30/3/07

Sense retorn

Hi ha imatges, situacions, que costen d'encaixar, més enllà de la ràbia que podem sentir molts per com s'ha mercadejat interessadament (i amb poc èxit, per cert) amb els horitzons del nostre país. Fins i tot més enllà de la vergonya que produeix veure el nostre Parlament rebaixat a la categoria de barra de bordell (a l'alçada, ara ja sí, de l'encarregat de planta que presideix el nostre país). I és que més enllà de tot això, hi ha estampes que no és que tinguin flaire de derrota, és que són LA derrota. Mentre contemplava el vice-no-sé-què apartant la mirada de la tribuna quan en Francesc Homs se li adreçava, preguntant-li com explicarien a la ciutadania la negativa a pactar la resolució amb CiU, vaig tenir una sensació estranya. Com quan un amic es va allunyant del teu costat i tu vas aguantant despropòsits, insults i menyspreus, sempre amb la llunyana esperança de recuperar-lo, perquè creus que, en el fons, per bé que cada vegada més profund, hi ha alguna cosa que encara us uneix.

M'incloc entre la munió de catalans que ja fa temps que estem desencisats amb ER. Desencisats, emprenyats, dolguts, vexats, i que cadascú ho expressi com vulgui. Malgrat tot, mai com ahir no havia tingut la sensació que el petit fil que encara m'hi unia s'ha trencat definitivament. Conscient del mal que podia causar, dels danys irreparables per a la credibilitat d'un partit, un discurs i un país sencer, Carod no va ser capaç de mirar als ulls al seu interlocutor, refugiat entre els seus dos seus sinistres companys de viatge. Mediocritat, indigència intel·lectual i hipocresia, tot en dosis abundants.

Tindrem temps de comentar i proposar escenaris de futur, que per la bona salut del nostre país i les nostres institucions, han de passar per força per la desaparició del Tripartit, però a hores d'ara em comença a quedar clara una cosa: amb ER no hi ha res a fer. No deixa de ser trist, sobretot per als qui havíem cregut en el seu projecte, però segurament fins que no torni a la marginalitat política o bé fins que no en desaparegui la cúpula actual (possiblement com a conseqüència del primer supòsit), serà molt difícil confiar-hi. El desplegament d'incompetència, irresponsabilitat, inconsistència i misèria moral ha estat tan espectacular que tot pacte amb aquesta trepa és sinònim de suïcidi.

Si les urnes no els sentencien, esperem que com a mínim la història i la memòria del país s'encarreguin de fer-ho. Adéu, Esquerra.

28/3/07

L'aposta estratègica d'ER: política de casino

En aquesta surreal partida de pòquer en què l'amateurisme polític ha volgut convertir la política catalana, avui assistirem a un nou acte al Parlament, un acte en què esperem que tothom estigui a l'alçada.

Quan es juga a fer catxes i el teu rival et segueix el joc, conscient que les teves cartes no valen res, una opció assenyada seria plantar-se a temps i admetre l'error, especialment si tenim en compte que en aquesta mà els menjacalçots no juguen amb fitxes de plàstic, sinó amb tot el país sencer. Doncs bé, en una nova demostració de consistència política, ER es disposa a practicar un més dels malabarismes a què ens té acostumats.

D'entrada, CiU no es pot plantar en aquest punt, i espero que no ho faci. Si ER, aquest partit de porters de discoteca de pit inflat, vol tensar la corda, doncs endavant les atxes. En aquest sentit, trobo que fa bè en Mas de remarcar la contradicció flagrant que suposa llançar el repte autodeterminista alhora que formar govern amb la Secta. I és que, a hores d'ara, parlar de contradicció ja és sinònim de fer-ho d'ER. O, per ser més exactes, més que contradiccions podríem parlar de transtorn bipolar, esquizofrènia política o, directament, ineptitud i incompetència. ER es mou entre l'obediència cega a l'amo de Madrid i el "caixa o faixa" independentista. Algú els podria fer notar que, entremig d'aquests dos extrems, hi ha una escala de grisos molt rica i variada que permet treballar dia a dia, governar, avançar en sobirania... Res, tot plegat quatre minúcies.

Política de frenopàtic? Dr. Jekyll i Mr. Hyde? Veurem com acaba tot plegat...

26/3/07

El viatge més llarg comença amb una petita passa...

Divendres passat, de Verges estant, mentre gaudia del privilegi de contemplar per darrera vegada el gran Lluís Llach, finalment se’m va acudir una manera de convertir en realitat la idea de fer alguna cosa, per petita que sigui, pel nostre malmès país, submergit d'un temps ençà sota un núvol d’incertesa, desencís, mediocritat i tants adjectius com se us acudeixin.

Amb la paraula i el teclat com a úniques i modestes armes, en aquest espai hi deixaré, i espero que vosaltres també, pensaments que de vegades neixen del cap, d'altres del cor i força sovint també de més avall...

En la mesura que m’ho permetin el temps i els ànims, em proposo de mantenir al dia aquest petit observatori de l’actualitat política catalana, que també té, per què no dir-ho, la immodesta aspiració de convertir-se en punt de trobada de patriotes de tot pelatge i condició.

Sigueu, doncs, benvinguts a aquesta trinxera, aquest racó pensat per a obstinats que, com un servidor, no ens resignem a contemplar com el país se’ns marceix i asseca, amb l’acció intencionada i perversa d’uns i la negligència criminal d’altres.

En record d’un referent que ens deixa, i en homenatge a la seva figura, que segur que tots ja enyorem una mica, comencem a caminar. I, parlant de referents, no voldria tancar aquest post inaugural sense un petit homenatge a un altre racó de la xarxa que, a les dures i a les madures, m’ha animat sempre a continuar la lluita: gràcies de tot cor.

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.