
Potser per primera vegada en democràcia, sura en l'ambient la sensació, cada dia més generalitzada, que els partits polítics d'àmbit català (grup del qual excloc el PSC) es troben en una situació de bloqueig que els incapacita per prendre la iniciativa en un tema com aquest. ERC, presonera dels seus errors estratègics i de l'avidesa de poder dels seus líders, s'ha abocat a una fugida endavant que només s'acabarà quan la cúpula actual desaparegui de l'escena. ICV, convertida definitivament en una lamentable crossa del PSC, fa la viu-viu capitalitzant els errors del montillisme i el desencís de l'electorat d'esquerres. I CiU continua sense adonar-se que els temps del pujolisme ja han passat i que les ambigüitats calculades i les complicitats amb els poderosos no tenen sentit un cop han desallotjat el partit dels llocs que ocupen els que remenen les cireres.
No és casualitat, doncs, que en els darrers dos anys proliferin les plataformes, cercles, fundacions i altres moviments (alguns més escorats cap a un partit, d'altres realment independents i alguns directament teledirigits), tots amb una sèrie de denominadors comuns: 1) Catalunya ha de decidir lliurement el seu futur; 2) És necessària la unió de les forces catalanistes; 3) Superació dels partidismes i renovació de discursos. Sembla clar que, en un moment o un altre, aquests moviments han d'acabar convergint en un punt, ja que no fan sinó recollir els missatges que, dia sí dia també, podem sentir entre la ciutadania, és a dir: 1) El país és un desori, pèssimament governat, mal planificat i, per postres, espoliat i humiliat per Espanya; 2) Els líders polítics actuals estan incapacitats per fer sortir el país del fangar; 3) Cal posar sobre la taula d'una vegada per totes el debat sobiranista.
Malgrat tot això, no sembla fàcil trobar la manera de canalitzar aquest sentiment, que va creixent a cada nova vexació. CiU, com deia algú que no recordo, no perd l'oportunitat de deixar passar cada nova oportunitat i, com hem dit abans, ERC no hi és ni se l'espera fins que no canviï de timoners. En aquest context, hi ha veus que parlen de la necessitat d'un nou partit, d'un nou líder, d'algú amb prou ganxo i carisma com per engrescar unes bosses d'abstencionistes que ben aviat rebentaran de plenes. De tant en tant, se sent parlar de l'anomenada "operació Laporta". I una mica més recentment, hi ha un altre nom que cada vegada sona més: el d'Alfons López Tena. No us el perdeu, aquí i aquí. Lúcid, directe, contundent. Sentint-lo i llegint-lo, fa l'efecte que el que sempre ens han presentat com una dolorosa operació a cor obert, plena de vísceres i de sang, en realitat no hagués de ser res més que una ràpida i senzilla intervenció amb cirurgia làser d'última generació. Ni anestèsia, ni sutura ni postoperatori. Tot ben net i polit. Espanya continua mentalment al segle XIX, la classe política catalana està encallada al XX. En canvi, discursos com el seu ens ensenyen el camí del segle XXI. I si fos ell, el nostre home?