M'incloc entre la munió de catalans que ja fa temps que estem desencisats amb ER. Desencisats, emprenyats, dolguts, vexats, i que cadascú ho expressi com vulgui. Malgrat tot, mai com ahir no havia tingut la sensació que el petit fil que encara m'hi unia s'ha trencat definitivament. Conscient del mal que podia causar, dels danys irreparables per a la credibilitat d'un partit, un discurs i un país sencer, Carod no va ser capaç de mirar als ulls al seu interlocutor, refugiat entre els seus dos seus sinistres companys de viatge. Mediocritat, indigència intel·lectual i hipocresia, tot en dosis abundants.
Tindrem temps de comentar i proposar escenaris de futur, que per la bona salut del nostre país i les nostres institucions, han de passar per força per la desaparició del Tripartit, però a hores d'ara em comença a quedar clara una cosa: amb ER no hi ha res a fer. No deixa de ser trist, sobretot per als qui havíem cregut en el seu projecte, però segurament fins que no torni a la marginalitat política o bé fins que no en desaparegui la cúpula actual (possiblement com a conseqüència del primer supòsit), serà molt difícil confiar-hi. El desplegament d'incompetència, irresponsabilitat, inconsistència i misèria moral ha estat tan espectacular que tot pacte amb aquesta trepa és sinònim de suïcidi.
Si les urnes no els sentencien, esperem que com a mínim la història i la memòria del país s'encarreguin de fer-ho. Adéu, Esquerra.