1/6/07

Paisatge després de la batalla

Després de passar la jornada electoral i la ressaca corresponent a l'estranger, torno a terres catalanes tot just quan el fum comença a esvair-se i deixa entreveure els primers traços borrosos del camp de batalla, aquest petit fangar nostrat cada vegada més enllotat i pestilent. Han passat uns dies i tothom fa com si res: els stalinistes es diverteixen preparant jornades per insultar països democràtics amb fons públics i l'encarregat de magatzem que tenim de president ens ofèn la intel·ligència amb reflexions a l'alçada de la seva indigència intel·lectual. Però amb unes xifres de participació dignes d'una república tropical, aquesta vegada els partits que n'han sortit més escaldats ja no aconsegueixen dissimular-ho amb excuses de mal pagador.

Un dels principals damnificats és sens dubte el PSC, que continua amb la seva lenta hemorràgia, perdent vots a cabassos a cada nova cita electoral, però que té la sort de tenir uns escuders ben lleials i manyacs que els llepen les ferides. ICV, com a bon element parasitari, ja fa temps que va decidir lligar el seu destí al del PSC, cosa que en alguns llocs els ha fet guanyar vots i en d'altres perdre'n. El cas d'ERC és una altra cosa: si s'analitzen les xifres al detall, es pot apreciar que la trompada és de les que fan època. En aquest article d'un membre de Reagrupament.cat (corrent que segurament reapareixerà pròximament) es pot observar com a les ciutats grans, aquelles on el vot té més component polític, la caiguda d'ERC ha estat espectacular i que ha perdut regidors a gairebé totes les ciutats.

I ara què, doncs? La gran aposta estratègica d'ERC, la de créixer ocupant l'espai del PSC, se'n va en orris a les primeres de canvi, tot just uns mesos després de fer ressuscitar el Tripartit. Però ERC, amb aquella decisió, ja va creuar el Rubicó i els irresponsables que dirigeixen el partit no canviaran de rumb, tot i que fa temps que han perdut papers i brúixola. La patacada a les properes eleccions generals segurament serà encara més sonada, i més encara si tenim en compte que a les eleccions de 2004 el nombre de vots recollits es va engreixar d'una manera un punt enganyosa gràcies al linxament de Carod per part de la Brunete madrilenya.

Si la tendència continua, és força probable que a ERC hi hagi un canvi, ja sigui impulsat per algun corrent intern, per un congrés extraordinari o per una revolta de les bases. Tanmateix, a l'horitzó s'albira un escenari que podria portar per a Catalunya la pitjor de les catàstrofes: una victòria del PP a les eleccions generals. La tragèdia seria doble: d'una banda, gràcies a les conegudes simpaties del PP pel fet diferencial català (similars, això sí, a les del PSOE) i, de l'altra, suposaria la situació somiada pels integrants del Tripartit: al PSC, li permetria defensar un discurs catalanista i federalista sense perill de molestar ningú i amb la garantia absoluta que cap ni una de les reivindicacions plantejades seria escoltada. Pel que fa a ERC, faria possible que Carod assumís el paper d'ase dels cops que tan bé representa i convertir el partit i els seus dirigents en els màrtirs defensors de la nació catalana davant de l'amenaça neofranquista. De retruc, CiU es quedaria sense espai de maniobra per pactar i els seus escons, a Barcelona i a Madrid, no servirien de massa res.

Cal tenir present que, quan es va ordir el primer Tripartit, els seus "arquitectes" donaven per feta la victòria del PP, cosa que els havia de permetre gaudir d'una dinàmica d'agressió-resposta que aglutinés el poble al voltant del seu govern per fer front a l'enemic extern. Els beneficis són incalculables, ja que aquest enrenou constant els eximeix de passar comptes amb l'electorat per la feina feta, atès que cada cita amb les urnes es converteix en una mena de plebiscit anti-PP. D'altra banda, permet carregar les culpes de tots els mals a "Madrit", recuperant així una entranyable i arrelada tradició. A més a més, serveix per atacar CiU, com a antic aliat del PP. Es tracta, doncs, d'una equació letal per a Catalunya, que només serviria per perpetuar la paràlisi governamental que vivim i per anar-nos ofegant cada dia una miqueta més en les nostres pròpies misèries.

6 comentaris:

Elies ha dit...

Efectivament, les coses no pinten bé.
El tripartit té un punt de partida letal nacionalment: secundaritzar la qüestió nacional i establir un fals maniqueïsme entre dretes i esquerres com a eix polític i d'aliances.
Com ja s'ha explicat, l'estratègia d'Esquerra d'aproximar-se als socialistes per captar el seu vot és un fracàs absolut.
Es menyspreen, per part d'ERC, les possibilitats d'aliances amb CiU per fer avançar nacionalment el país. O se li exigeix el tot o res, mentre que amb els socialistes es conformen amb el res.
S'ha perdut tota la força que es podia tenir per cohesionar el país i per a negociar amb el govern espanyol.
En la perversa i falsa dicotomia de l'espai polític català entre dretes i esquerres, Esquerra s'aboca incondicionalment al pacte amb els socialistes i priva a CiU de qualsevol possible pacte, intentant arraconar-la i obligar-la, si vol governar, a pactar amb el PP, la qual cosa alimentaria encara més el discurs letal que impulsa Esquerra.
Sembla que els brillants estrategues d'esquerra només busquin crear un escenari de governabilitat on Esquerra només pugui pactar amb els socialistes i CiU amb el PP. Això acabaria de fulminar les nostres esperances, i establiria una situació de feblesa absoluta en les negociacions internes i externes (amb Espanya) que immobilitzaria el país i bloquejaria qualsevol possibilitat d'avançar cap a la sobirania.

Mentres tant, ells contents i rient. Quanta frivolitat i patetisme.

Anònim ha dit...

El "políticament correcte", enfermetat terminal que afecta a ERC i altres partits, fa que l'eix "esquerra-dreta" acabi conquerint l'espai políti, arraconant al provincianisme antic i antiquat el nacionalisme o el catalanisme. Per a compensar això, ERC es decanta per l'independentisme, fal.làcia nascuda de la imatgeria de l'espardenya i la xiruca, i d'aquesta forma mantenen el seu ideari impossible: Ser d'esquerres i catalanista. Si ets catalanista no pots treure ni un vot a Santa Coloma de Gramanet i si ets de l'esquerra extremista no faras canviar de vot als convergents.

Tanmateix crec que l'ERC d'Heribert Barrera, un partit d'esquerres (ben bé socialdemòcrata i independentista) no tenia cap mena de problema amb CiU i hagués estat una solució per a la defensa del catalanisme, objectiu constant dels atacs PP-PSOE de fa tants i tants anys.

Els dirigents d'ERC, il.lusionats per ser progres, per voler esdevenir a l'hora una amalgama de CIU-PSC s'han estavellat.

La idea preuada per molts de que CiU acabi despareixent (d'una impossibilitat patent) reflexa el desig inconscient dels d'ERC i del PP (i fins i tot del PSC).

Oblidats del món trobem a faltar que algun partit polític, preferentment Convergència, tregui a la llum ideològica el que comença a revifar en tota Europa, el model que va permetre cultura, economia, llibertat i creixement: el liberalisme.

espiadimonis ha dit...

Un anàlisi brillant el teu, Nahmànides. Hom es pregunta qui fou la llumenera que dissenyà l'estratègia actual d'ERC. I és que ni tan sols en les circumstàncies més favorables pera ells - victòria del PP a les generals del 2004- els hagués funcionat del tot, doncs ni CiU hagués desaparegut ni ERC hagués pogut fagocitar el PSC. I tot això, naturalment, a costa del país, doncs ERC ja no té res d'independentista i molt poc de català. S'imposa un canvi de rumb en aquest partit, però no serà amb els actuals dirigents que, com molt bé dius, "ja va creuar el Rubicó".

Roger T. ha dit...

Molt bona reflexió. Encara que no crec que l'estratègia d'ERC passi realment per fer-se amb els vots del PSC. Sinó per fer-se amb els vots de CiU. O amb la major part d'ells, almenys. La seva estratègia pretén "ofegar" CiU, impedint-li governar a través de fer pactes tripartits. Així, també l'alinea amb la dreta, dolenta per naturalesa, per tal de desprestigiar-la. L'expectativa és que els votants de CiU, desanimats en veure que, encara que sigui la més votada, no pot governar, i atemorits de votar la "maligna" dreta, retirin el seu vot a la coalició, i aquesta es vagi esllanguint fins a ser un partit minoritari. I que el catalanisme majoritari els voti a ells, a ERC, com en aquells temps gloriosos del 1931, én què ERC sorgí del no-res i aconseguí, de sobte,una majoria aclaparadora a les eleccions municipals.

Tota aquesta estratègia -a part de que és un greu error tota ella-, la porta a terme a costa de Catalunya, a costa d'entregar Catalunya a un partit espanyolista, que l'únic que pretén, és desmantellar el poc autogovern que tenim. Per sort, el catalanisme ja ha fet un toc d'atenció a ERC, aquestes passades eleccions, retirant-li part del vot, i això hauria de portar, en un moment o altre, a que ERC canviès la seva estratègia actual, destructiva i errònia, per una altra de fer front comú amb la resta del catalanisme. Bé salut.

Anònim ha dit...

Llegeixo a molt fòrums i blogs d'opinió una màxima, axioma més aviat, que em sembla absolutament falsa: aquella que sostè que l' "acord estratègic" dels exrepublicans tenia com a objectiu pactar amb el PSC per fer-se amb el seu electorat. Jo crec que això ha estat sempre un engany. Un engany volgut, premeditat i esbombat. L'objectiu d'Esquerra sempre ha estat fer-se amb l'espai electoral de CiU per una doble via: l'estigmatització del concepte 'dreta' després d'haver posat tàcticament la Federació en aquest espai en fer desparèixer l'eix nacional; i segon, la demonització del concepte "nacionalista", estigmatitzat com a "racista" o "classista", d'aquí l'aparició de l' "independentista no nacionalista". Esquerra ha intentat fer-se amb l'espai nacionalista sense dir-ho però ha fracassat per dues coses: la constant apel.lació a l' "esquerra" ha desmobilitzat a molta gent que considera que aquest eix no és suficient per a explicar la realitat política catalana. Les apel.lacions a l' "independentisme" han estat absolutament tàctiques i, a més, com que ningú la veu enlloc, per més que Esquerra pul.luli pel poder, li en treu èpica i credibilitat. La independència és un valor absolut i, per tant, ineficient a l'hora de fer política de "gestió". Cada dia que passa i la independència no arriba, es genera desinterès. I molt important, fixeu-vos que cada cop que des de CiU es parla de 'casa comuna del catalanisme', des de les terminals mediàtiques d'Esquerra s'anuncien aquelarres i auto-sacramentals i l'arribada de les set plagues bíbliques. Lògic. En l'eix ctalanisme/espanyolisme el seu soci PSC és a qui cal estigmatitzar. I més ara amb l'aparell montillista al poder.

Odalric ha dit...

A hores d'ara resulta inútil defensar la suposada estratègia d'ERC de substitució del PSC-PSOE.

ERC ara intentarà fer un numeret per tornar a l'equidistància i intentar enganyar un cop més la ciutadania.

El Portabella no pot pair estar darrera la Mayol i a contra cor no pactarà a Barcelona.

Però l'estratègia segueix i expulsen d'allà on poden CiU del poder (diputacions, per exemple) i per tant, continuen sent la crossa socialista que han estat sempre en la "nova era".

Com bé diu l'Artur, toca que Convergència sigui el referent Liberal del país i trenqui amb la dicotomia dreta-esquerra que és letal per Catalunya.