Tot esperant la tercera via

Aquests dies de caos ferroviari i infrastructural podrien fer pensar que aquest article té la intenció de palesar la indignació més absoluta per com n'està quedant de rebregat el nostre pobre país. De vegades, l'expressió que diu que una imatge val més que mil paraules es carrega de pes fins que es fa irrefutable. I aquest és el cas de la fotografia que il·lustra el text i que, em sembla, és suficient per resumir l'estat del país: un caos, el caos, un enorme esvoranc.

La via de la imatge, al voltant de la qual hi transiten tot d'operaris visiblement sorpresos i desorientats, forma part d'una gràfica al·legoria en què, qui més qui menys, hi pot distingir els metafòrics protagonistes de la història: Catalunya, els seus ciutadans, la sensació d'estupor generalitzada... Però aquesta no és la tercera via de la qual volem parlar avui, sinó més aviat del camí que cal emprendre per superar aquest estat de coses i per encarar el futur.

Potser per primera vegada en democràcia, sura en l'ambient la sensació, cada dia més generalitzada, que els partits polítics d'àmbit català (grup del qual excloc el PSC) es troben en una situació de bloqueig que els incapacita per prendre la iniciativa en un tema com aquest. ERC, presonera dels seus errors estratègics i de l'avidesa de poder dels seus líders, s'ha abocat a una fugida endavant que només s'acabarà quan la cúpula actual desaparegui de l'escena. ICV, convertida definitivament en una lamentable crossa del PSC, fa la viu-viu capitalitzant els errors del montillisme i el desencís de l'electorat d'esquerres. I CiU continua sense adonar-se que els temps del pujolisme ja han passat i que les ambigüitats calculades i les complicitats amb els poderosos no tenen sentit un cop han desallotjat el partit dels llocs que ocupen els que remenen les cireres.

No és casualitat, doncs, que en els darrers dos anys proliferin les plataformes, cercles, fundacions i altres moviments (alguns més escorats cap a un partit, d'altres realment independents i alguns directament teledirigits), tots amb una sèrie de denominadors comuns: 1) Catalunya ha de decidir lliurement el seu futur; 2) És necessària la unió de les forces catalanistes; 3) Superació dels partidismes i renovació de discursos. Sembla clar que, en un moment o un altre, aquests moviments han d'acabar convergint en un punt, ja que no fan sinó recollir els missatges que, dia sí dia també, podem sentir entre la ciutadania, és a dir: 1) El país és un desori, pèssimament governat, mal planificat i, per postres, espoliat i humiliat per Espanya; 2) Els líders polítics actuals estan incapacitats per fer sortir el país del fangar; 3) Cal posar sobre la taula d'una vegada per totes el debat sobiranista.

Malgrat tot això, no sembla fàcil trobar la manera de canalitzar aquest sentiment, que va creixent a cada nova vexació. CiU, com deia algú que no recordo, no perd l'oportunitat de deixar passar cada nova oportunitat i, com hem dit abans, ERC no hi és ni se l'espera fins que no canviï de timoners. En aquest context, hi ha veus que parlen de la necessitat d'un nou partit, d'un nou líder, d'algú amb prou ganxo i carisma com per engrescar unes bosses d'abstencionistes que ben aviat rebentaran de plenes. De tant en tant, se sent parlar de l'anomenada "operació Laporta". I una mica més recentment, hi ha un altre nom que cada vegada sona més: el d'Alfons López Tena. No us el perdeu, aquí i aquí. Lúcid, directe, contundent. Sentint-lo i llegint-lo, fa l'efecte que el que sempre ens han presentat com una dolorosa operació a cor obert, plena de vísceres i de sang, en realitat no hagués de ser res més que una ràpida i senzilla intervenció amb cirurgia làser d'última generació. Ni anestèsia, ni sutura ni postoperatori. Tot ben net i polit. Espanya continua mentalment al segle XIX, la classe política catalana està encallada al XX. En canvi, discursos com el seu ens ensenyen el camí del segle XXI. I si fos ell, el nostre home?

Perdent els papers

Després d'un cap de setmana més aviat ben farcit de notícies, i marcat pel trist anunci fet per l'expresident Maragall, amb el qual des d'aquí ens solidaritzem, voldríem esbossar un parell d'apunts sobre la Conferència Nacional d'E i també sobre l'acte per reclamar el retorn dels papers de Salamanca.

Pel que fa al primer tema, malgrat que les previsions inicials eren força pessimistes, finalment sembla que el toc d'atenció a la direcció és més sever del que semblava, tenint en compte que la cita arribava precedida d'un visible intent de tupinada organitzativa per part de la direcció, que s'hi va presentar amb la certesa que tot ja estava ben cuinat. Tot i això, els sectors crítics es van fer sentir i deixen la porta oberta a una possible sorpresa al Congrés Nacional, en funció de com vagin les eleccions del març. Enmig de tot això, encara no sabem ben bé a què juguen Uriel Bertran i Esquerra Independentista, un moviment que va néixer com a submarí creat per Puigcercós per torpedinar Reagrupament.cat i que, a dia d'avui, costa de dir en quin bàndol se situa. La cita va servir, a més a més, per constatar que per més guerres intestines i punyalades per l'esquena que facin xup-xup a la direcció, el poder i les cadires realment serveixen per trobar un punt en comú. Com una sola veu, han proclamat als quatre vents la consigna oficial: cal que Esquerra estigui al poder (encara que ningú no en sàpiga el perquè).

I diumenge, al Palau Sant Jordi, es va organitzar un d'aquests actes suposadament reivindicatius per reclamar el retorn dels papers. I dic suposadament perquè a hores d'ara encara és hora que senti algú, entre els polítics, intel·lectuals i factòtums de tota mena que hi van assistir, que expressi el seu rebuig davant d'una obvietat que, en un país normal, no caldria ni explicitar: que el partit que governa a Catalunya va votar, a Madrid, en contra del retorn dels papers. Com és possible que el PSC fins i tot s'atreveixi a enviar consellers a aquest acte i a exigir al govern espanyol el retorn? Ens hem tornat tots bojos? Com pot ser que no surti cap sociòleg de capçalera, filòsof multiusos o ploma privilegiada a denunciar que a Catalunya estem governats per un partit que ens nega la devolució d'un botí de guerra i que, per postres, compta amb els vots d'un partit independentista (sic)? Com és possible que a aquestes alçades, amb tot el que ha plogut, un tal Josep Lluís i el seu mostatxo encara puguin enfilar-se a un faristol, deixar anar la xerrameca de sempre, i sortir aplaudits? Com és possible tant de desvergonyiment? Sense deixar de valorar l'esforç dels organitzadors de l'acte, trobo que tot plegat ha acabat, com passa massa sovint, rebregat i esquitxat pels mateixos filibusters de sempre.

Suposo que són coses que passen quan el país ja fa temps que viu instal·lat en l'esquizofrènia política; quan un partit que es reclama sobiranista i no sé quantes coses més pot governar amb Montillas, Corbachos i de Madres; quan un partit suposadament republicà no defensa ciutadans seus encausats com a vulgars lladregots per cremar una foto del rei. I un llarg etcètera al qual podem anar sumant despropòsits cada pocs dies.

ERC: el crepuscle i la llum

Quan l'actual direcció d'Esquerra (abans ERC) abandoni les poltrones (o en sigui defenestrada), darrere seu hi hauran deixat un partit històric i amb un enorme nombre d'exvotants però totalment buit d'ideologia i de contingut. I és que qualificar d'ideologia les ocurrències pseudomarxistes (com ara la iniciativa del salari universal) i els habituals numerets embolcallant-se amb la bandera per, cinc minuts més tard, córrer a demanar perdó seria probablement massa generós. Tot això deixant de banda el trivial detall que els cervells que configuren el nucli dur de l'actual E i que, talment com caribenys pirates, es van apressar a repartir-se el suculent botí format per conselleries, presidències del parlament i altres cadires, amb prou feines són capaços d'articular un discurs polític que vagi més enllà de quatre consignetes d'esquerra tronada premental i d'una profunda i arrelada rancúnia anticonvergent. Així doncs, amb aquests sòlids pilars, és fàcil suposar que del llegat que deixin a les generacions futures amb prou feines se'n podrà aprofitar el paper com a combustible.

En aquest context, demà dissabte, a la Conferència Nacional, assistirem a un nou acte (potser un dels últims) d'aquesta lenta agonia de la cúpula d'Esquerra, aferrats amb ungles i dents a les seves cadires daurades, que previsiblement no abandonaran fins que la clatellada electoral sigui massa sonada. I això potser no passa fins a les properes eleccions catalanes, ja que la davallada de vots de les properes eleccions del mes de març tornarà a quedar camuflada per l'abstenció i maquillada amb excuses conjunturals (més o menys com el novembre de l'any passat). A molts, el cor ens diu que demà, o potser al Congrés Nacional de 2008, Carretero i els altres membres dels corrents crítics tenen una oportunitat d'or per acabar amb tot aquest despropòsit, però el cap (i altres informacions que ens han arribat) ens fa veure que la direcció actual ha preparat una important tupinada per fer callar els sectors crítics. Segons Reagrupament.cat, s'han posat tota mena de traves als seus membres per acreditar-se, s'han organitzat autocars de militants "addictes" a la direcció i s'han escollit amb molta cura els delegats. En fi, tot plegat fa pensar que està tot controlat. I si la patacada a les eleccions espanyoles del març no és massa sonada, probablement també se'n surtin del Congrés.

I és que, a banda de la indignitat moral i política i del comportament rapinyaire i mercantilista dels caps visibles de l'actual ERC, un dels problemes principals és que, generacionalment, molts d'ells ja estan "amortitzats" des d'un punt de vista polític i aprofiten els seus millors anys per fer un bon calaix i no haver de patir angúnies a les seves velleses. Així, per exemple, Uriel Bertran va decidir saltar del vaixell uns mesos enrere, conscient que, per edat, encara és a temps de jugar algun paper en el futur d'ERC. En canvi, Carod, Huguet, Ridao i fins i tot Puigcercós (tot i la seva relativa joventut), són conscients que fa massa anys que estan a la primera línia de la vida política del país i que de cara a l'electorat han perdut tot el crèdit. Davant d'aquesta perspectiva, han optat per la fugida endavant i per arrambar tot el que puguin.

Sigui com sigui, cal agrair que a ERC encara hi hagi gent disposada a fer-se sentir i a intentar començar a definir les línies mestres del futur, un futur que l'actual direcció, víctima de la ceguesa i l'enfolliment més absoluts, mirarà d'ajornar fins que sigui inevitable. Esperem que per al país no sigui massa tard...

El joc de les diferències

Frankfurt a banda, aquests darrers dies ens han deixat un parell d'imatges que no he pogut evitar de col·locar una al costat de l'altra per lliurar-me a l'apassionant i odiosa pràctica d'establir comparacions i buscar diferències.

La més propera, cronològicament parlant, l'hem poguda veure avui mateix, amb la visita del lehendakari Ibarretxe a la cova del Gran Farsant del regne. Amb tota la dignitat del món, s'ha plantat a Madrid, com fa dos anys, amb un pla a la cartera per al futur d'Euskadi: que decideixi el poble. Zapatero, amb un posat de milhomes més fingit que real (per allò de donar una imatge de fermesa), ha sortit a dir que res de res, que ja podia tornar per on havia vingut. Ibarretxe, seriós i decidit, ha reiterat que la seva proposta és perfectament democràtica i legal. Espanya, entestada com sempre a no abandonar la cua d'Europa occidental en termes de cultura democràtica i respecte dels drets fonamentals, es confirma una vegada més com una farsa de democràcia. Pel que fa a ZP, res de nou: indigència intel·lectual, gesticulació absurda i la buidor argumental més absoluta. En resum, tot el que podem esperar d'Espanya.

En contrast amb tot això, aquest cap de setmana s'ha celebrat el "Consejo Territorial" del PSOE, una mena de reunió de delegats de zona, com les que suposo que deu organitzar Inditex o El Corte Inglés, per posar exemples d'altres entitats de perfil similar. El contingut i les conclusions d'aquesta trobada són d'una insubstancialitat tan extrema que no val la pena ni parlar-ne. El més interessant de la cita és la foto de família final. Un cop més, hi podem apreciar en primer terme el Gran Farsant, amb posat de venedor de cotxes de segona mà fracassat, però si ens hi fixem una mica més podrem trobar-hi també l'ésser que presideix la nostra Generalitat, tristament marginat a la segona fila, però còmodament integrat enmig dels seus congèneres: funcionaris delegats que administren una de les sucursals de la gran corporació socialista. Grisor, mediocritat i misèria política, molta misèria.

Diuen que les comparacions són odioses, però sembla mentida que ho puguin arribar a ser tant. D'una banda, un president amb sentit d'estat, digne, valent i disposat a assumir riscos pel seu país i, de l'altra, un president amb vocació d'encarregat, servil i dòcil, avergonyint i vexant amb la seva sola presència la institució que representa. Mai la basquitis no havia tingut tanta raó de ser...

Democràcia a l'espanyola: el cas Batasuna

En vigílies del gran aquelarre patriòtic que a la meseta preparen per al dia de la Hispanidaz, he considerat prou escaient parlar d'una de les principals pedres a la sabata de la gloriosa nació espanyola: l'anomenat "problema" basc. La resolució del conflicte torna a quedar ajornada sine die i el govern espanyol continua entestat a anar plantant llavors que, quan germinin, ajudaran a posar una mica més de llenya a aquest incendi.

D'un partit que, com el PP, converteix en vots (tant abans com ara) cada nova víctima d'ETA i que alimenta, amb associacions de víctimes, fòrums diversos i altaveus mediàtics el xup-xup espanyolista, no en podíem esperar massa contribucions a l'hora de resoldre el problema. I heus ací que qui havia de ser la gran esperança, l'abanderat del diàleg, el bonrotllisme i el federalisme ibèric, el nostre estimat ZP, finalment s'ha confirmat com un funcionari jacobí qualsevol, enfilat al carro d'un espanyolisme amb menys caspa però, al cap i a la fi, nascut dels mateixos esquemes de sempre. Així doncs, un president sense talla moral, mentider, i sense la visió d'estat necessària per afrontar amb valentia una negociació que posi fi al conflicte.

A aquest espanyolisme de dues cares, l'amable i somrient del PSOE i la maníaca i cavernària del PP, no se li va acudir cap més solució per acabar amb el problema que inventar-se una llei de partits pensada per marginar Herri Batasuna i basada en una barbaritat com la d'equiparar en la categoria de terroristes aquells que posen les bombes i els que simplement es neguen a condemnar-ho. Si fóssim en una democràcia completa, per dir-ho suaument, hi hauria la possibilitat de recórrer una llei d'aquestes característiques, que vulnera drets fonamentals i obre la porta a tota mena d'abusos, com ara la possibilitat d'il·legalitzar un partit un afiliat del qual, per exemple, estigui relacionat amb accions terroristes. I per què no?

Tanmateix, resulta que la recepta espanyola de democràcia consta d'un poder legislatiu que controla el poder executiu que, alhora, designa els càrrecs més importants del poder judicial (vocals, fiscals generals, magistrats del Tribunal Constitucional, etc.). La independència del poder judicial, pilar fonamental de tota democràcia, és només fum. Un exemple ben clar el trobem aquests dies quan sentim que els magistrats del Tribunal Constitucional, segons si els ha designat el PP o el PSOE, votaran a favor o en contra de tombar o retallar l'Estatut català. En quina democràcia un tribunal que ha de vetllar pel compliment de les garanties constitucionals pot estar manipulat d'aquesta manera pels partits polítics? I, per acabar-ho d'adobar, l'instrument que regula tots aquests mecanismes, la Constitució, un text aprovat fa 30 anys i que la meitat de la població actual no ha pogut votar (o bé perquè no havia nascut o bé perquè no tenia 18 anys el 1978), resulta que és intocable i sagrat, una mena de tòtem que haurem de rosegar durant generacions i generacions.

En continuarem parlant, de ben segur. Mentrestant, avui podrem gaudir d'una magnífica jornada no-nacionalista i no-radical amb desfilades militars, cabres de la Legión i tota aquesta parafernàlia tan moderna i cosmopolita. L'Espanya de sempre, passejant el seu complex d'inferioritat a ritme de marxa militar i traient els tancs al carrer. Bon profit els faci.