L'assalt final

Dèiem l'altre dia que la set de poder, aquest motor que propulsa el tripartit, aquesta cola d'impacte que el cohesiona, és com un pou sense fons. I aquesta sospita es confirma amb la notícia que s'ha destapat avui, al voltant de la batalla de les candidatures a diferents pobles de les comarques de Lleida i Girona. El resum seria que a una vintena de pobles els equips de govern de CiU es presentaran a aquestes properes eleccions sota les sigles del PSC. Motius? Tal com han reconegut directament un parell d'alcaldes, als seus respectius pobles tenen obres pendents d'enllestir i, textualment, "han rebut garanties que si es presenten pel PSC les obres s'acabaran". Això, traduït, vol dir que des de Nicaragua han rebut amenaces d'abandonar el poble a la seva sort si no es canviaven de jaqueta.

La televisió oficial del règim, conscient que el tema era massa gros per amagar-lo (com fa tot sovint), ha enviat un equip a Granyena de Segarra, un dels pobles del cas. El periodista destacat a la zona ha tingut la poca decència de presentar el tema com "una pugna entre els dos grans partits per mirar de sumar més candidatures" (sic). Amb aquesta curiosa pirueta discursiva, un cas flagrant de transfuguisme sota amenaces i de "compra" de llistes s'ha convertit en una batalleta més pel control de la Diputació. Au, doncs, carpeta tancada i passem a una altra cosa. Una vegada més, ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

I és que la barbàrie socialista, amb la col·laboració desinteressada dels seus dos fidels escuders, avança imparable. La plaga de filibusters i saltamarges que ens desgoverna no en té mai prou. Com ja comentàvem (vegeu el post anterior), les diputacions, juntament amb l'Ajuntament de Tarragona, són les úniques caselles que falten al PSC per completar el seu puzle monocromàtic i acabar de desallotjar CiU totalment del poder. I com que ja se sap que a la Catalunya rural no hi tenen gaire res a pelar, cal buscar noves i imaginatives fórmules. Mentre preparen l'assalt final, pels flancs treuen el cap les seves dues crosses, que també han presentat llistes de falsos independents "fitxats" a última hora per sumar vots a consells comarcals i diputacions.

En aquest sentit, no podem deixar, una vegada més, de preguntar-nos què empeny ERC cap a aquest suïcidi col·lectiu, més enllà dels quatre càrrecs de torn que pugui arreplegar fent de comparsa del PSC. A quina mena d'estratègia secreta respon el lliurament sistemàtic i incondicional de totes les fonts de poder al PSC? Quin estrany benefici n'obtenen (més enllà dels purament pecuniaris), quan sembla evident que a cada pas que fan en aquesta direcció perden un cabàs de vots?

Escoltant les paraules de l'alcalde de Granyena de Segarra he arribat a tenir la impressió de sentir un testimoni d'un exfuncionari cubà o xinès: reconeixia sense embuts que, cansat de preguntar a la Generalitat quan pensava reprendre unes obres al poble que l'administració havia deixat abandonades, li havien respost que mentre es continués presentant per CiU ja se les podia pintar a l'oli. En aquest punt, potser fins i tot la Justícia podria demanar explicacions, però en tot cas el llistó de la misèria moral i política socialista sembla que encara no ha tocat fons. Potser sí que d'aquestes coses n'han passat sempre, però el més preocupant és que els implicats no tinguin cap problema a admetre-ho obertament davant de les càmeres. Evidentment, si l'abordatge a les diputacions per part del PSC i acòlits finalment té èxit, la situació continuarà agreujant-se, ja que finalment totes les administracions estaran en mans dels mateixos, i per tant qui vulgui apostar sobre segur ja sabrà quin és el cavall guanyador: el PSOE, Espanya, com sempre.

El dia 27 de maig segurament viurem l'últim acte d'aquest procés de capitulació nacional. Per una coincidència tràgica, es tancarà el cercle iniciat fa 300 anys amb la batalla d'Almansa. La diferència és que si llavors vam caure per la força de les armes, ara ho farem pel col·laboracionisme caïnita i irresponsable d'uns que un dia van ser independentistes.

El monopoly del poder

Alertava l'altre dia el president Pujol sobre els riscos de la situació de concentració de poder que es pot dibuixar després de les properes eleccions municipals del mes de maig. Evidentment, concentració en benefici del PSC, com no podia ser d'altra manera. I és que més enllà dels interessos partidistes, lògics d'altra banda, de CiU per retenir la cadira o accedir-hi en determinades institucions, el cas és que la balança del poder en aquests darrers anys està tan desequilibrada que fa esparverar. Algunes diputacions i una sola capital de província són les úniques excepcions d'un mapa totalment monocolor en tots els nivells administratius. A més a més, el PSC ja fa temps que, en aquest sentit, juga amb una enorme xarxa a sota, la que li sostenen les dues crosses oficials, ER i ICV. Aquest còmode sistema d'amortiment permet al PSC fer i desfer a les alcaldies segons els convingui. Ara canviem d'alcalde a mitja legislatura, ara ens gastem 12 milions d'euros en publicitat institucional...

Tanmateix, aquest problema només és la part més visible de l'òpera bufa tripartita, aquesta "aposta estratègica" (Carod dixit) que consisteix a lliurar, a canvi de res, de manera sistemàtica i sense fer preguntes, tot quant càrrec administratiu al PSOE, ja sigui alcalde, president d'un govern o encarregat de magatzem, sempre que tingui el carnet del PSOE. Sota aigua s'hi amaga el gruix del problema, de vegades molt més imperceptible, tot i que només cal fixar-s'hi una mica. Ho il·lustrarem amb un estudi de cas ben pràctic i recent.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, fa un parell d'anys que protagonitza anades i vingudes del Ministeri de Foment per interessar-se sobre el progrés de la construcció del TGV (tot i que ben mirat combinar "progrés" i "TGV" en una mateixa frase ratlla l'oxímoron). "Venía por lo del tren", deu ser la pregunta. "Uy, el señor ministro no está", diu la secretària. "De acuerdo, pues vuelvo el año que viene". I quan torna a Girona i algun periodista li pregunta com ha anat l'expedició mesetària, tot són paraules boniques, crides a la calma i ciris a Santa Rita. En paraules textuals, "l'important no és quan arribi el tren, sinó que arribi bé". Que no corrin, doncs, vés que no els quedi alguna travessa mal col·locada per anar amb presses. En resum, doncs, davant d'una administració que fa anys que es passa pel folre tota mena de compromís, calendari i agenda, la resposta és el silenci. I com que la Generalitat s'absté d'entrar en el tema, no fos cas que algú a Madrid s'ho prengués malament, des del Ministeri de Foment poden continuar presumint de com se'ns rifen als pobrets catalans.

L'exemple és traslladable a moltes altres situacions que impliquen per força una confrontació amb l'Estat, tot plegat com a conseqüència d'haver deixat totes les institucions del país en mans d'un partit que funciona com una gran empresa, amb president, delegats territorials, caps de zona, gerents locals i, com a tota gran empresa, també amb subcontractistes i treballadors externs que els fan la feina bruta, moltes vegades fins i tot sense cobrar. Què més es pot demanar?

Israel: ni mur ni vergonya

Encetem amb aquesta entrada una secció dedicada a reflexionar a l’entorn del conflicte entre Israel i Palestina, un tema que els molt lamentables i sectaris mitjans de comunicació de casa nostra han aconseguit convertir en un infecte abocador ideològic de porqueria antisionista, antiamericana i proislamista. No pretenc, ni molt menys, parlar de les claus del conflicte, sinó més aviat posar el meu granet de sorra per mirar de desmentir algunes de les mentides i manipulacions que circulen sobre Israel. M’avanço, d’entrada, a les opinions que em diran que se’m veu el llautó. Potser tenen raó, però atès que en aquest país abunden els portaveus de la causa palestina, tampoc no està malament que de tant en tant algú faci sentir la veu de l’altra part implicada.

Un dels temes estrella que més habitualment serveixen per criticar Israel és el polèmic (i mal anomenat) mur de Cisjordània. I dic “mal anomenat” perquè en realitat no es tracta d’un mur, sinó d’una tanca, un filat: el 97% dels prop de 700 km (alguns encara per construir) del recorregut consta d’una tanca de filferro amb mecanismes de vigilància, un sistema similar al que molts països instal·len a les seves fronteres (Ceuta i Melilla, per exemple). L’altre 3% són els famosos blocs de formigó que amb tant de goig ens ensenyen a TV3 de tant en tant, allò del "mur de la vergonya". El que no s’explica és que els murs es van instal·lar pels freqüents atacs des d’edificis elevats a carreteres veïnes, causa de centenars de morts i ferits israelians cada any. I doncs, tota la xerrameca que alertava que el mur serviria per fer avançar les fronteres d’Israel dins de Cisjordània i annexionar-se territoris? Com a dades complementàries, podríem afegir que la tanca està instal·lada principalment en terrenys lliures, que els terrenys que s’han hagut d’expropiar no s’han requisat, sinó que continuen essent propietat dels seus antics amos, que inclou moltíssims punts de pas i, sobretot, que des que es va començar a instal·lar s’ha reduït enormement el nombre de civils israelians víctimes d’atacs suïcides o d’emboscades. Entre 2000 i 2004 van morir gairebé 900 israelians en aquest tipus d’atacs. Des de 2004 fins ara les víctimes mortals han baixat més d'un 75%. Les mentides que s’han escrit i pronunciat sobre la tanca de seguretat són tantes que no acabaríem mai. Com a darrer element, podríem apuntar que la premsa internacional normalment parla de “tanca” o “barrera”, mentre que molts mitjans de comunicació de casa nostra han importat el terme que fan servir els palestins: “mur de separació”. I és que les paraules poden amagar moltes coses. I també les imatges...

Quan TV3 ensenya plans dels únics 10 quilòmetres de mur realment elevat (els trams amb més atacs per part de francotiradors), no menteix, però manipula. Ni més ni menys que el que ha fet Telemadrid amb el ja cèlebre documental sobre la discriminació del castellà a Catalunya: agafar un fragment de la realitat, aïllar-lo de la resta i presentar-lo com a única veritat. Si ens posem les mans al cap quan veiem aquests muntatges, és igual de raonable fer-ho quan les manipulacions afecten algú altre. No deixa de sobtar, tanmateix, que des dels nostres mitjans de comunicació s'entestin a alimentar, dia rere dia, el mateix monstre que clama, des de fa dècades, per la desaparició física d'Israel.

¿Quin preu té, la felicitat?

De moment, sembla que volta els 17.400 euros. I és que l'amic Joan, ànima guardiana de la seguretat a casa nostra, encarregarà a una comissió d'experts un estudi per determinar el grau de felicitat dels catalans. "Ets feliç?", podria ser la pregunta. La resposta del líder del soviet suprem català segurament seria afirmativa. Només cal veure la cara de salut que gasta. La mateixa pregunta la podrien formular als pares de la Núria Pòrtulas, per exemple.

Precisament el cas de la Núria Pòrtulas ha tornat a posar de manifest, una vegada més, l'espantosa magnitud de la farsa dita "ecosocialista". Si la política, entesa com a activitat vocacional i com a passió, es podria definir com l'acció de posar el benefici propi al servei d'una causa, els nostres amics progres-comunistes-antisemites-ecomentiders han capgirat la fórmula amb gran èxit, tot posant una causa al servei del seu benefici propi. I sembla que l'invent té tant d'èxit que ERC ha volgut sumar-s'hi. En el cas del PSC, és una equació que ja fa temps que apliquen sense amagar-se'n massa.

Curiosa paradoxa, la d'un matrimoni antisistema que viu precisament, i no gens malament, del sistema que paguem tots. Xalets a mar i muntanya, roba de marca, ulleres de disseny, tot ben posadet al servei de la defensa del comunisme, l'ecologisme, la xerrameca antioccidental i l'antisionisme. El cas d'Iniciativa és un dels exemples més sagnants de l'abisme que pot separar les paraules dels fets en un partit de govern i, tot i així, gràcies a una poderosa maquinària de màrqueting (un dels pocs rastres de modernitat del partit), van consolidant un espai polític engreixat a base de postadolescents desinformats, antisistema de pa sucat amb oli, estalinistes tronats i gent vinguda d'aquí i d'allà i meravellada pel somriure sardònic de l'amic Xoan i els tons verd-vermellosos de les pancartes.

Deia l'altre dia en Francesc Marc Àlvaro, amb la seva habitual lucidesa, que aquest govern que patim és irrompible, com si fos de goma. Per més grosses que les facin, per més pallassades, batusses, mentides i negligències, per més mediocres que hi manin i per més incompetència que demostrin, saben que una part de l'electorat és fixa i que un altre percentatge, que fluctua en funció de la magnitud de la calamitat que presentin com a cap de llista, el poden atraure amb les habituals i ingents inversions publicitàries i amb el control gairebé absolut dels mitjans de comunicació. I si res d'això no funciona, sempre queda el recurs de l'aritmètica: la suma de tres, tot i que no fa un bon govern, és suficient per mantenir la cadira. Només cal veure l'Ajuntament de Barcelona, on personatges, ara esdevinguts ministres, amb serioses limitacions intel·lectuals són capaces de treure majories absolutes i on, probablement, després del 27 de maig hi governarà una mena de conductor de furgonetes (amb tot el respecte per la professió), mentre un soci de govern reparteix cacauets als micos i l'altra té cura dels jardins.