Sis dies de guerra, quaranta anys sense pau

Entre els dies 5 i 10 d'aquesta setmana, però de fa 40 anys, el conflicte entre Israel i el món Àrab es va situar en els paràmetres que coneixem i discutim encara avui, i tot com a conseqüència de la cèlebre Guerra dels Sis Dies. Si fins llavors els amables veïns d'Israel somiaven tothora en la destrucció incondicional del jove estat (allò que en deien, i encara alguns en diuen, "llençar-los al mar"), a partir de llavors l'existència d'Israel es va acceptar, ni que fos per la via dels fets, com a inevitable i el focus de la polèmica es va desplaçar als punts de conflicte que coneixem avui dia, com ara els territoris ocupats o els Alts del Golan, a banda del tema dels refugiats, una bola de neu que no ha parat de créixer en els darrers 60 anys.

Deixo per als llibres d'història les cròniques i els relats detallats de les operacions militars i de l'espectacular victòria israeliana, ja que aquests dies ja hem tingut i tindrem ocasió de llegir i sentir narracions, més o menys imparcials, del xoc. Fins i tot a TV3 vam poder veure l'altre dia un petit repàs de la guerra, tot i que oportunament reblat amb tota mena de crítiques per l'ocupació de Cisjordània i el tracte que hi rep la població palestina. A més a més, van ometre un petit detall de no res, el fet que els països àrabs van iniciar el conflicte amb l'objectiu de destruir físicament Israel, la qual cosa en principi hauria de ser més que suficient com per justificar l'inici de les hostilitats.

Tanmateix, hi ha un altre punt que moltes cròniques s'obliden d'esmentar i que, d'alguna manera, serveix per desmentir la creença, tan estesa arreu, que Israel té vocació de potència imperialista, com en teoria demostra l'ocupació de Cisjordània. La guerra, liderada per Egipte i secundada per Síria, Aràbia Saudita i l'Iraq, va comptar el segon dia amb la incorporació d'un convidat sorpresa: Jordània. Israel i Jordània feia temps que mantenien contactes, més o menys secrets, per delimitar fronteres i establir un tractat de pau. Per tant, inicialment va optar per no entrar en el conflicte. Però quan, el primer dia, un atac aeri israelià va destruir gairebé tot l'exèrcit de l'aire d'Egipte, Nàsser es va adonar que només tenia opcions de guanyar la guerra si era capaç d'obrir un altre front a Israel: el de Cisjordània. Suposadament, en una reunió amb el rei Hussein de Jordània va mostrar unes imatges de radar per fer-li creure que l'aviació egípcia es dirigia en tromba cap a Israel sense oposició. En realitat, la imatge del radar corresponia a l'aviació israeliana, que tornava d'atacar els camps egipcis. La diplomàcia israeliana va mirar de fer desistir el monarca jordà fins el darrer moment, però tot va ser debades. Tot i que hi ha altres versions, el cas és que el rei Hussein va caure-hi de quatre grapes i va carregar amb tot contra Israel pel flanc oriental. El resultat: derrota i pèrdua dels territoris de Cisjordània i de la ciutat de Jerusalem.

Aquesta curiositat bèl·lica ve a tomb d'una reflexió: potser si Jordània no hagués entrat al conflicte, avui dia ja no parlaríem de territoris ocupats, ni de la tanca de seguretat, ni dels checkpoints ni de colons. Potser Cisjordània seria una província més de Jordània, o potser s'hauria constituït en estat independent, qui ho sap. Una decisió, presa segurament en qüestió de poques hores, sense proves clares i amb poc convenciment, va portar el conflicte fins al vesper en què es troba avui. Evidentment, algunes de les decisions que Israel va prendre després amb relació a Cisjordània no hi van ajudar gaire, però això ja són figues d'un altre paner. De vegades, el conflicte entre Israel i el món àrab se'ns presenta com un camí únic, farcit de picabaralles, retrets i morts, però si hi apropem una mica més la lupa podem apreciar com d'aquest camí principal, cada cert temps en neix un camí diferent, que inicialment s'allunya, de vegades s'acosta i en ocasions fins i tot coincideix, però que mai no és el mateix. Hi ha qui, com Hamàs, el president de l'Iran o cert progressisme nostrat, encara parla del conflicte segons els paràmetres dels anys quaranta del segle XX, com si es pogués tornar a aquell camí original. No s'han adonat encara que aquell camí ja no existeix, sinó que reposa enterrat sota el pes de la història. I qui sap si som a temps de tornar al camí d'abans de 1967...