Escudella o "melting pot"?

Immersos com estem en una campanya electoral d'allò que en diríem "de perfil baix", ben a to amb els nostres governs, costa trobar propostes que convidin a la reflexió. La indigència intel·lectual i moral dels candidats i la seva ferma convicció que l'electorat que els dóna els vots és, directament, imbècil, segurament provocarà una fuga (una altra) de vots cap a l'abstenció. Amb unes xifres de participació indignes per a una democràcia, el més probable és que les pèrdues numèriques de vots quedin camuflades per uns resultats percentuals més o menys estables, la qual cosa consolidarà una mica més l'estafa general en què s'ha convertit la nostra política d'un temps ençà.

I enmig de tot això, tornem a assistir al sainet cíclic amb relació a la immigració. Un tema crucial, segurament el repte més important que ha d'afrontar el país i alhora un material extremadament inflamable. De com gestionem la immigració en dependrà la nostra existència i el nostre futur com a país. En tots els països seriosos, especialment en nacions petites com la nostra, sotmeses a la pressió cultural i lingüística de veïns més potents i, de vegades, agressius, la integració de la immigració és un tema d'estat i és objecte d'un debat madur. Al voltant d'aquest tema s'articulen propostes, més o menys innovadores, més o menys restrictives, que circulen de manera bidireccional: van adreçades tant a la integració dels immigrants a la nova realitat com a la necessitat d'un canvi de mentalitat en la població nativa. D'exemples en aquest sentit en podríem trobar a Finlàndia, el Quebec, Bèlgica, Holanda o Dinamarca. A Catalunya, no és que quedi molta feina per fer, sinó que la marea pseudoesquerranosa que ens assola ha convertit el tema en un tabú. Qualsevol que gosi insinuar la necessitat d'establir mesures de control dels fluxos migratoris, de promoure una major integració en tots els nivells o d'exigir determinats requisits corre el risc seriós de quedar colgat per una allau de desqualificacions i acusacions de racisme per part del poderós i omnipresent lobby pijoprogre.

Les formacions autoanomenades d'esquerres, en canvi, s'han atribuït la facultat d'utilitzar en benefici propi el fenomen de la immigració. Cada cert temps, els eco-no-sé-què reclamen el vot per als immigrants. Saben perfectament que aquesta promesa no té cap possibilitat de prosperar i, si en tingués cap, dirien que amb el poc poder que gestionen no hi poden fer res. Una situació similar, curiosament, al tema del referèndum de l'autodeterminació amb ERC. Sembla que les dues crosses del PSOE tenen comportaments mimètics. En qualsevol cas, utilitzen de manera irresponsable i electoralista un tema extremadament delicat i, a més a més, s'apropien de l'exclusivitat del tema, per la superioritat moral que els confereix el fet de ser, suposadament, d'esquerres.

I enmig d'aquestes batusses estèrils i sense contingut, tot plantejament seriós sobre la immigració va quedant ajornat sine die. Ni planificació, ni control, ni requisits, ni anàlisi... Veus qualificades com la del gran Xavier Roig (enginyer i economista que podeu llegir de tant en tant a l'Avui i a l'e-noticies) ja fa temps que alerten sobre la manca de reflexió en un tema cabdal com aquest. Un dels tòpics que qüestiona sovint és el que parla de la suposada necessitat de tanta mà d'obra immigrant. La seva tesi és que com que a Catalunya la productivitat és molt baixa cal contractar més mà d'obra de la que faria falta en altres països per fer la mateixa feina. Així, les empreses en comptes d'augmentar la productivitat tendeixen a reduir-la, ja que per fer la mateixa feina es contracten més treballadors no qualificats. En resum, si a Catalunya les empreses apliquessin mesures per millorar la productivitat, no seria necessària tanta mà d'obra. Un dels perills és que, per exemple, quan es redueixi el volum de feina en sectors com el de la construcció ens trobem amb una gran quantitat de treballadors sense feina i sense qualificació. En fi, sóc conscient que la meva exposició em delata com a autèntic neci en el camp de l'economia, però amb tot això només pretenc aportar un exemple d'un debat que, per culpa d'un progressisme mal entès i d'un discurs "multiculti" pervers, a Catalunya encara és hora que posem sobre la taula.

Tot el temps que alguns cretins perden acusant a tort i a dret de racista només de sentir la paraula "immigració" el podrien invertir en una reflexió profunda. Una vegada més, però, tenim un problema, i és que estem governats per funcionaris sense ofici i per als quals idees com "visió de futur", "sentit d'estat" o "responsabilitat" no formen part de la seva professió.

Al·lahu Akbar, TV3, Beirut

Aquests darrers dies, amb l'enrenou de l'informe Winograd i la inestabilitat política que es respira a Israel, la televisió que paguem tots (que no és el mateix que "de tots") ha considerat convenient explicar-nos la situació des de la imparcial i mai tendenciosa perspectiva de Joan Roura, el mujahidí de Badalona, el jihadista de les ones. L'última perla amb què ens ha obsequiat és una crònica de com Hezbollah ajuda les víctimes dels pèrfids bombardejos israelians al sud del Líban, concedint-los diners per restaurar les cases, ajudant als ferits, proporcionant assistència, etc. Tot plegat ben amanit amb algun testimoni lacrimogen (amb tots els respectes per les víctimes) i fins i tot amb una entrevista amb un capitost de la milícia. Entre les moltes coses que el relat no diu, per exemple, n'hi ha una de tan òbvia com que la guerra la va començar Hezbollah o bé que els missils que van caure sobre Israel són cortesia de la gran democràcia iraniana. I això per no parlar del que suposa equiparar moralment l'Estat d'Israel amb Hezbollah.

Sens dubte, podríem perdre'ns en disquisicions sobre la guerra del Liban, el conflicte Israel-Palestina i altres consideracions geopolítiques i històriques, i segurament no ens posaríem mai d'acord, o potser sí. El cas és que les cròniques pseudoprogres i antisionistes ni tan sols donen l'oportunitat de plantejar un debat sobre el tema, perquè el veredicte ja se sap abans de començar: Israel, culpable; Estats Units, còmplice. En el cas de l'informe Winograd, per exemple, es podria haver aprofitat per comentar que Israel disposa de mecanismes que permeten controlar les accions dels seus líders o bé les importants mobilitzacions públiques, impensables en la majoria de països veïns. Doncs no, com de costum s'ha aprofitat per carregar els neulers contra Israel, per legitimar el terrorisme i per fer d'altaveu de l'antisemitisme i el fanatisme més tronats.

Segurament molts dels que ens trobem per aquests verals ja estem curats d'espants en aquest sentit. Amb les noves tecnologies, Internet o la televisió per satèl·lit no cal mirar TV3 per informar-se, però a casa nostra hi ha una majoria de població per a la qual TV3 és gairebé l'únic referent informatiu. Per tant, el sectarisme sense límits dels delegats de TV3 a Orient Mitjà inocula constantment unes dosis, cada cop més carregades, de propaganda antiisraeliana, antiamericana i antioccidental. En Roura, no obstant, és gat vell i evita amb molta cura utilitzar directament la mentida. Però tan o més repugnant que la mentida és la manipulació amb l'objectiu de satanitzar tot un país i de contribuir, sembla que amb prou èxit, que a Catalunya l'odi a Israel sigui un sentiment més difós fins i tot que la defensa de la causa palestina. L'important, pel que sembla, no és saber què es defensa, sinó tenir clar qui és l'enemic.

El gran circ municipal

D'uns anys ençà, a la Casa de la Vila del Cap i Casal hi tenim instal·lat un circ gestionat per pallassos tragicòmics que, de tant en tant, escenifiquen la broma del pallasso espavilat que llença al pallasso despistat un enorme pastís de nata. El primer assenyala el segon amb el dit i esclafeix a riure. El segon es fa l'ofès, però després d'una estona emmurriat, es neteja la cara i torna a somriure. El públic, content, aplaudeix la funció i es fa un tip de riure.

Doncs bé, el pallasso espavilat i els dos pallassos despistats formen el simpàtic tripartit municipal que porta les regnes de la ciutat de Barcelona. I el públic que en paga les despeses i els riu les gràcies és l'electorat ciutadà, entestat a agrair amb els seus vots la magnífica feina de l'equip de govern. Amb el tema de la cessió del Castell de Montjuïc, Jordi Hereu, aquest gran líder, ha tornat de Madrid amb un vistós pastís que ha pogut estampar davant de tothom als rostres dels seus dos socis. L'únic problema és que, pel que sembla, de tant avall com s'ha hagut de baixar els pantalons davant de ZP ha hagut de tornar sense i tapant-se les vergonyes. Sigui com sigui, tot indica que la funció es prorrogarà durant quatre anys més. A més a més, sembla que la cosa ha tingut tant d'èxit que a les grans ciutats catalanes amenacen amb reproduir el mateix model. Per tant, tripartits a dojo i diversió garantida per a tota la família.

Certament, el panorama per al votant barceloní no és gens engrescador i l'abstenció probablement en dirà bé, perquè l'única disjuntiva que es planteja és entre el Tripartit i en Trias. Segurament el candidat de CiU no és el més adequat, per edat, per imatge o pel que sigui, però no és menys cert que les normes més bàsiques d'higiene democràtica recomanen urgentment un canvi. I és que, més enllà de la molt censurable i lamentable farsa en què viuen instal·lats els titulars de les poltrones municipals, més enllà dels espectacles dantescos que ofereixen dia sí dia també i de l'enfilall inacabable de mentides i promeses incomplertes, sembla evident que a la ciutat li cal un nou lideratge, aire fresc, una nova empenta. I l'única manera que el trio de pallassos pot empènyer la ciutat és per fer-la rodolar encara més per la tartera, muntanya avall.