Després d'una absència que ja començava a allargar-se massa, tornem amb energies renovades i amb una llista de temes pendents que se'ns va ampliant a cada nou dia que passa. Últimament, sembla que hem tornat a aquelles èpoques en què ser català sortia a emprenyada diària. I segons quins dies, amb racció doble. La relació de calamitats és llarga, i va des de les efígies reials carbonitzades, l'adjudicació de la T-Sud a Iberia, el cas de la tertuliana de CatRadio fins al referèndum d'Euskadi o la nova vexació amb relació als papers de Salamanca. Tinc temptacions d'estendre'm sobre algun d'aquests temes, però em penso que tindré ocasió de fer-ho en els propers dies, ja que cada cop que començo a escriure quatre línies acabo superat per la realitat, en forma de nova notícia, que sol ser pitjor que l'anterior.
Per un moment, m'agradaria situar-me una mica per sobre de les misèries quotidianes i encetar una reflexió que ja fa temps que em ronda pel cap: la desaparició de l'espai nacional català, en un sentit ampli, però especialment en els mitjans de comunicació. Fa un temps vaig veure un magnífic documental sobre el naufragi d'una expedició a l'Antàrtida a principis de segle (molt recomanable l'exposició de la Fundació Caixa Catalunya sobre aquest tema). Un dels moments més angoixants era quan els expedicionaris, atrapats al gel durant l'hivern, veien a la primavera com sota els seus peus s'anava fonent l'enorme placa on tenien el campament. Cada dia anava caient un tros de gel, fins que al final es veieren obligats a enfilar-se als bots i fer-se a la mar, sense saber massa bé on anar.
Cada dia que passa tinc més la sensació que som com nàufrags a la deriva que anem trampejant els temporals remant sobre un rai fet de canyes. I a cada envestida perdem un rem, un cap o una vela. La situació ja és prou greu, però ho és molt més pel fet que no tenim rumb, ni timó ni capità. Els atacs que patim queden sense resposta, però a hores d'ara ja no podem focalitzar totes les crítiques en la classe política. És evident que estem governats per una banda de pirates, estalinistes, espanyolistes (per acció o per omissió) i mafiosos (aquest article és de lectura obligada en aquest sentit), i que l'oposició sembla obsessionada a fer-se l'hara-kiri polític i martiritzar els seus votants cada cop que en té ocasió, però el contrapès a tot aquest despropòsit l'hauríem de buscar en els mitjans de comunicació o el món periodístic. I el desert és absolut i desolador. Un cop descartada tota la infecta propaganda socialista (El Periódico, grup Prisa en bloc, TV3 i CatRadio, definitivament perdudes per a la causa catalana), fins fa un temps encara podíem comptar amb petits reductes de llibertat al Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) i a l'Avui. Però ara ja no. S'ha acabat. La Vanguardia s'ha lliurat definitivament als braços de ZP, el gran farsant de la meseta, i l'Avui, absorbit entre el Grup Godó i Planeta (cal dir res més?), es troba en ple procés d'espanyolització: el nivell lingüístic s'apropa perillosament al d'El Periódico (semblava impossible) i el referent mental de la línia editorial ha deixat de ser Catalunya, un procés similar a l'evolució de TV3. Tot plegat, de moment, és força subtil, però si en seguim els editorials ho podem apreciar clarament: cap tipus de compromís amb reivindicacions nacionals, elogi moderat del govern de Montilla, priorització de notícies d'àmbit espanyol, etc. En resum, una mena de La Vanguardia però en català.
El panorama, doncs, és francament apocalíptic. Només ens queden alguns raconets a Internet i ben poca cosa més. En aquest context, sembla encara més sospitosa la renúncia de Xavier Bosch a continuar dirigint El Món a RAC1. Recordem que Bosch era un dels únics periodistes de referència que realment cantava la canya al Tripartit, pressionava amb les entrevistes i destapava informacions incòmodes. Curiosament, amb unes xifres d'audiència millors a cada nova temporada, el presentador decideix plegar al·legant motius personals. El substitut, Jordi Basté, sempre ha destacat pel seu compromís nacional, però de moment la línia del programa és visiblement més tova, més d'acord amb els nous temps (recordeu que en ZP va anar a la presentació del nou disseny de LV).
Més enllà de la indignació que ens poden produir la manipulació informativa i l'obscurantisme sectari d'uns mitjans de comunicació al servei d'un partit i un pensament únic, sempre alineats amb la correcció política i totalment acrítics, el problema de fons és que tot el que no surt als mitjans de comunicació de masses és susceptible de passar desapercebut de cara a una gran majoria de població. Pràcticament ningú no sap res de les amenaces del govern a periodistes, de les corruptel·les que es mouen entre bambolines, de les desenes de promeses incomplertes dels partits del govern, de la coacció de la policia catalana a fotògrafs, de les subvencions a mitjans de comunicació perquè tinguin la boca tancada o no massa oberta i un llarg etcètera de despropòsits i accions de dubtosa legalitat.
Hi ha alguna manera d'articular una reacció que pugui arribar al gran públic? Com es poden fer arribar aquestes coses a aquells que d'aquí a uns anys aniran a les urnes i, inconscients ells i elles, tornaran a donar un xec en blanc a xantatgistes, saltamarges, saquejadors i col·laboracionistes? Podem nosaltres, des de les nostres cibercatacumbes, obrir una escletxa de llum enmig de tanta foscor?
Per un moment, m'agradaria situar-me una mica per sobre de les misèries quotidianes i encetar una reflexió que ja fa temps que em ronda pel cap: la desaparició de l'espai nacional català, en un sentit ampli, però especialment en els mitjans de comunicació. Fa un temps vaig veure un magnífic documental sobre el naufragi d'una expedició a l'Antàrtida a principis de segle (molt recomanable l'exposició de la Fundació Caixa Catalunya sobre aquest tema). Un dels moments més angoixants era quan els expedicionaris, atrapats al gel durant l'hivern, veien a la primavera com sota els seus peus s'anava fonent l'enorme placa on tenien el campament. Cada dia anava caient un tros de gel, fins que al final es veieren obligats a enfilar-se als bots i fer-se a la mar, sense saber massa bé on anar.Cada dia que passa tinc més la sensació que som com nàufrags a la deriva que anem trampejant els temporals remant sobre un rai fet de canyes. I a cada envestida perdem un rem, un cap o una vela. La situació ja és prou greu, però ho és molt més pel fet que no tenim rumb, ni timó ni capità. Els atacs que patim queden sense resposta, però a hores d'ara ja no podem focalitzar totes les crítiques en la classe política. És evident que estem governats per una banda de pirates, estalinistes, espanyolistes (per acció o per omissió) i mafiosos (aquest article és de lectura obligada en aquest sentit), i que l'oposició sembla obsessionada a fer-se l'hara-kiri polític i martiritzar els seus votants cada cop que en té ocasió, però el contrapès a tot aquest despropòsit l'hauríem de buscar en els mitjans de comunicació o el món periodístic. I el desert és absolut i desolador. Un cop descartada tota la infecta propaganda socialista (El Periódico, grup Prisa en bloc, TV3 i CatRadio, definitivament perdudes per a la causa catalana), fins fa un temps encara podíem comptar amb petits reductes de llibertat al Grup Godó (La Vanguardia i RAC1) i a l'Avui. Però ara ja no. S'ha acabat. La Vanguardia s'ha lliurat definitivament als braços de ZP, el gran farsant de la meseta, i l'Avui, absorbit entre el Grup Godó i Planeta (cal dir res més?), es troba en ple procés d'espanyolització: el nivell lingüístic s'apropa perillosament al d'El Periódico (semblava impossible) i el referent mental de la línia editorial ha deixat de ser Catalunya, un procés similar a l'evolució de TV3. Tot plegat, de moment, és força subtil, però si en seguim els editorials ho podem apreciar clarament: cap tipus de compromís amb reivindicacions nacionals, elogi moderat del govern de Montilla, priorització de notícies d'àmbit espanyol, etc. En resum, una mena de La Vanguardia però en català.
El panorama, doncs, és francament apocalíptic. Només ens queden alguns raconets a Internet i ben poca cosa més. En aquest context, sembla encara més sospitosa la renúncia de Xavier Bosch a continuar dirigint El Món a RAC1. Recordem que Bosch era un dels únics periodistes de referència que realment cantava la canya al Tripartit, pressionava amb les entrevistes i destapava informacions incòmodes. Curiosament, amb unes xifres d'audiència millors a cada nova temporada, el presentador decideix plegar al·legant motius personals. El substitut, Jordi Basté, sempre ha destacat pel seu compromís nacional, però de moment la línia del programa és visiblement més tova, més d'acord amb els nous temps (recordeu que en ZP va anar a la presentació del nou disseny de LV).Més enllà de la indignació que ens poden produir la manipulació informativa i l'obscurantisme sectari d'uns mitjans de comunicació al servei d'un partit i un pensament únic, sempre alineats amb la correcció política i totalment acrítics, el problema de fons és que tot el que no surt als mitjans de comunicació de masses és susceptible de passar desapercebut de cara a una gran majoria de població. Pràcticament ningú no sap res de les amenaces del govern a periodistes, de les corruptel·les que es mouen entre bambolines, de les desenes de promeses incomplertes dels partits del govern, de la coacció de la policia catalana a fotògrafs, de les subvencions a mitjans de comunicació perquè tinguin la boca tancada o no massa oberta i un llarg etcètera de despropòsits i accions de dubtosa legalitat.
Hi ha alguna manera d'articular una reacció que pugui arribar al gran públic? Com es poden fer arribar aquestes coses a aquells que d'aquí a uns anys aniran a les urnes i, inconscients ells i elles, tornaran a donar un xec en blanc a xantatgistes, saltamarges, saquejadors i col·laboracionistes? Podem nosaltres, des de les nostres cibercatacumbes, obrir una escletxa de llum enmig de tanta foscor?
