31/3/08

D'on no n'hi ha...

Aquests dies, amb el sainet que el nostre molt d’esquerres i molt sostenible govern ens ha ofert arran de la crisi de l’aigua, hem pogut assistir a una nova mostra del mal que els abanderats de la progressia han fet, i continuen fent, a tota mena de causes, moltes d’elles d’una inqüestionable noblesa i justícia. Un d’aquests moviments va néixer com a reacció a la proposta de transvasament de l’Ebre impulsat pel PP, sota l’aixopluc d’una plataforma que va recollir simpaties i adhesions arreu del territori català. Els criptoestalinistes d’ICV no van trigar a fer d’aquesta reivindicació una de les seves banderes electorals i programàtiques i, per donar una certa cobertura ideològica al tema, es van empescar allò de la nova cultura de l’aigua, una filosofia que estaria molt bé si no fos perquè mai no ens han acabat d’aclarir en què consisteix.

I heus ací que, cinc anys de tripartits més tard, ens trobem a les portes d’una crisi de recursos hídrics sense precedents a la història de la Catalunya moderna i tots els brams antitransvasament s’han convertit en lamentables cabrioles dialèctiques i funambulismes discursius que han de servir per justificar un nou cas de realpolitik a la catalana, sota la màxima: “Quan governen les dretes, hi estem en contra, i quan governem nosaltres, fem el mateix”. I per què fan el mateix? Doncs, per exemple, perquè a) durant 23 anys no es va fer res i ara n’estem pagant les conseqüències, b) perquè l’oposició és deslleial i gens constructiva i només pensa a destruir, c) perquè si no ho aprovem nosaltres i hi introduïm millores sostenibles al final ho acabaran aprovant el PSC i CiU (Sociovergència! Vade retro!)...

Al final, tot plegat no fa sinó engreixar una mica més el farcell del desencís de les persones que, després de dedicar energies, passions i temps a lluitar per una causa, i de delegar-ne la defensa política en un partit determinat, contemplen esmaperdudes com aquests càrrecs electes es desentenen sense cap tipus de vergonya i amb maneres poc dissimulades dels seus compromisos i tiren pel dret. El cas d’Iniciativa és segurament el més sagnant (transvasament, okupes, quart cinturó, eix de Bracons...), però no podem oblidar que ERC, per exemple, ha arribat a negligir fins i tot la defensa del progrés nacional català, principal raó de ser ideològica del partit.

Les dues crosses socialistes, l’ecologista i la independentista, han viscut i han crescut a partir del segrest sistemàtic i l’explotació descarnada de tot un seguit de moviments i corrents, de gran implantació territorial i que comparteixen moltes complicitats amb el votant mitjà català: plataformes en defensa del territori, moviments veïnals, activistes ecològics, entitats sobiranistes, organitzacions juvenils i de defensa de tota mena de causes han nodrit de càrrega ideològica i programàtica uns partits que, en justa contrapartida, els han recompensat amb carretades de diners sota la forma de subvencions i ajudes. Un punt, aquest darrer, que ajuda a entendre el silenci còmplice de moltes entitats que fa temps que viuen còmodament instal·lades dormint a l’ombra ben fresqueta i allargada de determinades conselleries i secretaries, transformades amb el temps en simples repartidores de morrions en forma de bitllets.

Evidentment, no ha de ser gens fàcil sortir d'aquests embolics. Potser per això el gran conseller Baltasar demana ajuda als periodistes per inventar un nou terme que s'ajusti a la definició de "captació temporal d'aigües".

12/3/08

Després del diluvi (I): L'esquerda independentista

“L’estratègia d’ERC és créixer a costa del PSC”. No, amics, no és una broma en aquests dies de ressaca postelectoral i postclatellada a can ERC. Aquesta frase la va pronunciar Joan Ridao el 4 de gener de 2007 en una entrevista. I de declaracions com aquestes en trobaríem de similars en tots els anys que portem de governs tripartits. Oficialment, l'objectiu d’ERC no era altre que conformar una “majoria social independentista” a l’entorn dels partits d’esquerres i de tradició catalanista. Dos qualificatius, aquests últims, que ja fa temps que s'han buidat de contingut i, per tant, de valor, però que malgrat tot aquests visionaris de l'independentisme agiten tot sovint com a autèntics dogmes de fe.

L’estratègia no confessada d’ERC era, i ha estat sempre, créixer a partir de les despulles de la CiU post-pujoliana. Els auguris que apuntaven a un desmembrament en massa de la federació amb la jubilació del president tampoc no s'han acabat de complir. CiU està lluny dels seus millors resultats, però ha demostrat que és un partit sòlid i que, si fins ara no ha desaparegut, difícilment ho faci ara.

Amb aquesta perspectiva, els grans estrategs que van traçar el pla de creixement d’ERC queden amb totes les misèries al descobert: regalant totes les butaques al PSOE només han aconseguit consolidar-lo en el poder i fer aparèixer ERC com un trist apèndix de la sinistra maquinària socialista i, de retruc, tampoc no han aconseguit ocupar l'espai de CiU. Per tant, no ens ha de sobtar que a aquestes alçades els ganivets volin a discreció al carrer Calàbria en aquesta particular ndrangheta a la catalana, barreja d’indigència intel·lectual i de baixesa política i moral.

Comentava un lúcid analista polític que en la història recent de les democràcies occidentals costa molt trobar precedents d’una acció política per part d'un partit tan extremadament allunyada del seu ideari, d'una discordança tan radical entre el que es predica i el que es fa, com la que ens ha ofert ERC. I és que aquests dies hi ha qui s'esprem les neurones parlant de la crisi del nacionalisme català, dels errors d'ERC i que si tomba i que si gira. Al capdavall, tot és força més fàcil d’explicar: fer president de la Generalitat el senyor José Montilla Aguilera és l’error més clamorós i imperdonable que es podia cometre. Un error que, com va passar amb el pacte del Majestic entre CiU i PP, allunyarà per sempre a molts votants d’ERC i generarà entre els seus simpatitzants uns recels que trigaran anys, generacions, a desaparèixer. I no es tracta de l’origen andalús del subjecte, no. Es tracta del seu projecte de país, perquè el seu projecte de país és Espanya i la Generalitat no passa de simple administració intermèdia i de repartidora de càrrecs i favors. Evidentment, el fet que sigui gairebé analfabet funcional en català i que estigui envoltat d'una cort de conspiradors professionals amb tics estalinistes i catalanòfobs hi ajuda força.

Encetem, amb aquest escrit, una sèrie de reflexions a l’entorn dels resultats i les conseqüències d’aquestes eleccions. El retorn s’ha fet esperar, però confiem que valdrà la pena. Ben retrobats, companys!