum i, en l'altre, la seva participació en un programa televisiu, no crec que aquesta darrera l'inhabiliti per ocupar segons quins càrrecs, ni que suposi una deshonra per a la institució que els hi ofereix. Altra cosa és el Sr. Benach, que no només era un columnista habitual del Mundo Deportivo abans de presidir el Parlament (càrrec molt més simbòlic que el de president de l'IEC), sinó que, si no em falla la memòria, ho va seguir essent una temporada llarga un cop investit, per no parlar dels seus viatges diplomàtics en qualitat de president del Parlament als llocs on, ves per on, el Barça jugava partits de Champions. Però en fi, estem d’acord en què no és el mateix, i, fet i fet, només és un detall.

Anònim ha dit...

@Roger

M'ha semblat molt interessant el teu comentari. Per aclarir les coses, diré que no formo part del grup dels apocalíptics, és a dir, no crec que el català s'hagi d'acabar inevitablement, però sí penso que si projectem la situació actual cap al futur apareixen força núvols negres. En primer lloc, tinc la impressió que l’argument de la transmissió de pares a fills s’ha convertit en una mena de clau ardent a què aferrar-se per mantenir l'optimisme, però crec que es tracta d'un fenomen conjuntural: els pares transmetran el català als seus fills fins que els deixi de semblar útil, és a dir, fins que considerin que el fet de parlar català els pot aportar alguna cosa (ja sigui en el sentit social, laboral, identitari, etc.). I, tal com ho veig, actualment hi ha en marxa una sèrie de processos que, si es mantenen durant un període prolongat, condueixen a la transformació del català en una andròmina inútil:

1. La manca d’integració lingüística de la immigració.
2. La pèrdua d'espais comunicatius.
3. La castellanització del català que es parla.

Com que veig que estàs informat sobre el tema, dono per fet que has llegit sobre aquests fenòmens, o sigui, de moment, no m’estendré més. Només voldria afegir que la teva apel•lació final al voluntarisme no em sembla incompatible amb la opinió que el català corre perill, si no que més aviat la confirma: si cal un canvi d'actitud dels catalans respecte a la seva llengua, deu ser perquè la situació actual no és la més desitjable, no? I, d'altra banda, el fet que hi hagués un govern catalanista ajudaria, però tampoc no massa: durant els anys de CiU la situació evolucionava en el mateix sentit, si bé es trobava en un estadi anterior, i en la legislatura passada ERC ocupava la Direcció General de Política Lingüística i ja veus els resultats.

Sigui com sigui, estic d'acord amb tu quan dius que els catalans hem de prestigiar la nostra llengua. A mi també m'agradaria que tinguéssim més consciència del seu valor i de la situació en què es troba, però em temo que no és així. Sembla que, de moment, l’única opció és anar resistint.

Joan Arnera ha dit...

Hola Nahmànides. Veig que teniu un bon diàleg, aquí. Coincidim, com saps, amb la qüestió del Giner. Tal i com llegeixo per aquí, aquest home és molt de la corda del PSC (ja ho era anys enrera, quan anava encara més de progre i tenia moltes amigues, pel què m'han dit -cosa que em sembla fantàstica, ep). El problema, doncs, és que també a l'IEC hi manen els socialistes. Bufa, no sé on coi no manen, aquests.
Sobre el tema del català, jo entre una cosa i l'altra em posiciono sense manies dins dels apocalíptics. Vull dir que la cosa està magra magra. Les dades objectivament positives (com l'augment de la transmissió de pares a fills) són percentualment poc significatives, mentre que en general el percentatges de catalanoparlants baixa sense parar.
No veig jo que esgrimir optimisme, com (en efecte) en els temps del Pujol, sigui una opció encertada...
Salut

Nahmànides ha dit...

Gràcies per la visita, amic Joan! En efecte, jo també estic força alineat amb els apocalíptics, no tant per la situació actual, que per si mateixa ja és força preocupant, sinó de cara al futur, perquè les coses avancen molt de pressa. El dia que em vaig començar a preocupar molt seriosament va ser quan vaig sentir un expert que deia que, a Europa, una llengua sense estat no té cap futur, ja que està demostrat que les llengües minoritàries (i minoritzades, sobretot) han acabat desapareixent sempre. Per buscar exemples paral·lels al nostre, podríem mirar els casos de països com els bàltics (Estònia, Letònia, Lituània), Finlàndia, Bielorrússia i d'altres que, si haguessin continuat sota el domini dels seus respectius invasors, s'haurien quedat sense llengua pròpia, i només amb la independència han pogut capgirar la situació.

Anònim ha dit...

Nahmànides: fa alguns anyets, el sr. Giner va vindre a València, a donar una conferència sobre mitjans de comunicació, i abans d'encetar-la, va preguntar al públic si la volía en català o en castellà. Com que la resposta de l'auditori va ser massiva en favor de la llengua de Castella, doncs aquell va encetar en castellà, remugant pel cap baix que quina llàstima, que era una bonica llengua morta i tal i qual... i va fer la confe. en llengua quevediana deixant-nos amb un pam de nasos als qui estàvem allà per sentir una bonica xerrada en català d'algú molt qualificat. És una anècdota només, però molt significativa de la por escènica que alguns d'allà pateixen a l'hora de venir al P.V. Jo no la tinc ni quan vaig a Alacant, ja s'ho faran els murcianots d'aquests conreu.

espiadimonis ha dit...

Dóna-li una càrrec a un intel·lectual i veuràs com de mesell se't torna si és que ja no ho era. En el nostre petit país, a més de no haver-hi meritocràcia no hi ha moral i per això passa el què passa.
Pel què fa al català, ja li podem anar cantant les exèquies: té menys futur que una piula en una revetlla.

Oriol de Mollerussa ha dit...

Companys,

No estic d'acord amb nosaltres. El català desapareixerà quan haurà desaparegut. Mentrestant, aquí estem i aquí estarem. No vull dir que el català no hagi d'enfrontar núvols de tempesta, però des de quan el català no ha hagut d'enfrontar núvols de tempesta? Si la transmissió de pares a fills funciona, això és magnífic. Una llengua es perd quan es deixa de transmetre de pares a fills, no abans. A més, els nous immigrants no parlaran català, però els seus fills estan sent escolaritzats a Catalunya i aprenent el català.

Ara bé, si que és cert que la manera de fer-ho és com diu en Roger T. Parlant català a tot arreu, exigint que se t'atengui en català, etc. Els nous vinguts no tenen preferències per ningú, i les seves simpaties poden anar tant per Catalunya com per Espanya. He trobat immigrants sud-americans (de nivell cultural alt, això si), recent arribats, que simpatitzen obertament amb la nostra causa, ja que Espanya els hi cau grossa. També hi deu haver el contrari. La batalla s'acaba quan s'acaba i aquesta no s'acabat. Parafrasejant en Churchill, Catalonia stand alone, i com va demostrar la Gran Bretanya, això no vol dir que hem de perdre la guerra.

Anònim ha dit...

Crec que el català, a l'igual que la balena blava, està en perill d'extincio. Jo també sóc una mica apocalíptic. Fer la vida en català avui dia és estar abocat a una lluita constant en defensa de la teva identitat. Per altra banda el socialisme vol anar diluint mica a mica el català i el catalanisme en base a l'universalització, la unificació, etc...

Per exemple: el conseller Maragall viatja a Finlàndia (o no és pas quin país nòrdic) i queda astorat de que tots parlin anglès amb la màxima normalitat. Si ell desconeixia aquest fet és que té una manca cultural rellevant. A més el pensar que seria una bona cosa que les pel.lícules a TV de Catalunya es passessin en anglès i subtitulades en català és ja una aberració nauseabunda. Implica la pèrdua d'una eina de transmissió del català com pot ser TV3. La gent es passaria a les cadenes estatals i el cinema català s'assimilaria al cinema d'autor, al cinema elitista.

En el fons existeix una voluntat d'enterrar el català en el cementiri del metropolitanisme.

Roger T. ha dit...

Asenov, que ets sociolingüista, potser?? Encara que ja fa uns dies de l'inici del debat, et volia contestar. Potser no em vaig expressar correctament en la meva primera intervenció. Crec que el catlà, si ens atenem als fets científics de la ciència sociolingüística, gaudeix de bona salut en allò que és més essencial, els fonaments, que és la transmissió de pares a fills. Ara, si sobre aquests fonaments no s'hi construeix bé, l'edifici caurà igualment, per dir-ho d'alguna manera. El català, ha tingut, fins ara, i tot i no tenir un Estat al darrere, d'un bon nivell d'atracció.

Aquest nivell d'atracció, l'hem d'augmentar si no volem que acabi desapareixent. El problema és que, a pesar que moltes families veuen convenient parlar català amb els fills, quan amb els pares ho fan, o feien, en castellà, entre els catalanoparlants, segueix existint un cert complex d'inferioritat respecte al castellà, practicament en tots els seus espais o nivells d'ús.

I aquí és on cal incidir, en augmentar el prestigi de la llengua, cosa que només s'aconseguirà, si s'augmenta també l'orgull de ser -no en el sentit d'arrogància, sinó en el de legítima satisfacció pel que un és. Els Estats potencien el prestigi de la llengua i l'orgull de ser a través dels mitjans de comuniació, bàsicament. Catalunya només en té un d'important i massiu, i no sempre està en mans catalanistes. Per tant, potser haurem d'empescar-nos altres maneres d'acomplir aquesta tasca: augmentar l'orgull de ser i el prestigi de la llengua.

D'altra banda, en els últims temps estan arribant una quantitat ingent d'immigrants. Entre aquests, cal fer pedagogia, sobre el que som, la nostra situació nacional, la nostra llengua i cultura, etc., pacientment i insistentment. També cal empescar-se maneres per fer-ho, a part del govern català.

Veig la possibilitat de la desaparició del català clarament, com molts heu comentat per aquí -espiadimonis, company, potser et passes de pessimista, no?. Ara, no comparteixo en absolut l'actitud derrotista, o de fer només resistència. Cal fer el que cal fer, si pot ser amb optimisme. Si ens adonem que caldrà fer un esforç extra per salvar la llengua, o ser creatius, caldrà fer-ho. Bé, salutacions a tots.

Anònim ha dit...

Gràcies per respondre, Roger. Malauradament, no estic gaire d’acord amb la teva visió. Per reprendre la teva metàfora dels fonaments, jo més aviat descriuria el català com un edifici que es recolza sobre una sèrie de pilars. Doncs bé, la majoria d'aquests pilars es van esquerdant, i el que tu i alguns sociolingüistes proposeu és que ens fixem només en el pilar que resisteix. Òbviament, si els altres pilars cedeixen, no hi fa res que aquest no ho faci: l’edifici s'ensorrarà igualment.

Estic força d’acord amb la resta del teu missatge, però em temo que el voluntarisme dels catalanoparlants és un instrument massa dèbil per a la tasca que proposes, sobretot tenint en compte que els catalans no ens hem caracteritzat mai per la decisió a l’hora de defensar les nostres reivindicacions tant lingüístiques com nacionals. A més, el temps i el context internacional (la globalització, la UE, etc.) juguen en contra nostra, o sigui que, amb aquesta conjuntura, només veig l’opció de resistir que et comentava més amunt. M’agradaria tenir opinions més esperançadores, però ara com ara ho veig així. Malgrat tot, és un plaer discutir amb tu.

Odalric ha dit...

Com bé ha dit l'Oriol, fas curt en l'anàlisi dels fets i els seus protagonistes.

El senyor Maragall mereixeria entrar en l'altar dels desastres per voler esquinçar d'arrel l'estructura (feble) de consolidació de la nostra llengua.

Desfer l'immersió lingüística i eliminar el català de TV3 és propi d'algú que odia la cultura del país.

Els senyors de Ciudadanos estan pensant fer-lo membre honorari...

Mr Blob i Cinquantapeus ha dit...

No fan política lingüística sinó maquillatge lingüístic, i ja els va bé. Ara per ara, fer vida en català, exclusivament en català, és ciència-ficció i, segons on, pura heroïcitat ( i parl d'Eivissa), cosa que ja diu molt de quina política es fa, la del voluntarisme numantí. Sobre la fireta del llibre les declaracions de Salvador Giner no fan més que confirmar el servilisme espanyolista de la cultura catalana, incapaç d'acceptar-se sense haver de demanar permís a l'amo.
Un bloc fantàstic,t'he enllaçat. Salutacions a tothom!

reflexions en català ha dit...

Hola,

Estic molt d'acord amb el que dius. la política lingüística a Catalunya els última anys s'ha reduït a una boca (la Queta) i a quatre anuncis del 'si m'equivoco'.

Esquerra, on ets?

Guillem Casas ha dit...

El teu és un d'aquells articles que aplaudeixo però que alhora em foten de molt mala llet. I em foten de mala llet perquè, com molt bé dius, posem les guineus a vigilar el corral. En comptes d'eliminar les guineus només fotem que anar-les convidant a entrar. És ben trist el nostre panorama.