Alertava l'altre dia el president Pujol sobre els riscos de la situació de concentració de poder que es pot dibuixar després de les properes eleccions municipals del mes de maig. Evidentment, concentració en benefici del PSC, com no podia ser d'altra manera. I és que més enllà dels interessos partidistes, lògics d'altra banda, de CiU per retenir la cadira o accedir-hi en determinades institucions, el cas és que la balança del poder en aquests darrers anys està tan desequilibrada que fa esparverar. Algunes diputacions i una sola capital de província són les úniques excepcions d'un mapa totalment monocolor en tots els nivells administratius. A més a més, el PSC ja fa temps que, en aquest sentit, juga amb una enorme xarxa a sota, la que li sostenen les dues crosses oficials, ER i ICV. Aquest còmode sistema d'amortiment permet al PSC fer i desfer a les alcaldies segons els convingui. Ara canviem d'alcalde a mitja legislatura, ara ens gastem 12 milions d'euros en publicitat institucional...
Tanmateix, aquest problema només és la part més visible de l'òpera bufa tripartita, aquesta "aposta estratègica" (Carod dixit) que consisteix a lliurar, a canvi de res, de manera sistemàtica i sense fer preguntes, tot quant càrrec administratiu al PSOE, ja sigui alcalde, president d'un govern o encarregat de magatzem, sempre que tingui el carnet del PSOE. Sota aigua s'hi amaga el gruix del problema, de vegades molt més imperceptible, tot i que només cal fixar-s'hi una mica. Ho il·lustrarem amb un estudi de cas ben pràctic i recent.
L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, fa un parell d'anys que protagonitza anades i vingudes del Ministeri de Foment per interessar-se sobre el progrés de la construcció del TGV (tot i que ben mirat combinar "progrés" i "TGV" en una mateixa frase ratlla l'oxímoron). "Venía por lo del tren", deu ser la pregunta. "Uy, el señor ministro no está", diu la secretària.
"De acuerdo, pues vuelvo el año que viene". I quan torna a Girona i algun periodista li pregunta com ha anat l'expedició mesetària, tot són paraules boniques, crides a la calma i ciris a Santa Rita. En paraules textuals, "l'important no és quan arribi el tren, sinó que arribi bé". Que no corrin, doncs, vés que no els quedi alguna travessa mal col·locada per anar amb presses. En resum, doncs, davant d'una administració que fa anys que es passa pel folre tota mena de compromís, calendari i agenda, la resposta és el silenci. I com que la Generalitat s'absté d'entrar en el tema, no fos cas que algú a Madrid s'ho prengués malament, des del Ministeri de Foment poden continuar presumint de com se'ns rifen als pobrets catalans.
L'exemple és traslladable a moltes altres situacions que impliquen per força una confrontació amb l'Estat, tot plegat com a conseqüència d'haver deixat totes les institucions del país en mans d'un partit que funciona com una gran empresa, amb president, delegats territorials, caps de zona, gerents locals i, com a tota gran empresa, també amb subcontractistes i treballadors externs que els fan la feina bruta, moltes vegades fins i tot sense cobrar. Què més es pot demanar?
Tanmateix, aquest problema només és la part més visible de l'òpera bufa tripartita, aquesta "aposta estratègica" (Carod dixit) que consisteix a lliurar, a canvi de res, de manera sistemàtica i sense fer preguntes, tot quant càrrec administratiu al PSOE, ja sigui alcalde, president d'un govern o encarregat de magatzem, sempre que tingui el carnet del PSOE. Sota aigua s'hi amaga el gruix del problema, de vegades molt més imperceptible, tot i que només cal fixar-s'hi una mica. Ho il·lustrarem amb un estudi de cas ben pràctic i recent.
L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, fa un parell d'anys que protagonitza anades i vingudes del Ministeri de Foment per interessar-se sobre el progrés de la construcció del TGV (tot i que ben mirat combinar "progrés" i "TGV" en una mateixa frase ratlla l'oxímoron). "Venía por lo del tren", deu ser la pregunta. "Uy, el señor ministro no está", diu la secretària.
"De acuerdo, pues vuelvo el año que viene". I quan torna a Girona i algun periodista li pregunta com ha anat l'expedició mesetària, tot són paraules boniques, crides a la calma i ciris a Santa Rita. En paraules textuals, "l'important no és quan arribi el tren, sinó que arribi bé". Que no corrin, doncs, vés que no els quedi alguna travessa mal col·locada per anar amb presses. En resum, doncs, davant d'una administració que fa anys que es passa pel folre tota mena de compromís, calendari i agenda, la resposta és el silenci. I com que la Generalitat s'absté d'entrar en el tema, no fos cas que algú a Madrid s'ho prengués malament, des del Ministeri de Foment poden continuar presumint de com se'ns rifen als pobrets catalans.L'exemple és traslladable a moltes altres situacions que impliquen per força una confrontació amb l'Estat, tot plegat com a conseqüència d'haver deixat totes les institucions del país en mans d'un partit que funciona com una gran empresa, amb president, delegats territorials, caps de zona, gerents locals i, com a tota gran empresa, també amb subcontractistes i treballadors externs que els fan la feina bruta, moltes vegades fins i tot sense cobrar. Què més es pot demanar?
8 comentaris:
Com ja he explicat en una altra banda, el PSC aplica una tàctica infalible per mantenir el monopoly del poder. Recordeu l'empresa Camp de sabons? Doncs tenien una pila de sabons de rentar roba a les estanteries del súper: Helena, Dixan, Ariel,... un car, un barato, un de disseny, etc d'aquesta manera s'emportava més del 50% del mercat.
El tripartit treballa amb tres marques amb tres missatges diferents de manera que tant si vols 4rt cinturó com si no pots comprar una de les seves marques, tant si no vols més immigrants com si vols papers per a tots, o els vols parlant en català també, etc.
D'aquesta manera aconsegueixen dominar el poder d'una Catalunya on electoralment CiU és la força més votada.
És bo aquest desquilibri entre l'administració i la realitat que administra?
En el post del 14 de Novembre de 2006 de Fum i Estalzí (http://www.menacorde.com/wordpress/?m=200611) he trobat un espectacular mapa intercatiu on apareixen els % de cada partit per cada població catalana.
Per municipis, CiU obté una mitjana de 41,94% i es mou entre uns màxims i mínims de 13,74% i 81,61%. En canvi el PSC obté una mitjana de 18,64% i es mou en una forquilla entre el 0% i el 54,44%! Té lògica que la gran majoria de poltrones de totes les branques de l'administració les ocupin socialistes? Ténen els socialistes prou gent preparada per assumir tantes responsabilitats?
Malauradament, a Catalunya l'establiment de xarxes clientelars i la meselleria a l'hora de tractar amb Madrid no són una exclusiva socialista. Quan ha tingut el poder, CiU ha practicat una estratègia semblant amb més resultats, però no massa substancials. El més sorprenent del cas, al meu parer, és la velocitat amb què ERC s'ha integrat en aquesta dinàmica tan bon punt ha tocat poder: de gran esperança blanca del nacionalisme català a marca blanca socialista en només quatre anys. Tot un rècord.
Sí, certament el clientelisme i el nepotisme van ser pràctiques habituals a l'època CiU. El més trist de tot plegat, com comentes, Asenov, és que en aquest sentit hi ha hagut una lamentable continuïtat entre les diferents administracions. I el que és curiós és que no han fet mai massa esforços per dissimular-ho, com si ja es donés per fet que forma part del joc polític.
Sembla trist haver-nos de resignar que això sigui així, però si hi sumem el fet que totes les administracions estan en mans dels mateixos, la cosa empitjora força. El que a hores d'ara encara se m'escapa és que ERC hagi contribuït amb tanta alegria a tot aquest despropòsit. I el problema és que ara com ara fer marxa enrere sembla més aviat complicat, perquè la quantitat de càrrecs i poltrones que ERC ha repartit a militants, simpatitzants, plomes agraïdes, pseudointel·lectuals i tutti quanti ha generat una mena de teranyina que paralitza qualsevol canvi de rumb. Això si no hi ha una patacada electoral sonada, cosa que ara mateix, per tractar-se de les municipals, veig improbable.
En entorns afins a ERC hi ha històries de progressions fulgurants fins a cadires ben remunerades que fan posar la pell de gallina. El cas Saül Gordillo n'és un bon exemple.
Potser seria convenient que CiU comencés a copiar la tàctica del PSC-PSOE.
El dia que CDC i UDC es separin provablement reuniran més vots. Amb dues marques direnciades CDC recuperarà vots perduts per la banda més sobiratista i més centreesquerra i per altra banda Unió recuperarà vots perduts per la dreta autonomista.
Aquesta d'anar separats CiU i Unió és interessant. Un altre àmbit que cal tenir en compte és la premsa: COM, SER, BTV, TV3, El País, El Periódico. Què té CiU? Algun columnista a l'Avui?
L'ús del monopoly del poder a http://cdecarabassa.blogspot.com/
Avui publiquem un article de Josep Quetglas
Sí, amic Indígenes, certament el panorama comunicatiu és desolador, un tema que segurament tractarem en un proper post. Entre els mitjans directament adscrits a la Secta, els públics i manipulats i els silenciats via subvenció només ens queden quatre diaris locals i algun d'electrònic, amb una difusió ridícula en comparació amb els altres.
I, per tant, a CiU no li queda ni un sol mitjà afí, com a molt algun columnista, com bé comentes. El panorama comunicatiu en aquest país no té comparació possible amb cap altra democràcia occidental. Tenim un país en què ni un sol dels mitjans "grans" (alguns per interessos propis, d'altres per por i d'altres perquè els tapen la boca amb diner públic) s'atreveix a contestar la tasca del govern. No hi ha investigació, no hi ha crítica, no hi ha contrapès ni res. Tot es limita a algun articulista més o menys intrèpid, per bé que de tant en tant el Departament de Propaganda ja s'encarrega de parar-los els peus (vegeu el cas bolaño).
En fi, el tema dóna per molt, i si voleu fer-hi aportacions (xifres de subvencions, etc.), ho podem afegir tot en un post dedicat al tema.
Doncs el tripartit està fent el "más difícil todavía!" i diu que la premsa els "maltracte".
S'ha de tenir barra...
Publica un comentari a l'entrada