30/3/07

Sense retorn

Hi ha imatges, situacions, que costen d'encaixar, més enllà de la ràbia que podem sentir molts per com s'ha mercadejat interessadament (i amb poc èxit, per cert) amb els horitzons del nostre país. Fins i tot més enllà de la vergonya que produeix veure el nostre Parlament rebaixat a la categoria de barra de bordell (a l'alçada, ara ja sí, de l'encarregat de planta que presideix el nostre país). I és que més enllà de tot això, hi ha estampes que no és que tinguin flaire de derrota, és que són LA derrota. Mentre contemplava el vice-no-sé-què apartant la mirada de la tribuna quan en Francesc Homs se li adreçava, preguntant-li com explicarien a la ciutadania la negativa a pactar la resolució amb CiU, vaig tenir una sensació estranya. Com quan un amic es va allunyant del teu costat i tu vas aguantant despropòsits, insults i menyspreus, sempre amb la llunyana esperança de recuperar-lo, perquè creus que, en el fons, per bé que cada vegada més profund, hi ha alguna cosa que encara us uneix.

M'incloc entre la munió de catalans que ja fa temps que estem desencisats amb ER. Desencisats, emprenyats, dolguts, vexats, i que cadascú ho expressi com vulgui. Malgrat tot, mai com ahir no havia tingut la sensació que el petit fil que encara m'hi unia s'ha trencat definitivament. Conscient del mal que podia causar, dels danys irreparables per a la credibilitat d'un partit, un discurs i un país sencer, Carod no va ser capaç de mirar als ulls al seu interlocutor, refugiat entre els seus dos seus sinistres companys de viatge. Mediocritat, indigència intel·lectual i hipocresia, tot en dosis abundants.

Tindrem temps de comentar i proposar escenaris de futur, que per la bona salut del nostre país i les nostres institucions, han de passar per força per la desaparició del Tripartit, però a hores d'ara em comença a quedar clara una cosa: amb ER no hi ha res a fer. No deixa de ser trist, sobretot per als qui havíem cregut en el seu projecte, però segurament fins que no torni a la marginalitat política o bé fins que no en desaparegui la cúpula actual (possiblement com a conseqüència del primer supòsit), serà molt difícil confiar-hi. El desplegament d'incompetència, irresponsabilitat, inconsistència i misèria moral ha estat tan espectacular que tot pacte amb aquesta trepa és sinònim de suïcidi.

Si les urnes no els sentencien, esperem que com a mínim la història i la memòria del país s'encarreguin de fer-ho. Adéu, Esquerra.

4 comentaris:

Oriol de Mollerussa ha dit...

Totalment d'acord amb tu, Nahmànides. Ara bé, la desgràcia és que aquests bandarres amb ells enfonsaran tota esperança independentista per almenys una generació.

Anònim ha dit...

Probablement, aquest sigui l'objectiu inconfessat d'en Carod. Sobre aixó, hi ha molts de rumors que potser no trigarem a desvetllar.

CdeCarabassa ha dit...

Sí anònim, ja he llegit per algun lloc (potser ho has escrit tu) que hi ha qui pensa que tenim els partits independentistes infiltrats, i que els primers sospitosos són en Carod -fill de guàrdia civil- i el Vendrelleti -ex terra lliure al carrer... a canvi de què-
La teoria sona divertida, se'n podria fer un llibre. Però, què vols que et digui, no me'n crec res. No puc creure amb tant mala fe. Més aviat penso que d'on no n'hi ha no en raja.

Per cert, sobre el tema et diré que sí que una amiga va sentir el Bono, explicant orgullós off de record que tenien ETA 'infiltrada hasta arriba, arriba del todo, cometiendo atentados'. Caga-t'hi.

I moltes felicitats pel bloc Nahmànides. Espero que ens hi trobarem sovint.

CdeCarabassa ha dit...

Benvolgut Nahmànides....
ja et tinc lincat en el meu bloc