12/3/08

Després del diluvi (I): L'esquerda independentista

“L’estratègia d’ERC és créixer a costa del PSC”. No, amics, no és una broma en aquests dies de ressaca postelectoral i postclatellada a can ERC. Aquesta frase la va pronunciar Joan Ridao el 4 de gener de 2007 en una entrevista. I de declaracions com aquestes en trobaríem de similars en tots els anys que portem de governs tripartits. Oficialment, l'objectiu d’ERC no era altre que conformar una “majoria social independentista” a l’entorn dels partits d’esquerres i de tradició catalanista. Dos qualificatius, aquests últims, que ja fa temps que s'han buidat de contingut i, per tant, de valor, però que malgrat tot aquests visionaris de l'independentisme agiten tot sovint com a autèntics dogmes de fe.

L’estratègia no confessada d’ERC era, i ha estat sempre, créixer a partir de les despulles de la CiU post-pujoliana. Els auguris que apuntaven a un desmembrament en massa de la federació amb la jubilació del president tampoc no s'han acabat de complir. CiU està lluny dels seus millors resultats, però ha demostrat que és un partit sòlid i que, si fins ara no ha desaparegut, difícilment ho faci ara.

Amb aquesta perspectiva, els grans estrategs que van traçar el pla de creixement d’ERC queden amb totes les misèries al descobert: regalant totes les butaques al PSOE només han aconseguit consolidar-lo en el poder i fer aparèixer ERC com un trist apèndix de la sinistra maquinària socialista i, de retruc, tampoc no han aconseguit ocupar l'espai de CiU. Per tant, no ens ha de sobtar que a aquestes alçades els ganivets volin a discreció al carrer Calàbria en aquesta particular ndrangheta a la catalana, barreja d’indigència intel·lectual i de baixesa política i moral.

Comentava un lúcid analista polític que en la història recent de les democràcies occidentals costa molt trobar precedents d’una acció política per part d'un partit tan extremadament allunyada del seu ideari, d'una discordança tan radical entre el que es predica i el que es fa, com la que ens ha ofert ERC. I és que aquests dies hi ha qui s'esprem les neurones parlant de la crisi del nacionalisme català, dels errors d'ERC i que si tomba i que si gira. Al capdavall, tot és força més fàcil d’explicar: fer president de la Generalitat el senyor José Montilla Aguilera és l’error més clamorós i imperdonable que es podia cometre. Un error que, com va passar amb el pacte del Majestic entre CiU i PP, allunyarà per sempre a molts votants d’ERC i generarà entre els seus simpatitzants uns recels que trigaran anys, generacions, a desaparèixer. I no es tracta de l’origen andalús del subjecte, no. Es tracta del seu projecte de país, perquè el seu projecte de país és Espanya i la Generalitat no passa de simple administració intermèdia i de repartidora de càrrecs i favors. Evidentment, el fet que sigui gairebé analfabet funcional en català i que estigui envoltat d'una cort de conspiradors professionals amb tics estalinistes i catalanòfobs hi ajuda força.

Encetem, amb aquest escrit, una sèrie de reflexions a l’entorn dels resultats i les conseqüències d’aquestes eleccions. El retorn s’ha fet esperar, però confiem que valdrà la pena. Ben retrobats, companys!

6 comentaris:

PETATS A ULTRANÇA ha dit...

Benvingut de nou, jo també m'havia agafat unes vacances :P

Unknown ha dit...

M'alegro que hagis tornat entrar en la polèmica.

Espero poder lleigr més kapítols.

L'Oracle de Fornells ha dit...

Ei Maimonides,

Avui a la contra de l'Avui hi havia un article titulat igual que el teu.

Sota una col.

Anònim ha dit...

Estic convençuda que totes les anàlisis que puguem fer els altres de la morrada que s'han clavat els d'E, a ells no els serveixen absolutament de res. Al contrari, els rellisquen estrepitosament. És curiós que només els altres ens preocupem seriosament de veure amb claredat les arrels del problema mentre que ells, obnubilats, fa temps que han deixat de ser capaços de copsar la pròpia misèria moral i combatre unes inèrcies i un postul·lats que no els duen enlloc. Les patologies greus ja ho tenen, això. Absolutament tothom veu el problema del subjecte (persona, família, partit...) i com transcendeix en la seva vida excepte l'afectat que, al damunt, dedica tots les energies a negar l'evidència, a fugir d'estudi i, en conseqüència, a ensorrar-se cada dia una mica més en la seva pròpia indigència.
Últimament trobàvem a faltar la teva veu assenyada.
Ricomana

espiadimonis ha dit...

El catalitzador d'aquesta ceguesa es diu poltrona, estri que és capaç, per sí sol, de galvanitzar tots els conceptes i punts de vista. I així estem, els uns cobrant cada mes la nómina governamental i els altres amb els pantalons abaixats.

Anònim ha dit...

Has ressuscitat!! Deu ser cosa de la Setmana Santa....

Suposo que el l'analista de què parles no trobava cap cas semblant perquè no ha mirat les repúbliques bananeres.

Jo també penso que l'han cagat per una generació. Haurien de canviar totes les cares actuals per unes de noves. Mentre això no passi, ja poden anar prometent referèndums, ja!