Després d'una absència que ja començava a allargar-se massa, tornem amb energies renovades i amb una llista de temes pendents que se'ns va ampliant a cada nou dia que passa. Últimament, sembla que hem tornat a aquelles èpoques en què ser català sortia a emprenyada diària. I segons quins dies, amb racció doble. La relació de calamitats és llarga, i va des de les efígies reials carbonitzades, l'adjudicació de la T-Sud a Iberia, el cas de la tertuliana de CatRadio fins al referèndum d'Euskadi o la nova vexació amb relació als papers de Salamanca. Tinc temptacions d'estendre'm sobre algun d'aquests temes, però em penso que tindré ocasió de fer-ho en els propers dies, ja que cada cop que començo a escriure quatre línies acabo superat per la realitat, en forma de nova notícia, que sol ser pitjor que l'anterior.
Per un moment, m'agradaria situar-me una mica per sobre de les misèries quotidianes i encetar una reflexió que ja fa temps que em ronda pel cap: la desaparició de l'espai nacional català, en un sentit ampli, però especialment en els mitjans de comunicació. Fa un temps vaig veure un magnífic documental sobre el naufragi d'una expedició a l'Antàrtida a principis de segle (molt recomanable l'exposició de la Fundació Caixa Catalunya sobre aquest tema). Un dels moments més angoixants era quan els expedicionaris, atrapats al gel durant l'hivern, veien a la primavera com sota els seus peus s'anava fonent l'enorme placa on tenien el campament. Cada dia anava caient un tros de gel, fins que al final es veieren obligats a enfilar-se als bots i fer-se a la mar, sense saber massa bé on anar.
Cada dia que passa tinc més la sensació que som com nàufrags a la deriva que anem trampejant els temporals remant sobre un rai fet de canyes. I a cada envestida perdem un rem, un cap o una vela. La situació ja és prou greu, però ho és molt més pel fet que no tenim rumb, ni timó ni capità. Els atacs que patim queden sense resposta, però a hores d'ara ja no podem focalitzar totes les crítiques en la classe política. És evident que estem governats per una banda de pirates, estalinistes, espanyolistes (per acció o per omissió) i mafiosos (aquest article és de lectura obligada en aquest sentit), i que l'oposició sembla obsessionada a fer-se l'hara-kiri polític i martiritzar els seus votants cada cop que en té ocasió, però el contrapès a tot aquest despropòsit l'hauríem de buscar en els mitjans de comunicació o el món periodístic. I el desert és absolut i desolador. Un cop descartada tota la infecta propaganda socialista (El Periódico, grup Prisa en bloc, TV3 i CatRadio, definitivament perdudes per a la causa catalana), fins fa un temps encara podíem comptar amb petits reductes de llibertat al Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) i a l'Avui. Però ara ja no. S'ha acabat. La Vanguardia s'ha lliurat definitivament als braços de ZP, el gran farsant de la meseta, i l'Avui, absorbit entre el Grup Godó i Planeta (cal dir res més?), es troba en ple procés d'espanyolització: el nivell lingüístic s'apropa perillosament al d'El Periódico (semblava impossible) i el referent mental de la línia editorial ha deixat de ser Catalunya, un procés similar a l'evolució de TV3. Tot plegat, de moment, és força subtil, però si en seguim els editorials ho podem apreciar clarament: cap tipus de compromís amb reivindicacions nacionals, elogi moderat del govern de Montilla, priorització de notícies d'àmbit espanyol, etc. En resum, una mena de La Vanguardia però en català.
El panorama, doncs, és francament apocalíptic. Només ens queden alguns raconets a Internet i ben poca cosa més. En aquest context, sembla encara més sospitosa la renúncia de Xavier Bosch a continuar dirigint El Món a RAC1. Recordem que Bosch era un dels únics periodistes de referència que realment cantava la canya al Tripartit, pressionava amb les entrevistes i destapava informacions incòmodes. Curiosament, amb unes xifres d'audiència millors a cada nova temporada, el presentador decideix plegar al·legant motius personals. El substitut, Jordi Basté, sempre ha destacat pel seu compromís nacional, però de moment la línia del programa és visiblement més tova, més d'acord amb els nous temps (recordeu que en ZP va anar a la presentació del nou disseny de LV).
Més enllà de la indignació que ens poden produir la manipulació informativa i l'obscurantisme sectari d'uns mitjans de comunicació al servei d'un partit i un pensament únic, sempre alineats amb la correcció política i totalment acrítics, el problema de fons és que tot el que no surt als mitjans de comunicació de masses és susceptible de passar desapercebut de cara a una gran majoria de població. Pràcticament ningú no sap res de les amenaces del govern a periodistes, de les corruptel·les que es mouen entre bambolines, de les desenes de promeses incomplertes dels partits del govern, de la coacció de la policia catalana a fotògrafs, de les subvencions a mitjans de comunicació perquè tinguin la boca tancada o no massa oberta i un llarg etcètera de despropòsits i accions de dubtosa legalitat.
Hi ha alguna manera d'articular una reacció que pugui arribar al gran públic? Com es poden fer arribar aquestes coses a aquells que d'aquí a uns anys aniran a les urnes i, inconscients ells i elles, tornaran a donar un xec en blanc a xantatgistes, saltamarges, saquejadors i col·laboracionistes? Podem nosaltres, des de les nostres cibercatacumbes, obrir una escletxa de llum enmig de tanta foscor?
Per un moment, m'agradaria situar-me una mica per sobre de les misèries quotidianes i encetar una reflexió que ja fa temps que em ronda pel cap: la desaparició de l'espai nacional català, en un sentit ampli, però especialment en els mitjans de comunicació. Fa un temps vaig veure un magnífic documental sobre el naufragi d'una expedició a l'Antàrtida a principis de segle (molt recomanable l'exposició de la Fundació Caixa Catalunya sobre aquest tema). Un dels moments més angoixants era quan els expedicionaris, atrapats al gel durant l'hivern, veien a la primavera com sota els seus peus s'anava fonent l'enorme placa on tenien el campament. Cada dia anava caient un tros de gel, fins que al final es veieren obligats a enfilar-se als bots i fer-se a la mar, sense saber massa bé on anar.Cada dia que passa tinc més la sensació que som com nàufrags a la deriva que anem trampejant els temporals remant sobre un rai fet de canyes. I a cada envestida perdem un rem, un cap o una vela. La situació ja és prou greu, però ho és molt més pel fet que no tenim rumb, ni timó ni capità. Els atacs que patim queden sense resposta, però a hores d'ara ja no podem focalitzar totes les crítiques en la classe política. És evident que estem governats per una banda de pirates, estalinistes, espanyolistes (per acció o per omissió) i mafiosos (aquest article és de lectura obligada en aquest sentit), i que l'oposició sembla obsessionada a fer-se l'hara-kiri polític i martiritzar els seus votants cada cop que en té ocasió, però el contrapès a tot aquest despropòsit l'hauríem de buscar en els mitjans de comunicació o el món periodístic. I el desert és absolut i desolador. Un cop descartada tota la infecta propaganda socialista (El Periódico, grup Prisa en bloc, TV3 i CatRadio, definitivament perdudes per a la causa catalana), fins fa un temps encara podíem comptar amb petits reductes de llibertat al Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) i a l'Avui. Però ara ja no. S'ha acabat. La Vanguardia s'ha lliurat definitivament als braços de ZP, el gran farsant de la meseta, i l'Avui, absorbit entre el Grup Godó i Planeta (cal dir res més?), es troba en ple procés d'espanyolització: el nivell lingüístic s'apropa perillosament al d'El Periódico (semblava impossible) i el referent mental de la línia editorial ha deixat de ser Catalunya, un procés similar a l'evolució de TV3. Tot plegat, de moment, és força subtil, però si en seguim els editorials ho podem apreciar clarament: cap tipus de compromís amb reivindicacions nacionals, elogi moderat del govern de Montilla, priorització de notícies d'àmbit espanyol, etc. En resum, una mena de La Vanguardia però en català.
El panorama, doncs, és francament apocalíptic. Només ens queden alguns raconets a Internet i ben poca cosa més. En aquest context, sembla encara més sospitosa la renúncia de Xavier Bosch a continuar dirigint El Món a RAC1. Recordem que Bosch era un dels únics periodistes de referència que realment cantava la canya al Tripartit, pressionava amb les entrevistes i destapava informacions incòmodes. Curiosament, amb unes xifres d'audiència millors a cada nova temporada, el presentador decideix plegar al·legant motius personals. El substitut, Jordi Basté, sempre ha destacat pel seu compromís nacional, però de moment la línia del programa és visiblement més tova, més d'acord amb els nous temps (recordeu que en ZP va anar a la presentació del nou disseny de LV).Més enllà de la indignació que ens poden produir la manipulació informativa i l'obscurantisme sectari d'uns mitjans de comunicació al servei d'un partit i un pensament únic, sempre alineats amb la correcció política i totalment acrítics, el problema de fons és que tot el que no surt als mitjans de comunicació de masses és susceptible de passar desapercebut de cara a una gran majoria de població. Pràcticament ningú no sap res de les amenaces del govern a periodistes, de les corruptel·les que es mouen entre bambolines, de les desenes de promeses incomplertes dels partits del govern, de la coacció de la policia catalana a fotògrafs, de les subvencions a mitjans de comunicació perquè tinguin la boca tancada o no massa oberta i un llarg etcètera de despropòsits i accions de dubtosa legalitat.
Hi ha alguna manera d'articular una reacció que pugui arribar al gran públic? Com es poden fer arribar aquestes coses a aquells que d'aquí a uns anys aniran a les urnes i, inconscients ells i elles, tornaran a donar un xec en blanc a xantatgistes, saltamarges, saquejadors i col·laboracionistes? Podem nosaltres, des de les nostres cibercatacumbes, obrir una escletxa de llum enmig de tanta foscor?
6 comentaris:
No sé pas si podrem obrir una "escletxa de llum enmig de tanta foscor", però tenim l'obligació moral d'intentar-ho. Tots i cada un dins la mesura de les seves possibilitats i capacitats.
Ben tornat, Nahmànides. El costat positiu de la situació es que, fa 20 anys, no ens haguéssim pogut assabentar mai d'aquest tipus d'informacions, que quedaven entre polítics, periodistes i gent propera al poder. Ara, gràcies a Internet, es poden difondre per tal que arribin a un públic completament aliè a aquests cercles. Crec que és una millora.
El que ja no em sembla una millora és l'alineament estratègic dels grans mitjans de comunicació amb el poder i l'homogeneïtzació del seu enfocament. Aquesta és una dinàmica molt perjudicial que, ara per ara, Internet no pot contrarrestar. De tota manera, penso que tot aquest descontentament que hi ha latent en la societat catalana és massa gran com per no acabar canalitzant-se d'alguna manera.
Per fi ha tornat en Nahmànides!
Se't trobava a faltar, de debò.
El panorama està ben fotut. Realment és una llàstima que tota la brutícia que destila el govern sigui tan desconeguda. Són pocs els que ho saben i els que saben saben poc.
Com a primícia et deixo anar que mentre sembla que la premsa es divideix entre premsa amiga o premsa acollonida, encara existeixen editorials que s'atreveixen a publicar veritats incòmodes. Bé, perdona, em guardo la primícia per si les mosques, però si tot va bé riurem.
Molt ben retrobat, gran Asenov. És veritat el que comentes, i de fet és una altra manera de veure-ho.
El que passa és que de vegades penso que els que ens assabentem d'aquestes coses som una minoria molt reduïda. Fa un temps, hi havia la possibilitat que una d'aquestes notícies "saltés" a un mitjà de difusió massiva (diari, ràdio o TV), però ara ja no. Quan ho vaig veure més clar va ser amb el cas de les amenaces a en Barbeta (la primera vegada). Després d'aparèixer la denúncia original a La Vanguardia (com a mitjà afectat), vaig poder comprovar amb tota desolació com cap més mitjà no se'n feia ressò: ni un diari (ni tan sols Vilaweb), ni una TV, i només RAC1, a través d'en Xavi Bosch.
I és que encara no entenc com el tema aquest de les subvencions als diaris pot ser perfectament legal en una democràcia. És tan evident i, tristament, és tan efectiu!
Però bé, com tu dius, sort en tenim d'Internet...
Moltes gràcies per la benvinguda, Joliu! Jo també ho trobava a faltar, però de vegades la temptació de quedar-se en un prudent segon terme és gran...
I sobre la primícia, la veritat és que ara m'has deixat amb la mèl als llavis... A veure si finalment tenim un petit incendi, que ja toca! No ens pots avançar les dates, per així poder estar a l'aguait quan s'acosti el moment?
Nahmànides, jo no veig tan clar que hi hagi menys possibilitats que una notícia d'aquest tipus salti als grans mitjans. Estic convençut que hi deu haver històries paoroses de pressions als periodistes durant els governs d'en Pujol, i són històries que ni vam sentir ni crec que sentim, a aquestes alçades. A més, els casos de pressions a periodistes no escandalitzen l'opinió pública com, per exemple, els casos de corrupció (els quals, per cert, també ens estalvien).
Pel que fa a Internet, sóc optimista, perquè no és un refugi per a marginals, sinó un canal de comunicació que està creixent de manera accelerada i que ja està començant a influir en la opinió pública. Això sí, és un procés que vol el seu temps i, per tant, cal tenir paciència.
Publica un comentari a l'entrada