11/10/07

Democràcia a l'espanyola: el cas Batasuna

En vigílies del gran aquelarre patriòtic que a la meseta preparen per al dia de la Hispanidaz, he considerat prou escaient parlar d'una de les principals pedres a la sabata de la gloriosa nació espanyola: l'anomenat "problema" basc. La resolució del conflicte torna a quedar ajornada sine die i el govern espanyol continua entestat a anar plantant llavors que, quan germinin, ajudaran a posar una mica més de llenya a aquest incendi.

D'un partit que, com el PP, converteix en vots (tant abans com ara) cada nova víctima d'ETA i que alimenta, amb associacions de víctimes, fòrums diversos i altaveus mediàtics el xup-xup espanyolista, no en podíem esperar massa contribucions a l'hora de resoldre el problema. I heus ací que qui havia de ser la gran esperança, l'abanderat del diàleg, el bonrotllisme i el federalisme ibèric, el nostre estimat ZP, finalment s'ha confirmat com un funcionari jacobí qualsevol, enfilat al carro d'un espanyolisme amb menys caspa però, al cap i a la fi, nascut dels mateixos esquemes de sempre. Així doncs, un president sense talla moral, mentider, i sense la visió d'estat necessària per afrontar amb valentia una negociació que posi fi al conflicte.

A aquest espanyolisme de dues cares, l'amable i somrient del PSOE i la maníaca i cavernària del PP, no se li va acudir cap més solució per acabar amb el problema que inventar-se una llei de partits pensada per marginar Herri Batasuna i basada en una barbaritat com la d'equiparar en la categoria de terroristes aquells que posen les bombes i els que simplement es neguen a condemnar-ho. Si fóssim en una democràcia completa, per dir-ho suaument, hi hauria la possibilitat de recórrer una llei d'aquestes característiques, que vulnera drets fonamentals i obre la porta a tota mena d'abusos, com ara la possibilitat d'il·legalitzar un partit un afiliat del qual, per exemple, estigui relacionat amb accions terroristes. I per què no?

Tanmateix, resulta que la recepta espanyola de democràcia consta d'un poder legislatiu que controla el poder executiu que, alhora, designa els càrrecs més importants del poder judicial (vocals, fiscals generals, magistrats del Tribunal Constitucional, etc.). La independència del poder judicial, pilar fonamental de tota democràcia, és només fum. Un exemple ben clar el trobem aquests dies quan sentim que els magistrats del Tribunal Constitucional, segons si els ha designat el PP o el PSOE, votaran a favor o en contra de tombar o retallar l'Estatut català. En quina democràcia un tribunal que ha de vetllar pel compliment de les garanties constitucionals pot estar manipulat d'aquesta manera pels partits polítics? I, per acabar-ho d'adobar, l'instrument que regula tots aquests mecanismes, la Constitució, un text aprovat fa 30 anys i que la meitat de la població actual no ha pogut votar (o bé perquè no havia nascut o bé perquè no tenia 18 anys el 1978), resulta que és intocable i sagrat, una mena de tòtem que haurem de rosegar durant generacions i generacions.

En continuarem parlant, de ben segur. Mentrestant, avui podrem gaudir d'una magnífica jornada no-nacionalista i no-radical amb desfilades militars, cabres de la Legión i tota aquesta parafernàlia tan moderna i cosmopolita. L'Espanya de sempre, passejant el seu complex d'inferioritat a ritme de marxa militar i traient els tancs al carrer. Bon profit els faci.

1 comentari:

joliu ha dit...

És ben trist que aquest país que en diuen Espanya només funcioni per por i polarització.
No conec molts espanyols, però estic segur que la majoria no s'identifiquen plenament amb el PSOE ni amb el PP i només voten per por a qui els fa més ràbia.
Quan tindran els espanyols un tercer partit que els representi?
Quan tindrem els catalans un tercer partit amb qui dialogar?