La gran "famiglia" socialista

Quantes vegades no hem sentit una Chacón, un Montilla o un Zapatero adreçant-se a la "família socialista", congratulant-se pels èxits d'allò que en diuen la "família socialista"? Sempre m'havia intrigat aquesta tendència a vincular la sanguinitat a la política i, innocent de mi, mai no vaig gosar sospitar que tot plegat podia venir d'una concepció de la família més lligada a la visió de la Itàlia meridional, la Itàlia de la mozzarel·la de búfala intoxicada, la tarantella i la vendetta.

Doncs bé, aquests últims dies ho he vist clar com un dia d'estiu a Palerm: els socialistes, quan s'omplen la boca del mot "família", s'expressen en termes literals. Família, és a dir, marit, muller, germans, germanes, fills, filles. Ah, la família, aquesta gran institució! Fa ben poc s'ha conegut el nomenament d'un tal Antoni Fogué com a president de la Diputació de Barcelona, en substitució del gran Celestino Corbacho, flamant nou ministre. El senyor Fogué (n'adjuntem CV), com a bon socialista, no té altra feina coneguda que la de viure enganxat a l'administració pública des dels 25 anys i segurament el seu màxim mèrit professional és haver-se casat amb Manuela de Madre. El particular "cortijo" en què els socialistes han convertit el país (amb la inestimable col·laboració de qui tots sabem) no deixa d'oferir-nos interessants notícies cada setmana. El PSC remena les institucions com qui fa endreça i inventari al magatzem de la botiga: aquí hi col·loquem aquesta caixa, allà hi desem aquest sac, aquests paquets han caducat i s'han de llençar...

Un altre que tot sovint parla de la "família socialista" és Montilla, un altre funcionari de carrera que ha fet tots els papers de l'auca: regidor, alcalde, president de diputació i... bé, l'abordatge final ja el coneixem tots. Però la vida de la família socialista és dura i les lletres de la hipoteca i les quotes del col·legi alemany s'enfilen força, a banda de contingències extraordinàries pels estralls d'una nit de bogeria, cosa que obliga a fer sacrificis, com ara optar per la pluriocupació. I és que el compromís ciutadà d'Anna Hernández, la dona de Montilla, és tan ferm i decidit que accepta cristianament assumir les obligacions de fins a una desena de càrrecs públics. El més sucós, sens dubte, és el de presidenta de l'àrea d'infrastructures de la Diputació de Barcelona, pel qual percep, atenció, 94.000 euros anuals. De la resta, probablement mai no sabrem quan ingressa cada mes, ja que aquesta llei impedeix cobrar més d'una nòmina per càrrecs públics, però no especifica conceptes opacs com les "dietes" o els "complements".

En aquesta glossa del valor de la família no voldríem oblidar personatges que amb tanta vehemència han enaltit aquest digne principi, com ara els germans Maragall, els germans Nadal (amb el rècord absolut i imbatut de cinc germans col·locats a l'administració) o la família Saura-Mayol. D'això, en terminologia empresarial, també en dirien "generar i aprofitar sinergies".

No deixa de ser un punt trist que mentre els d'una banda ens barallem per minúcies i per decidir quin dia i quin any hem de celebrar el referèndum d'autodeterminació i si el nou Estat serà una república o un protectorat, els de l'altre costat tinguin les coses tan clares i una visió tan diàfana i directa del sentit de la política. Fóra bo que algun dia ERC i CiU deixessin de fer el préssec i es dediquessin a governar el país, que ara com ara està en mans d'autèntics saltamarges i bandits de carrera. Els socialistes no és que fiquin la mà a la caixa, sinó que hi entaforen tot el braç, i a hores d'ara ja l'hi tenen tan incrustat que caldrà empènyer molt fort per fer-los-en fora. Si l'administració catalana, la que financem entre tots, és un cos amb una salut més aviat malaltissa, el primer que convindria fer és fer-ne fora totes les llagastes de la "gran família".

L'hora dels valents

A la vida, hi ha dies que no podem evitar sentir-nos realment privilegiats, com si algú, des d'alguna banda, decidís que ens toca gaudir d'una oportunitat reservada a molt poquets. Potser de vegades el privilegi és immerescut, potser tampoc no hem fet uns mèrits especials per figurar en una llista tan reduïda com plena d'il·lustres companys de viatge. Sigui com sigui, la setmana passada vaig experimentar aquesta sensació en compartir sopar amb Joan Carretero i amb tota una colla de blocaires, alguns dels quals finalment vaig poder conèixer en persona. Un autèntic plaer que he d'agrair, una vegada més, al gran Dessmond, i també a l'Elies, per la part que li toca. Una organització impecable i una vetllada única.

L'exalcalde de Puigcerdà és una figura que, en certa manera, imposa. I no només per la seva aura macianesca i per les seves maneres fermes i decidides, sinó també per la seva serenitat. En veure'l i sentir-lo parlar, tenia la sensació de trobar-me davant per davant de la viva imatge d'aquest sobiranisme tranquil, però decidit, que últimament va guanyant terreny amb la força de la paraula i el pes dels arguments. En aquest sentit, un referent inevitable és un altre autèntic "homenot" dels nostres dies: l'Alfons Lopez Tena. El discurs de Carretero és directe i transparent i, a més a més, compta amb l'aval de la coherència que ha caracteritzat la seva carrera política. I aquest aval no el pot presentar cap dels altres candidats, s'hi posin com s'hi posin alguns que ara parlen de renovació.

La vetllada va ser enormement profitosa i enriquidora, però per resumir-ho en poques frases, ens quedarem amb quatre idees clau del discurs de Joan Carretero:

a) ERC no ha de ser, "per se", un partit de gestió ni de govern, sinó un instrument al servei d'un objectiu final: la plena sobirania de Catalunya. Per tant, si per la naturalesa dels socis de govern, per la conjuntura, pel fet de no tenir prou pes parlamentari o pel que sigui ERC no pot contribuir des del govern a avançar en aquesta direcció, el seu lloc és l'oposició. Res de falses equidistàncies, doncs, ni de suposats aliats naturals.
b) ERC ha d'aspirar a ser un partit "catch-all" en l'àmbit independentista i, per tant, s'ha d'allunyar dels dogmes de la confrontació dreta-esquerra, que acaben per convertir el partit en marca blanca del sociatisme. La idea bàsica és que a dins d'ERC hi cap tothom que comparteixi l'independentisme.
c) ERC ha de contribuir a dignificar la política i a fer que recuperi la credibilitat de l'electorat, defugint els pactes del poder pel poder i evitant que els quadres del partit els acaparin persones que no han tingut cap altre ofici conegut que el de polítics. En la mesura que sigui possible, cal compatibilitzar les responsabilitats polítiques amb la professió pròpia i cal exigir a tothom algun tipus d'activitat extrapolítica abans d'entrar a formar part d'un partit. La política com a servei i no pas com a ofici, doncs.
d) L'únic full de ruta vàlid és el que té com a destí final la independència i tots els esforços que ERC faci, tant dins com fora del govern, han d'encaminar-se en aquesta direcció, ja que en el terreny dels marcs estatutaris, parlamentaris i legals sempre hi tindrem les de perdre: és el terreny de joc preferit d'Espanya. Tota la resta és malgastar energies i fer castells de fum.

L'opció de Joan Carretero i Reagrupament no només presenta un missatge clar i directe sobre el rumb actual i futur d'ERC, sinó que també encarna una visió de la política més propera al ciutadà, cosa que es tradueix, per exemple, en una aposta clara per mecanismes que fomentin la participació, com ara les llistes obertes, un nou sistema electoral i, com he apuntat, una visió de la política més propera al servei i al compromís que no pas a la idea d'ofici.

Tal com el mateix Carretero va comentar ara fa una setmana, ja a l'hora del cafè, els militants d'ERC estan davant de l'oportunitat de triar entre renovar-se ara o bé fer-ho d'aquí a dos anys, quan la realitat de les urnes ensorri tot el que ha costat tants anys de construir. I no només es tracta del nombre d'escons, sinó del crèdit, de la il·lusió i de la condició de partit dipositari d'un ideal pel qual moltes persones han lluitat i lluiten encara. La tria, doncs, és a les seves mans. Des d'aquí, i a través de la magnífica iniciativa de Blocs amb estrella, tot el suport del món i més per a Reagrupament.cat. Com deia aquell fa poc, si può fare!

Qui diari subvenciona, any empeny (II)

"Qui té un (diari) amic, té un tresor", devia pensar algun dels ideòlegs de la nova ERC. I, dit i fet, la configuració d'un entorn comunicatiu afí a l'independentisme oficialista es va convertir en un dels objectius prioritaris de cara a allò de l'articulació d'una majoria social independentista. I quin mitjà millor que un diari comarcal en plena expansió territorial i de lectors com El Punt per assumir el repte? La recepta, una vegada més, és ben senzilla i directa: diners, diners i més diners.

Segons la informació publicada al DOGC, l'any 2006 les subvencions rebudes pel diari El Punt en diferents conceptes pugen a gairebé 1,2 milions d'euros, gairebé el mateix que El Periódico i més del doble, per exemple, que el diari Avui (535.182 euros). La desproporció sembla, doncs, força evident, especialment si ho comparem amb la resta: les ajudes rebudes per El Punt tripliquen la suma de les ajudes rebudes per la resta de grans diaris comarcals junts (El Segre, Regió 7, Diari de Tarragona, Diari de Girona i La Mañana), que en total equivalen a 399.078 euros. Un dels conceptes més foscos té relació amb els 200.000 euros rebuts pel desenvolupament del web d'El Punt, ja que, tal com denuncia el Diari de Girona a la notícia relacionada amb aquest tema (30 de març de 2008), actualment El Punt no disposa de web propi, sinó simplement d'una secció a Vilaweb que recull les principals notícies del diari.

Davant d'aquestes dades, no ens han de sorprendre, doncs, les habituals entrevistes-massatge que el diari dispensa a la direcció d'ERC, i és que no passa un sol mes sense que la portada aparegui monopolitzada per Puigcercós, Carod, Huguet o algú altre. I, entrevistes a banda, la secció d'opinió del diari és un autèntic enfilall d'opinadors i editorials dedicats a la defensa de la causa, en alguns casos ja per vocació originària i, en d'altres, amb devotes conversions d'última hora. Hi ha qui, a hores d'ara, ja s'ha cobrat la seva part de la recompensa...

On acaba la línia que separa l'ajuda, més o menys acceptable, a un diari d'àmbit local, del finançament d'un autèntic aparell d'agitació i propaganda externalitzat? Els meus coneixements en matèries jurídiques són força minsos, però en alguns d'aquests casos potser podríem començar a parlar de malversació de fons públics. La llista sencera, que es pot consultar al DOGC, inclou tota mena de grups i grupets mediàtics que viuen folgadament gràcies a aquesta menjadora pública cada dia més encimbellada. Publicacions digitals i en paper de tota mena, totes a l'òrbita de la famosa "esquerra independentista", es financen, en alguns casos íntegrament, gràcies a generoses ajudes públiques. Aquesta és, doncs, una de les contrapartides del "contracte" (Puigcercós dixit) que ERC va signar amb el PSC: un talonari en blanc per envoltar-se d'amics i fidels vassalls. Ara, amb tantes boques per alimentar, ERC corre el risc de cavar-se la seva pròpia tomba, perquè molts d'aquests amics només s'han acostat en sentir el dring dels diners i no acceptaran fàcilment que algun dia se'ls tanqui l'aixeta.

Tal com hem comprovat, el nostre govern, sempre amatent a les exigències dels nous temps i a la importància que Catalunya gaudeixi d'una bona salut comunicativa, està en condicions de garantir un objectiu que fa uns anys semblava impossible: que totes i cadascuna de les publicacions que es fan a casa nostra puguin sobreviure encara que es quedin sense ni un sol lector. El repte no era senzill, però els mags de la gestió que administren els nostres impostos, finalment, ho han aconseguit. Enhorabona, doncs.

Qui diari subvenciona, any empeny (I)

Tal com deia el cèlebre visionari de la comunicació Marshall McLuhan, "el mitjà és el missatge", una teoria que els sinistres tramoistes que mouen els fils del tripartit han interpretat i refós a la seva particular manera: "el mitjà, subvencionat, és el missatge". A Catalunya, d'ençà de l'arribada del tripartit i el posterior desembarcament dels pirates que en porten el timó, la subvenció indissimulada dels mitjans de comunicació privats, juntament amb un control semisoviètic dels mitjans públics, ha convertit el panorama comunicatiu català en una mena de bassa d'oli en què, determinades notícies no és que rebin menys atenció informativa, sinó que, directament, no hi són.

L'any 2003, l'últim de CiU al capdavant de la Generalitat i el de l'arribada del Tripartit al poder (versió Dragon Khan), un dels primers missatges que ens van fer arribar els nous inquilins de les cadires de pelfa és que s'havia de tallar de soca-rel la pluja de subvencions a mitjans privats, una política amb què CiU havia beneficiat especialment el Grup Godó i, en menor mesura, el diari Avui. Les subvencions concedides a aquests i altres mitjans foren, llavors, una de les catifes polsoses que el nou govern de progrés es va encarregar d'aixecar, amb proclames de transparència als quatre vents.

Avui, mes d'abril de 2008, les subvencions concedides l'any 2006 (encara no hi ha dades oficials del 2007) per aquest mateix concepte a mitjans de comunicació privats pugen a 17.631.657 euros, xifra que suposa més d'un 200% d'augment, pel cap baix, amb relació als governs de CiU. Aquesta pràctica, de justificacions difícilment defensables, és un dels motius que explica el silenci informatiu en què vivim instal·lats a casa nostra, especialment d'ençà de la perpetració del segon tripartit. Les carretades de milions que reben alguns mitjans són tan escandaloses que farien riure si no fos perquè les paguem entre tots amb els nostres impostos. Tot seguit, tindrem ocasió de repassar la llista dels alumnes més espavilats de la classe. Endevinen de qui es tracta?

Grup Godó: 2.411.920 euros, repartits en 674.080 euros per a La Vanguàrdia (el preu del silenci de la secció de política en bloc, amb Jordi Barbeta i F. M. Àlvaro al capdavant), 900.000 euros pel canal 8TV (per una programació de qualitat, per l'adquisició d'un lot de pel·lícules de l'oest dels anys cinquanta i per apartar discretament algun programa molest), 349.080 euros per El Mundo Deportivo (per la seva tasca en la difusió de la llengua catalana, potser) i 488.840 euros per a RAC1 (per animar un personatge incòmode i crític com Xavier Bosch a cedir les regnes del programa a Jordi Basté, més preocupat per gesticulacions de perruquera histèrica* i pel seguiment de les últimes estrenes televisives i cinematogràfiques).

Per tant, la recepta socialista per amansir els mitjans irredempts és ben senzilla i transparent: primer vénen les amenaces i les bastonades, a càrrec dels "mamporreros" habituals (factoria Bolaño) i tot seguit arriba l'hora de llepar les ferides i de fer unes bones fregues a cop de talonari. I, evidentment, tot passa per anar desplaçant i silenciant els personatges més bel·ligerants. Algun dia caldrà explicar, per exemple, per què Vicent Sanchis va abandonar la direcció del diari Avui coincidint, més o menys, amb la compra del diari a mitges entre el Grup Godó i Planeta. O perquè F. M. Àlvaro, fins fa un temps autèntic assot antitripartit, ha adoptat aquest perfil tan dòcil i resignat a què ens ha acostumat últimament.

Un capítol apart mereixen, evidentment, els mitjans oficials del règim, encapçalats pel grup PRISA i El Periódico (Primera Plana). Tot i que en aquest cas, al govern la complicitat dels mitjans esmentats ja els sortiria de franc, segurament deuen pensar que val més assegurar el tret i per això els van concedir, en conjunt, més de 3 milions d'euros. En el cas d'El País, les ajudes (339.160 euros) corresponen a conceptes tan pintorescos com "Compra de matèria primera per a la impressió de 780.000 exemplars de la col·lecció Teo en català: 100.000 euros". Com a contrapartida, el diari suposem que es devia comprometre a cedir, de franc, a insignes comissaris polítics aparatxik com ara Milagros Pérez Oliva, que passeja impúnement la seva estultícia i el seu repugnant maltractament a la llengua catalana per tota quanta tertúlia pagada amb diners públics (CatRàdio, La 2, etc.). I bé, en el cas d'El Periódico, les subvencions no vénen pas de la banda de la traducció al català de l'edició en castellà (altrament, i incorrectament, dita edició en català), sinó per conceptes com ara "Suplement cap de setmana EXIT: 374.160 euros", "Nou sistema editorial: 549.120 euros", i així anar sumant.

Demà, la segona part: el diari El Punt, o com crear/comprar un espai mediàtic propi.

* Amb tot el respecte del món, només faltaria, al gremi de les perruqueries.

Proletaris del món, uniu-vos! (que nosaltres ens farem funcionaris)

Últimament se li ha girat feina, al conseller Baltasar. A banda de l'enorme fangar pel qual va fent tombs arran del polèmic transvasament del Segre, avui el Diari de Girona publica una interessant notícia relacionada amb la filla de l'Honorable titular de Medi Ambient.

La Lluna Baltasar, fins ara adjunta de l'Oficina de premsa del Departament de Presidència, va ser cessada i nomenada un altre cop el mateix dia per tal de poder passar a cobrar 14.000 euros anuals més, cosa que en total puja fins a una retribució de, atenció, 60.000 euros anuals, per una feina que, segons el mateix DOGC, consisteix en "elaborar i difondre els comunicats, fer la ressenya de les activitats i preparar entrevistes i rodes informatives de la presidència de la Generalitat". Aquesta ingent pressió laboral i la responsabilitat colossal que la brillant periodista ha de carregar a les seves joves espatlles expliquen, sembla ser, els 36.000 euros anuals de complement.

Per tant, recapitulant, la filla del senyor Francesc Baltasar, llicenciada en periodisme per la Universitat Ramon Llull (visca l'educació pública!), contractada per l'Agència Catalana de Notícies l'any 2005 (hem de suposar que pels seus mèrits, només faltaria), posteriorment nomenada l'any 2006 adjunta de l'Oficina de premsa del Departament de Presidència (possiblement pel devessall de talent demostrat en l'any que va treballar a l'ACN i que deuria provocar que mig univers comunicatiu català se'n disputés el fitxatge), on percebia un sou de 46.000 euros anuals, ara es manté en el seu càrrec però amb un augment de sou de 14.000 euros. Tot plegat, al voltant de 5.000 euros mensuals. Esperem que amb aquesta nòmina el nostre Govern s'asseguri de poder comptar durant molt temps amb els valuosos serveis d'aquesta professional, no fos cas que algun dia comparegui un Rupert Murdoch qualsevol i patim un nou i tràgic exemple de fuga de cervells.

Celebrem, doncs, que des de les files del comunisme internacionalista i de la lluita obrera s'hagi produït un autèntic canvi de mentalitat i es comencin a valorar el sacrifici personal i l'esforç de promoció professional, qualitats que evidentment han de ser retribuïdes com pertoca, tal com exemplifica de manera brillant la meteòrica progressió de la periodista Lluna Baltasar. Tant de bo que en el seu feliç exemple s'hi puguin emmirallar les noves generacions de periodistes del país. Qui deia que en el periodisme no hi havia futur?

D'on no n'hi ha...

Aquests dies, amb el sainet que el nostre molt d’esquerres i molt sostenible govern ens ha ofert arran de la crisi de l’aigua, hem pogut assistir a una nova mostra del mal que els abanderats de la progressia han fet, i continuen fent, a tota mena de causes, moltes d’elles d’una inqüestionable noblesa i justícia. Un d’aquests moviments va néixer com a reacció a la proposta de transvasament de l’Ebre impulsat pel PP, sota l’aixopluc d’una plataforma que va recollir simpaties i adhesions arreu del territori català. Els criptoestalinistes d’ICV no van trigar a fer d’aquesta reivindicació una de les seves banderes electorals i programàtiques i, per donar una certa cobertura ideològica al tema, es van empescar allò de la nova cultura de l’aigua, una filosofia que estaria molt bé si no fos perquè mai no ens han acabat d’aclarir en què consisteix.

I heus ací que, cinc anys de tripartits més tard, ens trobem a les portes d’una crisi de recursos hídrics sense precedents a la història de la Catalunya moderna i tots els brams antitransvasament s’han convertit en lamentables cabrioles dialèctiques i funambulismes discursius que han de servir per justificar un nou cas de realpolitik a la catalana, sota la màxima: “Quan governen les dretes, hi estem en contra, i quan governem nosaltres, fem el mateix”. I per què fan el mateix? Doncs, per exemple, perquè a) durant 23 anys no es va fer res i ara n’estem pagant les conseqüències, b) perquè l’oposició és deslleial i gens constructiva i només pensa a destruir, c) perquè si no ho aprovem nosaltres i hi introduïm millores sostenibles al final ho acabaran aprovant el PSC i CiU (Sociovergència! Vade retro!)...

Al final, tot plegat no fa sinó engreixar una mica més el farcell del desencís de les persones que, després de dedicar energies, passions i temps a lluitar per una causa, i de delegar-ne la defensa política en un partit determinat, contemplen esmaperdudes com aquests càrrecs electes es desentenen sense cap tipus de vergonya i amb maneres poc dissimulades dels seus compromisos i tiren pel dret. El cas d’Iniciativa és segurament el més sagnant (transvasament, okupes, quart cinturó, eix de Bracons...), però no podem oblidar que ERC, per exemple, ha arribat a negligir fins i tot la defensa del progrés nacional català, principal raó de ser ideològica del partit.

Les dues crosses socialistes, l’ecologista i la independentista, han viscut i han crescut a partir del segrest sistemàtic i l’explotació descarnada de tot un seguit de moviments i corrents, de gran implantació territorial i que comparteixen moltes complicitats amb el votant mitjà català: plataformes en defensa del territori, moviments veïnals, activistes ecològics, entitats sobiranistes, organitzacions juvenils i de defensa de tota mena de causes han nodrit de càrrega ideològica i programàtica uns partits que, en justa contrapartida, els han recompensat amb carretades de diners sota la forma de subvencions i ajudes. Un punt, aquest darrer, que ajuda a entendre el silenci còmplice de moltes entitats que fa temps que viuen còmodament instal·lades dormint a l’ombra ben fresqueta i allargada de determinades conselleries i secretaries, transformades amb el temps en simples repartidores de morrions en forma de bitllets.

Evidentment, no ha de ser gens fàcil sortir d'aquests embolics. Potser per això el gran conseller Baltasar demana ajuda als periodistes per inventar un nou terme que s'ajusti a la definició de "captació temporal d'aigües".

Després del diluvi (I): L'esquerda independentista

“L’estratègia d’ERC és créixer a costa del PSC”. No, amics, no és una broma en aquests dies de ressaca postelectoral i postclatellada a can ERC. Aquesta frase la va pronunciar Joan Ridao el 4 de gener de 2007 en una entrevista. I de declaracions com aquestes en trobaríem de similars en tots els anys que portem de governs tripartits. Oficialment, l'objectiu d’ERC no era altre que conformar una “majoria social independentista” a l’entorn dels partits d’esquerres i de tradició catalanista. Dos qualificatius, aquests últims, que ja fa temps que s'han buidat de contingut i, per tant, de valor, però que malgrat tot aquests visionaris de l'independentisme agiten tot sovint com a autèntics dogmes de fe.

L’estratègia no confessada d’ERC era, i ha estat sempre, créixer a partir de les despulles de la CiU post-pujoliana. Els auguris que apuntaven a un desmembrament en massa de la federació amb la jubilació del president tampoc no s'han acabat de complir. CiU està lluny dels seus millors resultats, però ha demostrat que és un partit sòlid i que, si fins ara no ha desaparegut, difícilment ho faci ara.

Amb aquesta perspectiva, els grans estrategs que van traçar el pla de creixement d’ERC queden amb totes les misèries al descobert: regalant totes les butaques al PSOE només han aconseguit consolidar-lo en el poder i fer aparèixer ERC com un trist apèndix de la sinistra maquinària socialista i, de retruc, tampoc no han aconseguit ocupar l'espai de CiU. Per tant, no ens ha de sobtar que a aquestes alçades els ganivets volin a discreció al carrer Calàbria en aquesta particular ndrangheta a la catalana, barreja d’indigència intel·lectual i de baixesa política i moral.

Comentava un lúcid analista polític que en la història recent de les democràcies occidentals costa molt trobar precedents d’una acció política per part d'un partit tan extremadament allunyada del seu ideari, d'una discordança tan radical entre el que es predica i el que es fa, com la que ens ha ofert ERC. I és que aquests dies hi ha qui s'esprem les neurones parlant de la crisi del nacionalisme català, dels errors d'ERC i que si tomba i que si gira. Al capdavall, tot és força més fàcil d’explicar: fer president de la Generalitat el senyor José Montilla Aguilera és l’error més clamorós i imperdonable que es podia cometre. Un error que, com va passar amb el pacte del Majestic entre CiU i PP, allunyarà per sempre a molts votants d’ERC i generarà entre els seus simpatitzants uns recels que trigaran anys, generacions, a desaparèixer. I no es tracta de l’origen andalús del subjecte, no. Es tracta del seu projecte de país, perquè el seu projecte de país és Espanya i la Generalitat no passa de simple administració intermèdia i de repartidora de càrrecs i favors. Evidentment, el fet que sigui gairebé analfabet funcional en català i que estigui envoltat d'una cort de conspiradors professionals amb tics estalinistes i catalanòfobs hi ajuda força.

Encetem, amb aquest escrit, una sèrie de reflexions a l’entorn dels resultats i les conseqüències d’aquestes eleccions. El retorn s’ha fet esperar, però confiem que valdrà la pena. Ben retrobats, companys!