19/6/07

Eutanàsia nacional

Fins fa un temps, quan la nostra llengua, la nostra cultura, el país en general, rebia els habituals atacs des de ponent, més o menys comptàvem que determinats estaments, determinats càrrecs institucionals i organitzacions culturals farien aquella necessària passa endavant per defensar-nos. Quan arribava la tempesta, podíem tancar les portes, passar la balda i esperar que escampés. Ara, des del dia funest que a casa nostra hi mana l'apoderat del nostre enemic, que per a major befa i escarni és un ésser que en circumstàncies normals hauria d'estar prenent nota a turistes en una terrassa de la Costa Brava, tot ha canviat i el procés de desintegració nacional avança, amb pas ferm i decidit.

No faltaran les veus que acusin d'apocalíptica aquesta visió, però els darrers dies hem pogut observar dos exemples preocupants i especialment dolorosos pel fet de venir d'on vénen i de qui vénen: dues de les persones que, des de la seva posició, més haurien de vetllar pel present i el futur de la llengua catalana. El primer és Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest eminent sociòleg, professor en universitats d'arreu del món, autor d'importants obres en el camp de la sociologia i titular d'altres mèrits que no gosaria mai negar, s'ha despenjat amb unes curioses declaracions: afirma que considera "horrorós" (sic) que a Frankfurt no hi vagin autors que escriuen en castellà. Aquesta opinió seria més o menys passable en boca d'un membre del poble ras, però resulta que prové del president de la màxima institució normativa de la nostra llengua. No voldria acabar aquestes línies dedicades al senyor Giner sense recordar que al seu currículum també hi figura la participació setmanal en la tertúlia d'El Cor de la Ciutat organitzada pel magazine de tarda dirigit per la molt sectària Julia Otero. Nomenar-lo president de l'IEC després d'haver exercit com a tertulià de telenovel·les em sembla una ofensa, una més, a la nostra cultura.

El segon personatge del dia respon al nom de Miquel Pueyo, secretari de política lingüística de la Generalitat. Igual com Giner, compta amb un currículum ben guarnit: doctor en filologia catalana, eminent sociolingüista, acadèmic, etc. Fa poc ha escrit un llibre, "El fantasma de la mort del català", en què ens pinta un món feliç en el qual la llengua catalana irradia vitalitat per totes bandes. Carrega contra els catastrofistes que alerten del perill que corre el català i afirma que no tot són males notícies. Fa uns dies, el programa de Xavier Bosch va preguntar a l'audiència si era possible viure en català a Catalunya i va convidar precisament Miquel Pueyo per parlar del tema. Quan Bosch va començar a fer entrar trucades en directe de persones indignades perquè a tal o tal establiment no els entenien en català, situació tristament habitual, el senyor Pueyo els va anar despatxant dient que eren situacions puntuals i que no n'hi ha per tant.

Per tant, tenim un president de l'IEC que convidaria els escriptors en castellà a Frankfurt i un secretari de política lingüística que creu que el català té una salut de ferro i que tots plegats som uns exagerats. Suposo que el proper pas, en la línia actual de col·locar les guineus a vigilar el galliner, serà investir president de la Generalitat algú que seria incapaç d'obtenir el nivell C de català. Ah, però si això ja ho tenim!

11/6/07

El tren de la infàmia

Massa sovint, el dia a dia de l'actualitat i les nostres cabòries quotidianes tot just ens permeten processar la informació que ens va arribant i saltar ràpidament a un altre tema, sempre amb presses. Poques vegades tenim ocasió d'aturar-nos un instant i, abans d'empassar-nos sense mastegar el fragment informatiu corresponent, fer una mirada enrere i pensar-hi una mica. Aquests dies, els camarades socialistes que surten a la foto ens han ofert l'ocasió ideal per fer aquesta necessària pausa i digerir com cal les bones notícies.

Ara que ja han passat les eleccions i que no cal continuar defensant falses promeses, el secretari d'estat d'infraestructures s'ha desplaçat a la colònia de "Levante-norte" per comunicar-nos la bona nova: el govern amic, per tal de garantir la nostra seguretat, ens ha fet el favor de posposar l'arribada del TGV a la Sagrera i, de retruc, a Girona i la frontera francesa, fins l'any 2012. Tres anys de retard amb relació al calendari vigent, que al seu torn ja anava acumulant endarreriments. En teoria, l'arribada a la frontera francesa estava prevista per a l'any 2004 (el 2002 a Barcelona). Tot comptat, vuit anys de retard. En fi, ni tan sols paga la pena aprofundir-hi massa, en aquest tema. Una vergonya més que, si a Catalunya, als ajuntaments i la Generalitat, hi governés algú més que una colla de funcionaris-administradors amb carnet de partit, si més no rebria alguna protesta. Però a la Catalunya sovietitzada del Tripartit, no només no hi ha queixes, sinó que rebem els delegats del govern farsant amb encaixades de mans.

Amb aquest nou retrat de misèria nacional es posa de manifest, una vegada més, la diferència entre l'Espanya del PSOE i l'Espanya del PP. L'Espanya del PP ens escanya amb força i, mentre ho fa, ens insulta i ens menysprea. L'Espanya del PSOE ens escanya, potser encara amb més força, i mentre ho fa ens diu que no patim, que ho fan pel nostre bé. Espanya, aquest país de l'etern subdesenvolupament conceptual i mental, no en té prou de colonitzar-nos, pel que sembla. A més a més, s'ha de riure de nosaltres.

5/6/07

Sis dies de guerra, quaranta anys sense pau

Entre els dies 5 i 10 d'aquesta setmana, però de fa 40 anys, el conflicte entre Israel i el món Àrab es va situar en els paràmetres que coneixem i discutim encara avui, i tot com a conseqüència de la cèlebre Guerra dels Sis Dies. Si fins llavors els amables veïns d'Israel somiaven tothora en la destrucció incondicional del jove estat (allò que en deien, i encara alguns en diuen, "llençar-los al mar"), a partir de llavors l'existència d'Israel es va acceptar, ni que fos per la via dels fets, com a inevitable i el focus de la polèmica es va desplaçar als punts de conflicte que coneixem avui dia, com ara els territoris ocupats o els Alts del Golan, a banda del tema dels refugiats, una bola de neu que no ha parat de créixer en els darrers 60 anys.

Deixo per als llibres d'història les cròniques i els relats detallats de les operacions militars i de l'espectacular victòria israeliana, ja que aquests dies ja hem tingut i tindrem ocasió de llegir i sentir narracions, més o menys imparcials, del xoc. Fins i tot a TV3 vam poder veure l'altre dia un petit repàs de la guerra, tot i que oportunament reblat amb tota mena de crítiques per l'ocupació de Cisjordània i el tracte que hi rep la població palestina. A més a més, van ometre un petit detall de no res, el fet que els països àrabs van iniciar el conflicte amb l'objectiu de destruir físicament Israel, la qual cosa en principi hauria de ser més que suficient com per justificar l'inici de les hostilitats.

Tanmateix, hi ha un altre punt que moltes cròniques s'obliden d'esmentar i que, d'alguna manera, serveix per desmentir la creença, tan estesa arreu, que Israel té vocació de potència imperialista, com en teoria demostra l'ocupació de Cisjordània. La guerra, liderada per Egipte i secundada per Síria, Aràbia Saudita i l'Iraq, va comptar el segon dia amb la incorporació d'un convidat sorpresa: Jordània. Israel i Jordània feia temps que mantenien contactes, més o menys secrets, per delimitar fronteres i establir un tractat de pau. Per tant, inicialment va optar per no entrar en el conflicte. Però quan, el primer dia, un atac aeri israelià va destruir gairebé tot l'exèrcit de l'aire d'Egipte, Nàsser es va adonar que només tenia opcions de guanyar la guerra si era capaç d'obrir un altre front a Israel: el de Cisjordània. Suposadament, en una reunió amb el rei Hussein de Jordània va mostrar unes imatges de radar per fer-li creure que l'aviació egípcia es dirigia en tromba cap a Israel sense oposició. En realitat, la imatge del radar corresponia a l'aviació israeliana, que tornava d'atacar els camps egipcis. La diplomàcia israeliana va mirar de fer desistir el monarca jordà fins el darrer moment, però tot va ser debades. Tot i que hi ha altres versions, el cas és que el rei Hussein va caure-hi de quatre grapes i va carregar amb tot contra Israel pel flanc oriental. El resultat: derrota i pèrdua dels territoris de Cisjordània i de la ciutat de Jerusalem.

Aquesta curiositat bèl·lica ve a tomb d'una reflexió: potser si Jordània no hagués entrat al conflicte, avui dia ja no parlaríem de territoris ocupats, ni de la tanca de seguretat, ni dels checkpoints ni de colons. Potser Cisjordània seria una província més de Jordània, o potser s'hauria constituït en estat independent, qui ho sap. Una decisió, presa segurament en qüestió de poques hores, sense proves clares i amb poc convenciment, va portar el conflicte fins al vesper en què es troba avui. Evidentment, algunes de les decisions que Israel va prendre després amb relació a Cisjordània no hi van ajudar gaire, però això ja són figues d'un altre paner. De vegades, el conflicte entre Israel i el món àrab se'ns presenta com un camí únic, farcit de picabaralles, retrets i morts, però si hi apropem una mica més la lupa podem apreciar com d'aquest camí principal, cada cert temps en neix un camí diferent, que inicialment s'allunya, de vegades s'acosta i en ocasions fins i tot coincideix, però que mai no és el mateix. Hi ha qui, com Hamàs, el president de l'Iran o cert progressisme nostrat, encara parla del conflicte segons els paràmetres dels anys quaranta del segle XX, com si es pogués tornar a aquell camí original. No s'han adonat encara que aquell camí ja no existeix, sinó que reposa enterrat sota el pes de la història. I qui sap si som a temps de tornar al camí d'abans de 1967...

1/6/07

Paisatge després de la batalla

Després de passar la jornada electoral i la ressaca corresponent a l'estranger, torno a terres catalanes tot just quan el fum comença a esvair-se i deixa entreveure els primers traços borrosos del camp de batalla, aquest petit fangar nostrat cada vegada més enllotat i pestilent. Han passat uns dies i tothom fa com si res: els stalinistes es diverteixen preparant jornades per insultar països democràtics amb fons públics i l'encarregat de magatzem que tenim de president ens ofèn la intel·ligència amb reflexions a l'alçada de la seva indigència intel·lectual. Però amb unes xifres de participació dignes d'una república tropical, aquesta vegada els partits que n'han sortit més escaldats ja no aconsegueixen dissimular-ho amb excuses de mal pagador.

Un dels principals damnificats és sens dubte el PSC, que continua amb la seva lenta hemorràgia, perdent vots a cabassos a cada nova cita electoral, però que té la sort de tenir uns escuders ben lleials i manyacs que els llepen les ferides. ICV, com a bon element parasitari, ja fa temps que va decidir lligar el seu destí al del PSC, cosa que en alguns llocs els ha fet guanyar vots i en d'altres perdre'n. El cas d'ERC és una altra cosa: si s'analitzen les xifres al detall, es pot apreciar que la trompada és de les que fan època. En aquest article d'un membre de Reagrupament.cat (corrent que segurament reapareixerà pròximament) es pot observar com a les ciutats grans, aquelles on el vot té més component polític, la caiguda d'ERC ha estat espectacular i que ha perdut regidors a gairebé totes les ciutats.

I ara què, doncs? La gran aposta estratègica d'ERC, la de créixer ocupant l'espai del PSC, se'n va en orris a les primeres de canvi, tot just uns mesos després de fer ressuscitar el Tripartit. Però ERC, amb aquella decisió, ja va creuar el Rubicó i els irresponsables que dirigeixen el partit no canviaran de rumb, tot i que fa temps que han perdut papers i brúixola. La patacada a les properes eleccions generals segurament serà encara més sonada, i més encara si tenim en compte que a les eleccions de 2004 el nombre de vots recollits es va engreixar d'una manera un punt enganyosa gràcies al linxament de Carod per part de la Brunete madrilenya.

Si la tendència continua, és força probable que a ERC hi hagi un canvi, ja sigui impulsat per algun corrent intern, per un congrés extraordinari o per una revolta de les bases. Tanmateix, a l'horitzó s'albira un escenari que podria portar per a Catalunya la pitjor de les catàstrofes: una victòria del PP a les eleccions generals. La tragèdia seria doble: d'una banda, gràcies a les conegudes simpaties del PP pel fet diferencial català (similars, això sí, a les del PSOE) i, de l'altra, suposaria la situació somiada pels integrants del Tripartit: al PSC, li permetria defensar un discurs catalanista i federalista sense perill de molestar ningú i amb la garantia absoluta que cap ni una de les reivindicacions plantejades seria escoltada. Pel que fa a ERC, faria possible que Carod assumís el paper d'ase dels cops que tan bé representa i convertir el partit i els seus dirigents en els màrtirs defensors de la nació catalana davant de l'amenaça neofranquista. De retruc, CiU es quedaria sense espai de maniobra per pactar i els seus escons, a Barcelona i a Madrid, no servirien de massa res.

Cal tenir present que, quan es va ordir el primer Tripartit, els seus "arquitectes" donaven per feta la victòria del PP, cosa que els havia de permetre gaudir d'una dinàmica d'agressió-resposta que aglutinés el poble al voltant del seu govern per fer front a l'enemic extern. Els beneficis són incalculables, ja que aquest enrenou constant els eximeix de passar comptes amb l'electorat per la feina feta, atès que cada cita amb les urnes es converteix en una mena de plebiscit anti-PP. D'altra banda, permet carregar les culpes de tots els mals a "Madrit", recuperant així una entranyable i arrelada tradició. A més a més, serveix per atacar CiU, com a antic aliat del PP. Es tracta, doncs, d'una equació letal per a Catalunya, que només serviria per perpetuar la paràlisi governamental que vivim i per anar-nos ofegant cada dia una miqueta més en les nostres pròpies misèries.