Doncs bé, aquests últims dies ho he vist clar com un dia d'estiu a Palerm: els socialistes, quan s'omplen la boca del mot "família", s'expressen en termes literals. Família, és a dir, marit, muller, germans, germanes, fills, filles. Ah, la família, aquesta gran institució! Fa ben poc s'ha conegut el nomenament d'un tal Antoni Fogué com a president de la Diputació de Barcelona, en substitució del gran Celestino Corbacho, flamant nou ministre. El senyor Fogué (n'adjuntem CV), com a bon socialista, no té altra feina coneguda que la de viure enganxat a l'administració pública des dels 25 anys i segurament el seu màxim mèrit professional és haver-se casat amb Manuela de Madre. El particular "cortijo" en què els socialistes han convertit el país (amb la inestimable col·laboració de qui tots sabem) no deixa d'oferir-nos interessants notícies cada setmana. El PSC remena les institucions com qui fa endreça i inventari al magatzem de la botiga: aquí hi col·loquem aquesta caixa, allà hi desem aquest sac, aquests paquets han caducat i s'han de llençar...
Un altre que tot sovint parla de la "família socialista" és Montilla, un altre funcionari de carrera que ha fet tots els papers de l'auca: regidor, alcalde, president de diputació i... bé, l'abordatge final ja el coneixem tots. Però la vida de la família socialista és dura i les lletres de la hipoteca i les quotes del col·legi alemany s'enfilen força, a banda de contingències extraordinàries pels estralls d'una nit de bogeria, cosa que obliga a fer sacrificis, com ara optar per la pluriocupació. I és que el compromís ciutadà d'Anna Hernández, la dona de Montilla, és tan ferm i decidit que accepta cristianament assumir les obligacions de fins a una desena de càrrecs públics. El més sucós, sens dubte, és el de presidenta de l'àrea d'infrastructures de la Diputació de Barcelona, pel qual percep, atenció, 94.000 euros anuals. De la resta, probablement mai no sabrem quan ingressa cada mes, ja que aquesta llei impedeix cobrar més d'una nòmina per càrrecs públics, però no especifica conceptes opacs com les "dietes" o els "complements".
En aquesta glossa del valor de la família no voldríem oblidar personatges que amb tanta vehemència han enaltit aquest digne principi, com ara els germans Maragall, els germans Nadal (amb el rècord absolut i imbatut de cinc germans col·locats a l'administració) o la família Saura-Mayol. D'això, en terminologia empresarial, també en dirien "generar i aprofitar sinergies".
No deixa de ser un punt trist que mentre els d'una banda ens barallem per minúcies i per decidir quin dia i quin any hem de celebrar el referèndum d'autodeterminació i si el nou Estat serà una república o un protectorat, els de l'altre costat tinguin les coses tan clares i una visió tan diàfana i directa del sentit de la política. Fóra bo que algun dia ERC i CiU deixessin de fer el préssec i es dediquessin a governar el país, que ara com ara està en mans d'autèntics saltamarges i bandits de carrera. Els socialistes no és que fiquin la mà a la caixa, sinó que hi entaforen tot el braç, i a hores d'ara ja l'hi tenen tan incrustat que caldrà empènyer molt fort per fer-los-en fora. Si l'administració catalana, la que financem entre tots, és un cos amb una salut més aviat malaltissa, el primer que convindria fer és fer-ne fora totes les llagastes de la "gran família".