26/4/07

L'assalt final

Dèiem l'altre dia que la set de poder, aquest motor que propulsa el tripartit, aquesta cola d'impacte que el cohesiona, és com un pou sense fons. I aquesta sospita es confirma amb la notícia que s'ha destapat avui, al voltant de la batalla de les candidatures a diferents pobles de les comarques de Lleida i Girona. El resum seria que a una vintena de pobles els equips de govern de CiU es presentaran a aquestes properes eleccions sota les sigles del PSC. Motius? Tal com han reconegut directament un parell d'alcaldes, als seus respectius pobles tenen obres pendents d'enllestir i, textualment, "han rebut garanties que si es presenten pel PSC les obres s'acabaran". Això, traduït, vol dir que des de Nicaragua han rebut amenaces d'abandonar el poble a la seva sort si no es canviaven de jaqueta.

La televisió oficial del règim, conscient que el tema era massa gros per amagar-lo (com fa tot sovint), ha enviat un equip a Granyena de Segarra, un dels pobles del cas. El periodista destacat a la zona ha tingut la poca decència de presentar el tema com "una pugna entre els dos grans partits per mirar de sumar més candidatures" (sic). Amb aquesta curiosa pirueta discursiva, un cas flagrant de transfuguisme sota amenaces i de "compra" de llistes s'ha convertit en una batalleta més pel control de la Diputació. Au, doncs, carpeta tancada i passem a una altra cosa. Una vegada més, ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

I és que la barbàrie socialista, amb la col·laboració desinteressada dels seus dos fidels escuders, avança imparable. La plaga de filibusters i saltamarges que ens desgoverna no en té mai prou. Com ja comentàvem (vegeu el post anterior), les diputacions, juntament amb l'Ajuntament de Tarragona, són les úniques caselles que falten al PSC per completar el seu puzle monocromàtic i acabar de desallotjar CiU totalment del poder. I com que ja se sap que a la Catalunya rural no hi tenen gaire res a pelar, cal buscar noves i imaginatives fórmules. Mentre preparen l'assalt final, pels flancs treuen el cap les seves dues crosses, que també han presentat llistes de falsos independents "fitxats" a última hora per sumar vots a consells comarcals i diputacions.

En aquest sentit, no podem deixar, una vegada més, de preguntar-nos què empeny ERC cap a aquest suïcidi col·lectiu, més enllà dels quatre càrrecs de torn que pugui arreplegar fent de comparsa del PSC. A quina mena d'estratègia secreta respon el lliurament sistemàtic i incondicional de totes les fonts de poder al PSC? Quin estrany benefici n'obtenen (més enllà dels purament pecuniaris), quan sembla evident que a cada pas que fan en aquesta direcció perden un cabàs de vots?

Escoltant les paraules de l'alcalde de Granyena de Segarra he arribat a tenir la impressió de sentir un testimoni d'un exfuncionari cubà o xinès: reconeixia sense embuts que, cansat de preguntar a la Generalitat quan pensava reprendre unes obres al poble que l'administració havia deixat abandonades, li havien respost que mentre es continués presentant per CiU ja se les podia pintar a l'oli. En aquest punt, potser fins i tot la Justícia podria demanar explicacions, però en tot cas el llistó de la misèria moral i política socialista sembla que encara no ha tocat fons. Potser sí que d'aquestes coses n'han passat sempre, però el més preocupant és que els implicats no tinguin cap problema a admetre-ho obertament davant de les càmeres. Evidentment, si l'abordatge a les diputacions per part del PSC i acòlits finalment té èxit, la situació continuarà agreujant-se, ja que finalment totes les administracions estaran en mans dels mateixos, i per tant qui vulgui apostar sobre segur ja sabrà quin és el cavall guanyador: el PSOE, Espanya, com sempre.

El dia 27 de maig segurament viurem l'últim acte d'aquest procés de capitulació nacional. Per una coincidència tràgica, es tancarà el cercle iniciat fa 300 anys amb la batalla d'Almansa. La diferència és que si llavors vam caure per la força de les armes, ara ho farem pel col·laboracionisme caïnita i irresponsable d'uns que un dia van ser independentistes.

7 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

Bé, per fi veig que algú parla de la notícia de TV3 i de Granyena de Segarra. Jo vaig quedar absolutament parat quan la vaig veure, i també en vaig haver d'escriure un post.
Tu has vist que aparegui res, als mitjans "normals" d'aquest país, ni que sigui als d'Internet? Oi que no? Per què? Curiós...
Salut

Elies ha dit...

Molt d'acord amb el que expliques. Dissortadament no hi ha cap sorpresa en el comportament mafiós i sectari dels partits del tripartit i del que controlen, com ara la televisió pública de Catalunya. La manipulació arriba a uns nivells de desvergonya inimaginables temps enrere.

Només discrepar, en el paràgraf final, que no crec que assistim a cap últim acte. Encara les veurem més grosses. Però, en el fons, el que penso és que no hi haurà cap últim acte mentre cap de nosaltres es rendeixi. Per tant cal mantenir el coratge cívic i patriòtic fins i tot en aquests moments de profunda adversitat i defalliment. El moment no exigeix derramar sang en un sentit físic, però sí en un sentit metafòric, serem mentre volguem ser, i mentre quedi un patriota disposat a recollir el pendó de Santa Eulàlia, la Senyera o qualsevol símbol de la nostra catalanitat com a expressió de la voluntat de ser.

Avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, cal que ens hi encomanem perquè ens doni forces en aquest combat desigual contra el govern espanyolista del tripartit. Som i resistirem!

Anònim ha dit...

Esperem que no, Nahmànides. Veurem que passa amb les al·legacions de CiU i si finalment el PSC i ERC poden apropiar-se o no dels vots dels qui es presenten com a independents. En qualsevol cas, el cicle de què parles, no comença a Almansa, sinó a Casp, on també uns quants es van vendre el país que havien de defensar.

Nahmànides ha dit...

Em temo, benvolgut Elies, que tindràs raó i que no serà l'últim acte pel que fa a barbaritats d'aquest govern de bandits, però el que també em fa por és que sigui l'últim acte pel que fa a la possibilitat d'arribar al punt més baix quant a pluralitat política, higiene democràtica, sectarisme, etc. És a dir, no sé si en aquest sentit podem arribar a caure més baix. En d'altres, molt em temo que sí...

Anònim ha dit...

Una de les evolucions més sorprenents de la política catalana en l'era post-pujolista, a banda de la ja comentada conversió d'ERC al poltronisme, és la transformació del PSC en una mena de xarxa de poder buida de qualsevol contingut polític.

Tot i les acusacions de sucursalisme que rebia tot sovint des de CiU i ERC –força hipòcrites tenint en compte les accions d'aquests dos partits en els darrers temps–, l'anomenat "corrent catalanista" del PSC tenia un projecte polític per a Catalunya. Més o menys discutible, és clar, però un projecte.

El que no crec que s’esperés ningú quan es va ensorrar aquest projecte (l'Estatut en són les ruïnes) era que, en qüestió de dos o tres anys, aquest corrent –que havia marcat el to del partit des dels temps de la Transició– quedés arraconat en els òrgans de decisió i s’hagués d’acontentar amb un paper marginal.

Ara, en aquest nou PSC que és poca cosa més que una delegació provincial del PSOE, d'aquell PSC catalanista només en queden uns quants alts càrrecs desorientats que aviat hauran de triar entre adaptar-se o desaparèixer per sempre més de la primera línia.

Estat Major TWT ha dit...

Shalom, felicitats pel blog i endavant! Gràcies pel link

Nahmànides ha dit...

Efectivament, benvolgut i ben trobat Asenov, el tema del PSC és ben curiós. El que no he acabat d'entendre mai, suposo que perquè mai no ho he seguit prou de prop, és perquè en Maragall no es va envoltar millor de polítics catalanistes i joves, que connectessin amb la millor tradició del PSC, i en comptes d'això va deixar (i tot el sector catalanista també) que de mica en mica prenguessin el poder els sectors "metropolitans". Sembla mentida que d'un partit tan enorme no en pogués sortir una corrent capaç de liderar aquesta transició i que no hi hagi hagut oposició a aquesta colla de funcionaris grisos i casposos.

En fi, de tota manera em sembla que no hem de perdre de vista que la inestimable ajuda d'ERC i l'inexplicable i etern odi a CiU també han permès que des de la direcció del PSC s'hagi anat buidant de contingut el partit, ja que han vist que facin el que facin, passi el que passi, sempre tindran algú que els farà d'escut.