16/4/08

L'hora dels valents

A la vida, hi ha dies que no podem evitar sentir-nos realment privilegiats, com si algú, des d'alguna banda, decidís que ens toca gaudir d'una oportunitat reservada a molt poquets. Potser de vegades el privilegi és immerescut, potser tampoc no hem fet uns mèrits especials per figurar en una llista tan reduïda com plena d'il·lustres companys de viatge. Sigui com sigui, la setmana passada vaig experimentar aquesta sensació en compartir sopar amb Joan Carretero i amb tota una colla de blocaires, alguns dels quals finalment vaig poder conèixer en persona. Un autèntic plaer que he d'agrair, una vegada més, al gran Dessmond, i també a l'Elies, per la part que li toca. Una organització impecable i una vetllada única.

L'exalcalde de Puigcerdà és una figura que, en certa manera, imposa. I no només per la seva aura macianesca i per les seves maneres fermes i decidides, sinó també per la seva serenitat. En veure'l i sentir-lo parlar, tenia la sensació de trobar-me davant per davant de la viva imatge d'aquest sobiranisme tranquil, però decidit, que últimament va guanyant terreny amb la força de la paraula i el pes dels arguments. En aquest sentit, un referent inevitable és un altre autèntic "homenot" dels nostres dies: l'Alfons Lopez Tena. El discurs de Carretero és directe i transparent i, a més a més, compta amb l'aval de la coherència que ha caracteritzat la seva carrera política. I aquest aval no el pot presentar cap dels altres candidats, s'hi posin com s'hi posin alguns que ara parlen de renovació.

La vetllada va ser enormement profitosa i enriquidora, però per resumir-ho en poques frases, ens quedarem amb quatre idees clau del discurs de Joan Carretero:

a) ERC no ha de ser, "per se", un partit de gestió ni de govern, sinó un instrument al servei d'un objectiu final: la plena sobirania de Catalunya. Per tant, si per la naturalesa dels socis de govern, per la conjuntura, pel fet de no tenir prou pes parlamentari o pel que sigui ERC no pot contribuir des del govern a avançar en aquesta direcció, el seu lloc és l'oposició. Res de falses equidistàncies, doncs, ni de suposats aliats naturals.
b) ERC ha d'aspirar a ser un partit "catch-all" en l'àmbit independentista i, per tant, s'ha d'allunyar dels dogmes de la confrontació dreta-esquerra, que acaben per convertir el partit en marca blanca del sociatisme. La idea bàsica és que a dins d'ERC hi cap tothom que comparteixi l'independentisme.
c) ERC ha de contribuir a dignificar la política i a fer que recuperi la credibilitat de l'electorat, defugint els pactes del poder pel poder i evitant que els quadres del partit els acaparin persones que no han tingut cap altre ofici conegut que el de polítics. En la mesura que sigui possible, cal compatibilitzar les responsabilitats polítiques amb la professió pròpia i cal exigir a tothom algun tipus d'activitat extrapolítica abans d'entrar a formar part d'un partit. La política com a servei i no pas com a ofici, doncs.
d) L'únic full de ruta vàlid és el que té com a destí final la independència i tots els esforços que ERC faci, tant dins com fora del govern, han d'encaminar-se en aquesta direcció, ja que en el terreny dels marcs estatutaris, parlamentaris i legals sempre hi tindrem les de perdre: és el terreny de joc preferit d'Espanya. Tota la resta és malgastar energies i fer castells de fum.

L'opció de Joan Carretero i Reagrupament no només presenta un missatge clar i directe sobre el rumb actual i futur d'ERC, sinó que també encarna una visió de la política més propera al ciutadà, cosa que es tradueix, per exemple, en una aposta clara per mecanismes que fomentin la participació, com ara les llistes obertes, un nou sistema electoral i, com he apuntat, una visió de la política més propera al servei i al compromís que no pas a la idea d'ofici.

Tal com el mateix Carretero va comentar ara fa una setmana, ja a l'hora del cafè, els militants d'ERC estan davant de l'oportunitat de triar entre renovar-se ara o bé fer-ho d'aquí a dos anys, quan la realitat de les urnes ensorri tot el que ha costat tants anys de construir. I no només es tracta del nombre d'escons, sinó del crèdit, de la il·lusió i de la condició de partit dipositari d'un ideal pel qual moltes persones han lluitat i lluiten encara. La tria, doncs, és a les seves mans. Des d'aquí, i a través de la magnífica iniciativa de Blocs amb estrella, tot el suport del món i més per a Reagrupament.cat. Com deia aquell fa poc, si può fare!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El problema que hi veig, és que el capitá d'un gran vaixell, per molt bo que sigui, no és ningú sense una bona tripulació, i aquí és a on comença el problema. L'actual Esquerra, és un partit sectaritzat, construit per en Puigcercós i els seus partint d'unes JERC acrítiques i autèntica ·guardia de korps" de la direcció, seguidors de les proclames i la retòrica dels seus dirigents.

La feina que se li presenta a n' Carretero és tant colossal que dubto molt que se n'ensurti, perqué a tot aixó cal afegir que, supossant que guanyés (que ja és molt supossar), es trobaria amb uns cárrecs pùblics que dubto que li fessin costat i seguissin les seues directrius.

Tindriam un capitá de vaixell amb una tripulació amotinada.

Dessmond ha dit...

Nahmànides,
Gràcies per les teves amables paraules. Ara, això de "gran" és excessiu!.
Estic content que t'hagi resultat tant positiu haver fet aquest sopar.
Salut!